domingo, 29 de julio de 2012


Pensamiento Crítico
El fin de la mal llamada meritocracia
Una de las consecuencias de la enorme crisis financiera y económica que estamos experimentando es la pérdida de confianza en las élites gobernantes, sean éstas financieras, económicas, mediáticas o políticas. La confianza que un sistema político democrático requiere que exista entre el establishment –las instituciones que gobiernan las distintas actividades financieras, económicas, mediáticas y políticas del país- por un lado, y las clases populares por el otro, se está perdiendo rápidamente. La gente normal y corriente, que solía creer que “los que mandan” son mejores y tienen más información sobre la cual toman decisiones, ya no cree en ello. Más y más gente cuestiona que las élites que están arriba mandando estén allí debido a su mérito. Según la última encuesta de valores realizada por la Pew Foundation, la mayoría de las poblaciones de los países en recesión incluyendo los países de la Eurozona, no confían en las élites gobernantes. Y ello explica que tales élites estén perdiendo no sólo la confianza sino su legitimidad para “mandar”, sea en el sector que sea.
Hay muchas consecuencias de este hecho, fácilmente evidenciables. Pero una de las más importantes es que además del esquema político derecha-izquierda hay que incluir otra línea divisoria que separa los que están arriba de todos los demás, que constituyen la gran mayoría de la población. Esta mayoría percibe que la línea ascendente en el gradiente social no la determina el mérito, sino las conexiones y relaciones interpersonales determinadas en gran parte por el origen social del individuo, definido este por clase social y género. En realidad, la evidente incompetencia de los que están arriba (tanto en los sectores financieros como en los políticos), que aparece claramente en su continuo y persistente intento de seguir las políticas de austeridad que han conducido a estos países al desastre, muestra que el mérito tiene poco que ver con que estén donde están. Las conexiones y redes de intereses (que los sociólogos llaman capital social y la gente normal y corriente llama las conexiones y enchufes) que les permiten trepar, explica que estén arriba. Ésta es la percepción hoy generalizada.
Es lógico, pues, que la gran mayoría de la ciudadanía cuestione el sistema que permite a las élites existir, permanecer y reproducirse, sin ninguna justificación o responsabilidad frente a los demás (lo que en inglés se llama accountability). La meritocracia aparece como la ideología que las élites promueven en los medios que controlan para justificar su poder. La pérdida de credibilidad de esta ideología es clara y enorme. La gran mayoría de la población en la citada encuesta Pew, no cree que las élites gobernantes sean “mejores” que la gente normal y corriente. En realidad, comienza a verse lo contrario. Unos porcentajes que están creciendo son los de los que piensan que la gente de arriba es más corrupta que la gente normal y corriente. Se han enriquecido, no a base de sus méritos, sino a base de sus contactos y conexiones (repito, el llamado capital social).
Esta toma de conciencia lleva a una situación que tiene un enorme potencial explosivo, pues el mayor grado de conocimiento y mayor exigencia que ello conlleva, conduce a una situación en que la falta de credibilidad de la ideología meritocrática provoca el deseo de cambiarla o eliminarla. Y de ahí surgen los movimientos contestatarios: de la concienciación de que los que tienen gran poder en el país defienden, no los intereses generales de la población, sino los particulares que representan, careciendo de legitimidad para estar donde están y tener el poder que tienen.
Los movimientos contestatarios
No es, pues, por casualidad, que tales movimientos hayan surgido en países como España y como EEUU, donde hay mayor concentración del poder financiero, económico, mediático y político, y donde la relación existente entre estos diferentes establishments es más acentuada. La relación y conexión, por ejemplo, entre el establishment financiero, el mediático y el político alcanza dimensiones elevadas en España y en EEUU. De ahí el surgimiento del 15-M y del Occupy Wall Street. Son movimientos de denuncia de la gran concentración del poder y de las enormes limitaciones que ello determina en el sistema democrático de tal país. En ambos países las limitaciones del sistema democrático son enormes y evidentes. El “no nos representan” del movimiento 15M es ampliamente entendido y compartido por la mayoría de la ciudadanía, mayor en las personas de sensibilidad progresista, pero también presente en personas de sensibilidad conservadora.
Ello conlleva una distancia cada vez mayor entre los gobernantes y los gobernados, que incluye a los gobernados de distintas sensibilidades políticas. En ambos países, tales movimientos contestatarios actúan como conciencia colectiva de la mayoría de la población. Su gran poder deriva del gran apoyo popular que reciben. De ahí el enorme temor que tales establishments han mostrado, aumentando la represión, que ha alcanzado en España y en Catalunya un nivel no visto desde tiempos de la dictadura.
Tales movimientos, en contra de una imagen intencionada y sesgada promovida por los medios conservadores, han sido altamente exitosos, pues han puesto en el centro del debate y de la visibilidad mediática las enormes falsedades en las que se apoya el sistema. En España, hay una escasísima representatividad del sistema político (“no nos representan”), una enorme corrupción de las estructuras políticas (“no hay pan para tanto chorizo”), una exigencia del cambio (“si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir”), y una larga lista de eslóganes que reflejan gráfica y simbólicamente los enormes déficits del sistema político-económico heredado de la transición inmodélica, hecha en términos muy desiguales con gran dominio de las fuerzas conservadoras en aquel proceso de transición, determinando una democracia muy incompleta, con un bienestar muy insuficiente (todavía hoy España tiene el gasto público social por habitante más bajo de la UE-15).
Estos movimientos, con su estrategia de ridiculizar al establishment (lo cual hacen con gran creatividad y humor) están mostrando que el rey está desnudo. La manera como los “yayo flautas”, un grupo de ciudadanos de edad avanzada, ridiculizan la pomposidad del poder es digna de aplauso y apoyo. Al poder hay que mostrarlo por lo que es: la mera defensa de intereses particulares para el enriquecimiento de élites que han trepado hasta arriba a costa de todos los demás.
No es su objetivo convertirse en un partido político sino denunciar los enormes déficits democráticos, y radicalizar a los instrumentos políticos y sociales que necesitan que se les agite para que sirvan mejor a la ciudadanía. Y lo están consiguiendo.
Una última observación. Este distanciamiento entre gobernantes y gobernados, resultado de las enormes insuficiencias del sistema democrático español, no debe llevar a un sentimiento antipolítico que conduce a un fascismo antidemocrático (Franco era el indicador máximo de la antipolítica) sino a un mayor nivel de exigencia democrática, pidiendo con toda contundencia, que se hagan las transformaciones profundas de lo que se llama democracia en España, para conseguir una democracia real y auténtica en la que sea la ciudadanía el origen de todo poder, expresado este, tanto en forma directa como indirecta, dentro de un sistema auténticamente proporcional el que cada ciudadano tenga la misma capacidad decisoria en el país, expresada a través de referéndums vinculantes (tanto a nivel central como autonómico y municipal) así como a través de instituciones auténticamente representativas. Y exigiendo también una pluralidad en los medios, hoy prácticamente inexistente en España, que represente la existente pluralidad que hay en la ciudadanía española.
Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra

