Escoltar els ajuntaments
Espanya ha estat des del segle XV un país d’emigrants. Amb més o menys intensitat al llarg d’aquests segles i amb destinacions variades. Primer Amèrica fins ben entrat el segle XX i posteriorment a Europa. Llegeixo que entre 1857 i 1935 hi ha dos milions i mig d’espanyols que van anar a Argentina. La població espanyola l’any 1900 era de 18.616.630 habitants. Gairebé totes les famílies tenien algú que havia marxat a un altre país a la recerca d’oportunitats. I després, ja a partir dels anys 40 del segle XX, hi ha una important emigració interior del camp a la ciutat que explica els creixements exponencials de moltes ciutats catalanes. Convé recordar-ho.
Des de fa uns deu anys, Espanya ha registrat un canvi en aquesta tendència. Espanya, Catalunya, com abans Europa, és el destí d’una població de diversos països a la recerca d’una vida millor. Aquest fet, juntament amb l’alta velocitat de les aplicacions tecnològiques, la globalització de la producció – i en part de la cultura- i en aquests moments la crisi econòmica, provoquen, en major o menor grau, la generació d’incerteses al si de les famílies. Especialment a les classes treballadores i mitges. És cert que amb la crisi ara no hi ha canvi demogràfic. Els nostres municipis no viuen actualment una fase d’acollida de nova població i sí una fase activa d’integració i de formació d’una nova convivència. Però la crisi, i amb ella l’atur, i la manca de perspectives, minen la confiança de la ciutadania en les institucions, també en la política. I és terreny abonat per als populismes de tota mena.
En aquest context, la vida quotidiana, i el que succeeix a l’espai públic, és el nou referent social més enllà dels grans debats i esdeveniments globals. El que passa a la plaça, al carrer, al mercat, a l’escola, als transports, a l’ambulatori o al casal d’avis és realment el que importa i el que ens produeix els ancoratges necessaris per al desenvolupament de les nostres vides. La tendència, com sempre en temps de crisi, és el replegament a allò concret i segur com és el poble i el barri. Però el govern de les ciutats i els pobles no és neutral. I el que ha passat a Europa aquests darrers anys amb l’extrema dreta i part de la dreta conservadora no és casualitat. Alimentar les incerteses de la gent posant en crisi allò que justament li és més proper i fonamental per a la seva existència, sovint magnificant les pitjors anècdotes, ha estat l’estratègia fonamental per desacreditar els governs progressistes a tota Europa. I és el que s’espera que alguns partits facin a les properes municipals a Catalunya.
Per això hi ha alcaldesses i alcaldes que no estan disposats a què l’extrema dreta política i mediàtica alimentin la fera de l’odi generalitzat al nouvingut, i destrueixin un dels actius més preuats de Catalunya com és la cohesió social. Manifesten, d'acord amb la voluntat dels seus veïns i veïnes, que els ajuntaments han de tenir eines eficaces per actuar davant els comportaments incívics vinguin d’on vinguin i demanen també la capacitat de no avalar l’arrelament de la minoria de persones que atempten contra la convivència quan la petició arriba a l’ajuntament. Cal que les administracions col•laborin amb els ajuntaments en la formació de la convivència. El Ministeri, ara que està redactant el Reglament de la llei d’estrangeria, faria bé d’escoltar activament i de donar-los suport. I ràpid.
En aquests mesos, els governs municipals han de passar comptes de com han governat les infrastructures de la vida quotidiana i com, els barris, els pobles i les ciutats, han esdevingut l'espai que garanteix la seguretat en sentit ampli i promou la creació d'oportunitats per al futur. La demagògia populista no ha de fer malbé el que tant d’esforç ens ha costat tots aquests anys.