Inframunicipalisme

Darrerament apareixen articles, declaracions o comentaris sobre l’inframunicipalisme. La majoria coincideixen en la necessitat de fer una reforma de l’administració local que passaria per una reducció del nombre d’ajuntaments. I, de tant en tant, hi ha qui parla de fer desaparèixer les diputacions provincials com si això fos la solució a algun problema.

És cert que hi ha molts ajuntaments. A Catalunya 946, a Espanya 8.111. I una bona part són municipis petits, un 60% de poblacions menors de 1.000 habitants. Aquesta realitat dificulta una de les funcions bàsiques dels governs locals com és la prestació de serveis públics. Municipis petits implica pressupostos petits. Però les competències bàsiques, per tant les obligacions envers la ciutadania, són gairebé similars per a tots. Entre els qui opinen en reduir ajuntaments s’hi barregen dues línies argumentats, una la d’aconseguir una major eficiència, i una altra, que la veritat no s’acaba d’entendre és per evitar el risc de la corrupció. Des de fa anys hi ha literatura extensa, publicacions i fins i tot congressos que en parlen. En aquest breus només volem posar sobre la taula dues reflexions que, potser, anirien en direcció contrària a les darreres opinions publicades als mitjans. La més recent és la de Joaquín Estefania a El País de diumenge passat favorable al tancament d’ajuntaments.

Primera reflexió. Per a què es van crear els moderns ajuntaments? En els treballs previs en comissió a la redacció de la Constitució de Càdis de 1812 ja hi va haver un debat sobre si s’havien de crear ajuntaments a tots els nuclis de població o no, fins i tot als de menys de 1.000 habitants. Qüestions com l’eficiència ja es van posar sobre la taula tot i que los servicios minimos de l’època a fer pels ajuntaments eren efectivament molt reduïts. Les raons per les quals el Decret de 23 de maig de 1812 ordenava la creació ajuntaments constitucionals a tots els nuclis de població, seguint la tradició francesa d’identificar municipi amb casc urbà, eren efectivament de caràcter polític. Es volien abolir els poder locals de l’antic règim, els càrrecs perpetus municipals i constituir governs locals democràtics. La lògica política d’atorgar més representació a la ciutadania i el rol, no ja d’impartir justícia de l’alcalde, sinó d’agent conciliador entre els interessos locals, va prevaler sobre els problemes de l’eficiència. Així és com es van formar la majoria dels ajuntaments que ara coneixem.

La història després ha donat moltes voltes. I aquesta lògica política sembla oblidada per una segona lògica que guanya posicions, i és la funció de prestar serveis. Quan els requeriments i les competències superen de llarg aquells serveis mínims del segle XIX és quan més es posa en crisi la capacitat econòmica del minifundisme municipal. Cert. Però també és cert que per a la població que habita en pobles petits la figura de l’alcalde/ssa i del govern local li és absolutament funcional en termes polítics, de representació de l’interès general i d’administrador de les normes que modulen la convivència, siguin aquestes urbanístiques, socials o culturals. Si es dissol un ajuntament en nom de l’eficiència econòmica, s’ha de preveure que es redueix potència a l’exercici de la ciutadania d’aquestes poblacions. Un alcalde o alcaldessa, a efectes de relació amb altres administracions, és formalment el mateix si el seu municipi té 300 habitants o en té 50.000.

No deixa de ser una paradoxa que els ajuntaments constitucionals del XIX es van crear per lluitar contra els privilegis, el caciquisme i la corrupció i ara, al segle XXI es qüestionen perquè hi ha qui considera que l’inframunicipalisme incrementa el risc de corrupció. I més quan la corrupció apareix també a ciutats i capitals de província i a altres nivells de l’administració.

Segona reflexió. Les diputacions. El que no es pot fer és dir que els ajuntaments petits han de desaparèixer per manca d’eficiència econòmica i al mateix temps parlar d’eliminar les diputacions. Si avui dia, a la província de Barcelona, podem parlar d’equitat territorial, de qualitat homogènia dels serveis públics locals, és perquè hi ha un govern, que és també local i per tant format per representants dels territoris de la província, que treballa per corregir aquests problemes d’eficiència.

Més que dir que han de desaparèixer, ara convindria un reconeixement formal de competències materials a les diputacions en tant que governs locals intermedis en l’àmbit de les dues lògiques esmentades. Primer en la lògica política de govern i de representació d’un territori; segon, en la de produir eficàcia, eficiència i equitat en la prestació de serveis públics municipals. A la fi, el municipalisme ha estat el gran motor de transformació social del nostre país, gràcies, justament a la proximitat del poder polític i la ciutadania.

3 de maig de 2011

Grup Breus