Breus comentaris 308

Més política

Llegeixo un article a La Vanguardia sobre el final de les autonomies. M’ha fet por. Directament. Quin panorama! Ara resulta que aquests partits que havien de treure’ns de la crisi ho han empitjorat tot. No ens imaginàvem que seria tan greu com per a tornar a l’estat centralista i la devolució de les competències, per la via pràctica, a gent tan experimentada com el govern de Madrid del PP. Gent de la qual va parlar fa poc l’anterior Governador del Banc d’Espanya dient que amb el PP ara estem com Irlanda.

I si el que ens anuncia el senyor Barbeta es materialitza i perdem l’autonomia després d’anar al Fons de Liquiditat Autonòmica, quina mena de circ ens estan organitzant els de Convergència amb tot això del rescat? No s’entén. Vindran comptables de Madrid a verificar els nostres comptes, la nostra pobresa catalana i a decidir sobre la nostra sanitat, la nostra policia, o les nostres carreteres? Mireu la portada de El Períodico d’avui.

Potser va sent hora que el protagonisme d’aquest relat el prenguin els polítics, els de veritat, i no els interventors econòmics. Tenim un greu problema i ens cal una solució fora de la normalitat. Llegeixo que hi ha bilions d’euros en paradisos fiscals. I no s’hi pot fer res? Hi ha gent i nens patint gana i Europa no pot intervenir aquests diners, ni que siguin prestats forçosament? Suposo que dic bajanades, però abans que hi hagi una crisi civil a Catalunya s’han d’explorar altres alternatives.

Necessitem la política, si bé és veritat que durant anys hi ha hagut un personal poc recomanable que ha posat per davant la seva butxaca que l’exercici ètic de la governança. Però necessitem la política per a trobar solucions si no volem tornar a una situació molt semblant a la dels anys 40. Sí o sí. Si ens deixem perdre en eufemismes, en declaracions contradictòries de presidents, consellers i ministres que cada dia ens enfonsen més, no anirem enlloc. Necessitem un acord social i polític de gran magnitud i exigir a Europa que acompleixi amb els seus compromisos. Els socialistes alemanys estan per aquesta feina i és la darrera esperança. Esperem que guanyin la Merkel i comencem una nova Europa.

Potser és un breus alarmista. Espero que només sigui això, una alarma innecessària d’un dia de finals de juliol. I que al setembre, quan tornem, l’estat de les coses hagi millorat ostensiblement. Avui sabrem si hi ha acord entre els principals partits catalans sobre un nou finançament de Catalunya. Segurament, encara que no al 100%, el signaran CiU i PSC. És un bon punt de partida però caldrà negociar amb Madrid i això vol dir parlar amb el PP més centralista i conservador de la història democràtica. Llegiu al Gallardon anunciant una reforma de la llei de l’avortament i tindreu un bon exemple.

Si hi ha un gran acord entre CiU i PSC sobre el pacte fiscal i el PP fa allò d’abstenir-se perquè no tenen valor de votar en contra, el Partit Popular perdrà la legitimitat per a participar a cap govern de Catalunya i CiU hauria de prendre nota del desgast que li suposarà mantenir els seus acords amb la gent de l’Alícia Sánchez Camacho.

25 de juliol de 2012

Grup Breus

sábado, 28 de julio de 2012


AUTONOMISMO…( Podemos denominar  en España   a nuestros Indignados.Sus Propuestas??.Son al mismo tiempo,de forma no inocente,  los “visionarios y salvadores , que con sus convocatorias através de las Redes sociales, hacen apoliticicismo y apartidismo, y al final ayudan como simpre a la derecha)Sus propuestas, basándose en reducir el gasto de los políticos,a los que debemos pedir cumplimiento de sus propuestas,al final ayudan a que sólo puedan hacer política los poderosos, los que tienen rqiueza  patrimonio ,paracen ser sus hijos e hijas de la clase media, que no quieren bajar de clase social..
“ Algunos  autores identifican el proyecto autonomista con la práctica de ciertos movimientos sociales .Estiman  que su concepción ha sido encarnada por el zapatismo mexicano. O el MST brasileño, el  indigenismo ecuatorianos, los cocaleros bolivianos y lo piquetersos argentinos(Zibechi 2003).Otros pensadores han ganadao renombre como referentes del autonomismo postulando concepcionesd más generales con múltiples aplicaciones políticas(Hardt y Negri 2002: Holloway 2002).Pero todas las variantes han afrontado notorias dificultades a la hora de intervenir en la nueva realidad latinoamericana””Claudio Katz.
“”El levantamiento  de 2001-2003 en Argentina fue una experiencia muy relevante para todos los autonomistas, que se identificaron con algunos organismos surgidos durante esta rebelión.Presentaron a las asambleas barriales y a los piquetes como ejemplos de la nueva autoorganización emancipatoria y extendieron esta valoración a los clubs de trueque, las fábricas recuperadas y los colectivos contraculturales(El  Rodaballo 2004).Claudio Katz
“”Pero la presencia de estos ensayos de construcción  popular no impidió que el viejo sistema político  se reconstituyera en tiempo récord.La recomposición burguesa debilitó  a las asambleas y a los piquetes y bloqueó el desenvolvimiento ulterior de esos agrupamientos.Las Clases dominantes desactivaron la demanda democrática inmedita(“ Que se vayan todos”) a través de un encauce institucional que la revuelta no logro contrarrestar””:Claudo Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina..
“Las asambleas surgieron cuando el agrietamiento de las instituciones transformó la propaganda neoliberal  contra los políticos y la representación en una radicalizada movilización contra todo el régimen .Estos organismos canalizaron la participación popular en los momentos de mayor sublevación, pero decateron cuando la clase dominante recuperó las riendas del sistema.Muchos autonomistas omiten este balance,olvidando que los oprimidos no pueden construir una alternancia de emancipación, sin desarrollar un proyecto político propio.No le asignaron relevancia a este obstáculo, al considerar que los movimientos sociales tienden a construir una nueva sociedad bajo al impulso espontáneo de la rebelión”” Claudo Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Es tan equivocado suponer que los piqueteros no querían volver al trabajo formal como imaginar que han construido su identidad en oposición a los operarios. Esta creencia choca con el sentido de las demandas y las acciones que desarrollaron los desempleados.Siempre reclamaron subsidios de supervivencia y reinsercción laboral.En todas  sus movilizaciones demandaron trabajo genuino y salarios dignos”
“ La presión  competitiva del entorno capitalista afectó especialmente a los talleres autogestionados.Algunos autonomistas perdieron  de vista el carácter defensivo de estos organismos, que  emergieron con fines de supervivencia en el cenit de la crisis.Como el principal objetivo de estas iniciativas era conservar alguna fuente  de ingresos en medios de la catástrofe, comenzaron a decaer al concluir la depresión” ” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina.
“Igualmente, muchas panadería, comedores y huertas persistieron porque fueron creaciones de la lucha popular.Se gestaron si apoyo oficial y con el sostén  exclusivo de la comunidad.Formaron parte de la tradición de resistencia y refutaron la identificación derechista de los desocupados con la hOlgazanería.Pero no generaron empleo en gran escalam ni proveyeron ingresos al grueso de la población, y esta limitación fue ignorada por muchos autonomistas”.
“En esta idealización eludieron discutir por qué  razón los representantes de las clases dominantes se apropian del esfuerzo de muchos movimientos populares.No asignaron importancia a los escollos que afrontaron los indigenistas de Ecuador, los asentados de Brasil o los cocaleros de Bolivia freente a a las traiciones, giros neoliberales y agresions derechistas de los gobiernos surgidos de sus revueltas.Difundieron una imagen mítica de los movimientos sociales,  suponiendo que estos agrupamientos avanzan saltando todos los obstáculos.” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Los zapatistas  tampoco improvisaron el programa que reclama reconocimiento de los derechos de los pueblos indígenas frente al cerco represivo y las trampas que han montado sucesivos gobiernos.”
“Al presentar a la Madres de la Plaza de Mayo, los piquetersos, los asentadsos, los indigenistas y los zapatistas como expresiones de un mismo proyecto, algunos autonomistas recurren a una homogeneización forzada(Zibechi 2003).Olvidan que el contexto, las tradiciones y las demandas en juego diferencian la acción de estos argumentos”. Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Los integrantes de los movimientos sociales comparten la condición de explotados u oprimidos por el capitalismo.Pero no detentan una identidad común.Esta pertenencia que deriva de la forma en que se conciben a sí mismos, es un producto singular de cada lucha y emerge de la resistencia contra determinados atropellos(pérdida del empleo, carencia de tierra, humillación étnica).En estas movilizaciones se generan articulaciones sociales también peculiares(desocupado,asentado,indio, víctima de la represión), que el autonomismo frecueltemente amalgama bajo un denominador común.” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Por estas razones, los avances en la organización popular surgidos de la movilización social no perduran espontáneamente durante los reflujos.En esos periodos coexisten las secuelas de la resistencia con su neutralización.Si los trabajadores no desarrollan una política socialista,el capitalismo sobrevive a costa de los oprimidos””
“Cambiar el mundo sin tomar el poder” es el difundido proyecto de ciertos autonomistas.¿Pero cómo se elude al estado? ¿Cómo se evita al refrente de cualquier demanda popular?.El estado puede ser combatido o reformado, pero nunca ignorado.Todos los reclamos de los movimientos sociales están dirigidos a esa institución.Los zapatistas demandan al Congreso uan legislación para los pueblos indígenas, los piquetersos exigen al Ministerio de Trabajo subsidios de desempleo y el MST plantea al Parlamento la expropiación de tierras para legalizar los asentamientos.En los países deasrrollados, les inmigrantes sin papeles reclaman sus derechos de ciudadanía”” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Esta transformación necesariamente debaría comenzar por el establecimiento de un nuevo estado administrativo por la mayoría popular.La propuesta de cambiar el mundo sin tomar el poder descalifica un camino sin indicar otro.Por eso transmite una amarga sensación de impotencia.Reivindica la insubordinación y la rebeldía, pero nunca sugiere cómo triunfar en la dura batalla contra la opresión” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Algunos movimientos logran imponer sus peticiones y otros  sólo consiguen conmover A LA SOCIEDAD.Pero el resultado de las exigencias en juego se mide por la respuestas obstenidas del estado¿Habría que modificar el destinatario de estas exigencias?¿Correspondería dirigir las reivindicaciones a otras instituciones?.El autonomismo no brinda respuestas y algunos autores explicitamente declaran su desconocimientos alternativos “”Los revolucionarios impulsan las demandas populares con métodos anticapitalistas para enlazar las reivindicaciones sociales básicas con un proyecto socialista.Esta alternativa-que no figura en ningún proyecto reformista(a autonomista)-es la brújula de cualquier intento serio de cambiar la sociedad” .” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Los autonomistas rechazan  tomar el poder , pero no objetan acechar paulatinamente al estado a través de ciertos organismos de autoorganización popular, que definen de forma muy vaga.Proponen forjar “contrapoderes territoriales” para comenzar a erigir una nueva sociedad, a fín de estimular un “antipoder” opuesto a las estructuras estatales(Holloway 2003)… “Per cualquiera sea la modalidad concreta que adopte esas organizaciones siempre actuarían dentro del sistema capitalista y se  verían obligadas a negociar con los funcionarios que tanto cuestionan.En ese momento trastabillaria la expectativa de eludir estado”” .” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“Los socialdemócratas proponen modificar  paulatinamente el capitalismo sin remover los pilares económicos (propiedad) y políticos(estado) de ese régimen social.Los autonomistas auspician desenvolver este mismo cambio fuera de esas instituciones.Pero en ambos casos se concibe-dentro o fuera del estado- un largo proceso de mutación del capitalismo.”
El autonomismo no reflexiona sobre las dificultades( se refier a españa años 30), y retoma el abstencionismo electoral,  que los anarquistas dbieron suspender en los movimientos críticos.En esas circunstancias asumieron responsabilidades directas de gobierno(Frnte Popular Español) y justificaron el desvío del proyecto antiestatalista por la excepcionalidad de la amenaza facista. Pero omitieron que justamente en las coyunturas anormales se verifica la coherencia de un principio” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina

“Ciertos rasgos  de esta misma distinción se obserban  actualmente en el autonomismo, que es una corriente de libertarios comprometidos con la lucha social, pero que cuenta también expresiones  divorciadas de esta raíz y asociadas a persadores cercanos al liberalismo antiestatalista.””
“”Los autonomistas…se olvidan que esta corriente no logró participar  en un proceso revolucionario clave(nacimiento de la URSS), careció de viabilidad como poryecto(España en 1930-1940) y tampoco pudo econstruir su movimiento(entre 1968 y el ascenso neoliberal).El autonomismo conttemporánero no retoma a Proudhon o Bakunin.Su indefinición teórica dificulta sus puntos de convergencia actuales con el marxismo.Existen terrenos de coincidencia en la acción y también afinidad en los objetivos de emancipación.Pero lo importante es regiatrar qué tipo de aproximación se verifica en la práctica política.Y en el caso latinoamericano las divergencias no son menores.”” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
“La imagen que representa Holloway de “ la revolución como una fuga”. La figura de la huida es celebrada  por muchos autonomistas.Esta reivindicación coincide con la fascinación por los marginados qu son frecuentemente vistos como artífices de la nueva sociedad.Para Hardt  y Negri(2002) , los desertores, los refugiados y los nómadas conforman una multitud que reemplaza al proletariado, al pueblo y  a los explotadsos como sujeto social transformador.Pero al sugerir que la emancipación emergerá de ese exilio, su peregrinación iberadora termina excluyendo al grueso de la sociedad.” Claudio Katz..Las disyuntivas de la izquierda en América Latina
Chorizada indigna de sus señorías.Por mi corresponsal de Cádiz.Pablo Matínez
Nota Aclaratoria...No es necesario compartir, respetamos las opiniones y denuncias justas.Pero ojo ,con tanto manifiestos y proclamas en las redes solicales, que bajo denuncias justas, empiezan a apoyar lo más rancio de la defensa del modelo de Cortes franquistes, o de sistemas que nunca llegaron a ser como:la autogestón, el anarquismo o el autonomisme obrero y revolucionario.Al final a quien se apoya para hacer política es a los que siemprer han tenido patrimonio, dinero, posiblidades, rentas, tierras, etc o Buenos puesto en ciertas administracions o en grandes coorporaciones o empresas..No a toda classe de injustiaci.Sí al la transparència política y a defender que la ciudadania de izquierda y progresistas(no las marcas blancas de la derecha)puedan hacer política y vivir unss dos legilslaturas de las Instituciones.

Se le solicita al Presidente del Congreso, la anulación de las dietas indebidas por alojamiento a los diputados con casa en Madrid, entre ellos al presidente del gobierno Mariano Rajoy, y al ministro de Hacienda Cristóbal Montoro, y hasta 62 diputados que estarían cobrando de forma fraudulenta.
La iniciativa se propuso tras saber que al menos 62 de los 312 diputados fuera de Madrid están cobrando1.823,86 euros (303.475 pesetas) en concepto de alojamiento, mientras tienen una o más propiedades en la capital. Los beneficiarios son 34 diputados del Partido Popular, 25 del PSOE, uno de CiU, otro de Coalición Canaria y un último de UpyD.
La supresión de las dietas de alojamiento para aquellos diputados que tienen casa en Madrid es la nueva petición ciudadana que está triunfando en la red. La campaña iniciada a través de Change.org e impulsada por Ana María Castillo ha llegado a más de 60.000 firmas de crispados en dos días.
La petición, en carta dirigida al presidente del Congreso de los Diputados, Jesús Posada, y a los portavoces parlamentarios. Les dice que: “Los diputados deberían ser un ejemplo de honradez y austeridad”,
El pueblo tiene que actuar y sacarnos toda esta porquería de políticos que hay, apropiándose indebidamente del dinero de los contribuyentes, y si no actuamos pronto estos dejarán al país en la ruina total. Además de las dietas, habría que controlar las comisiones, para saber cuánto se embolsan. Crean las comisiones y no existe ningún control sobre lo que hacen.
Los bancos y los jueces están desahuciando pisos a familias pobres, y esta escoria está cobrando dietas de alojamiento improcedente, por tener vivienda en su propia ciudad de trabajo. Que devuelvan todo lo cobrado, y luego publicar la relación de todos los desvalijadores, y la fecha de su reintegro a la Tesorería de Hacienda, -como ejemplo- para que los demás usureros que quedan, -sepan-, que hay que devolver todo lo sustraído.
El Gobierno nos pide esfuerzos al pueblo, y desde el presidente al ministro de hacienda nos están saqueando, cuando en España hay 5.693.100 personas en paro, un 24,63%, récord histórico, que se preguntan si estos indignos representantes del pueblo soberano, -sus señorías”-, podrían “ellos” vivir con una prestación de 426 € al mes para cubrir todas las necesidades de una persona. (Luz, agua, gas, alquiler, teléfono, copago-farmacéutico, comer, subida del IVA, autopistas, gasolina, manutención del un hijo…etc.) ¡Suerte que la gran mayoría de Diputados son honrados!
Mucho morro y poca vergüenza es lo que tienen, ¡y luego nos piden sacrificios a los españoles!
GADES-2012-07-29

viernes, 27 de julio de 2012


Breus comentaris 310

El PP contra el pacte fiscal

És el darrer breus de la temporada abans de les vacances d’estiu. I volem fer dos comentaris de la votació del pacte fiscal al Parlament d’avui dimecres després de veure per televisió als portaveus dels partits aixecar la ma vàries vegades. Serem expeditius i concrets perquè entre la redacció d’aquest comentari i el divendres que veurà la llum s’hauran escrit moltes opinions a tots els mitjans. Cadascú farà la valoració que consideri i sempre, sempre, serà interessada. La nostra també.

Primer. El pacte fiscal ha tingut, en la majoria dels seus punts, el suport del PSC. Podeu visitar la web del Grup Parlamentari Socialista i trobareu la informació certa del que es va votar. No s’hi val a dir que els socialistes no participen del pacte pel fet que en un parell de votacions de caràcter parcial no hagin estat positives. La Vanguardia deia dimecres a la tarda, que “el PSC que ha dado su apoyo a la mayoría de los puntos, se ha abstenido en la votación para la creación de una agencia tributaria catalana única, tras tratar en vano de llegar a un acuerdo con CiU para la creación de una caja consorciada. Los socialistas catalanes han mostrado su malestar por la incapacidad de poder votar por separado los diferentes apartados en el que se detallaban los aspectos de la creación de una caja única para Catalunya”  Els socialistes haurien votat a favor de la majoria d’aspectes del punt quatre, però una jugada de darrera hora de CiU els va obligar a votar el punt sencer.

En canvi, a TV3, el dimecres, parlaven del pacte fiscal com el resultat d’un acord sense el PSC. Injust, malintencionat i barroer. El PSC estava d’acord amb una agència tributària catalana, però consorciada tal i com diu el programa del seu partit, i atenció, també ho diu el programa de Convergència tal i com publicat en altres ocasions.

Recordem-ho: Si aneu al programa electoral de les darreres eleccions al Parlament de Convergència  mireu la pàgina 69 en la que llegim quasi literalment el mateix que proposa el PSC. Convergència diu,  488. Constituirem el Consorci Tributari Únic, previst en l’article 204.2 de l’Estatut, amb representació paritària de l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Tributària Estatal, que acabarà esdevenint l’Administració Tributària a Catalunya.

Els socialistes, estan pel pacte fiscal gaire bé tal i com s’ha aprovat però s’han abstingut en una qüestió que precipitarà el fracàs del seu conjunt. El PP no permetrà una agència només formada per la Generalitat. Un dia farem un breus enllaçant aquest d’avui explicant com el pacte fiscal no ha funcionat per aquesta raó o, que al final es materialitza però sense l’agència de la Generalitat tal i com van preveure al PSC.. Temps al temps. Quan això passi, potser a finals d’any, Artur Mas convocarà eleccions anticipades i no tindrà altre remei que proposar la independència de Catalunya. Ho tenen tot calculat. Torna la tensió soberanista a Catalunya quan el problema real és l’atur, la fallida d’empreses, les retallades  i la venta de la Generalitat a mans privades.

Segona valoració. Més breu. El PP està contra Catalunya. No ha acceptat cap paràgraf del pacte.  No han tingut el valor, com dèiem dimarts, de votar tot en contra, però la seva abstenció sistemàtica l’hem vista com una negació, també sistemàtica, de la voluntat de la majoria de la cambra. El PP està contra l’autogovern de Catalunya, d’això no hi ha cap dubte. I quan la delegació del Parlament o qui sigui vagi a Madrid amb el pacte fiscal sota el braç, els rebran amb les portes tancades o els faran ballar l’ou uns mesos. Estem convençuts que tot el que hem dit en aquest darrer breus de la temporada serà notícia els propers mesos.

Avui divendres torna a sortir a El País la trama que investiga Hisenda sobre Oriol Pujol. Un altre cas que debilita encara més a Artur Mas, a Convergència i a Catalunya.

Bon estiu!

27 de juliol de 2012

Grup Breus

jueves, 26 de julio de 2012


Hoy en El Periodico de Cataluña podemos leer""Ernest Maragall defiende su voto "por convicción" a favor de una Hacienda catalana
El diputado socialista dice que hay mucha más gente en el PSC que la apoyan aunque no la voten
Navarro afirma que el partido "valorará" el caso del 'exconseller' y niega una división interna".También debemos recordar que cuando era Conseller de Educación,iba a su bola y el partido le molestaba.Si no desea una organización política, organizada, que sus afiliados paguen cuotas para mantener la estructura del partido( el PP por otra parte quiere ahogar a los partidos de izquierdas y sindicatos rebajando las subvenciones, a los partidos de la derecha nunca les faltan ayudas), si desea otro modelo, más anarquico, más trasversal, menos de izquierda, menos socialista etc.Que se vaya con su hermano y de una vez con su amigo Ferrán Mascarell y otros "intelectuales y teóricos" de la política, que cada día nos dan lecciones, monten su propio partido, que CiU se frota las manos para darles ayuda y colaboración.Por cierto cuantas veces Ernest Margall ha hecho de interventor, apoderado en algunas elecciones o a ha ayudad a llenar autocares para la asistencia a actos como los que hacíamos con su hermano??..La militancia se crea y se mantine, no nace espontáneamente.Cada palo que aguante su vela, una persona honrada cuando no está contenta en un sitio o lugar que se siente, apretada o marginada, lo menos que puede hacer es irse y Ernest quizás jubilarse, y que dé paso a la gente joven que tiene que luchar por el futuro de la izquierda, el socialismo, la igualdad, el bienestar social, por las clases populares, por la solidaridad, la cooperación y el internacionalismo.


Salvador Pastor


Periodista

miércoles, 25 de julio de 2012


Breus comentaris 308
Més política
Llegeixo un article a La Vanguardia sobre el final de les autonomies. M’ha fet por. Directament. Quin panorama! Ara resulta que aquests partits que havien de treure’ns de la crisi ho han empitjorat tot. No ens imaginàvem que seria tan greu com per a tornar a l’estat centralista i la devolució de les competències, per la via pràctica, a gent tan experimentada com el govern de Madrid del PP. Gent de la qual va parlar fa poc l’anterior Governador del Banc d’Espanya dient que amb el PP ara estem com Irlanda.
I si el que ens anuncia el senyor Barbeta es materialitza i perdem l’autonomia després d’anar al Fons de Liquiditat Autonòmica, quina mena de circ ens estan organitzant els de Convergència amb tot això del rescat? No s’entén. Vindran comptables de Madrid a verificar els nostres comptes, la nostra pobresa catalana i a decidir sobre la nostra sanitat, la nostra policia, o les nostres carreteres? Mireu la portada de El Períodico d’avui.
Potser va sent hora que el protagonisme d’aquest relat el prenguin els polítics, els de veritat, i no els interventors econòmics. Tenim un greu problema i ens cal una solució fora de la normalitat. Llegeixo que hi ha bilions d’euros en paradisos fiscals. I no s’hi pot fer res? Hi ha gent i nens patint gana i Europa no pot intervenir aquests diners, ni que siguin prestats forçosament? Suposo que dic bajanades, però abans que hi hagi una crisi civil a Catalunya s’han d’explorar altres alternatives.
Necessitem la política, si bé és veritat que durant anys hi ha hagut un personal poc recomanable que ha posat per davant la seva butxaca que l’exercici ètic de la governança. Però necessitem la política per a trobar solucions si no volem tornar a una situació molt semblant a la dels anys 40. Sí o sí. Si ens deixem perdre en eufemismes, en declaracions contradictòries de presidents, consellers i ministres que cada dia ens enfonsen més, no anirem enlloc. Necessitem un acord social i polític de gran magnitud i exigir a Europa que acompleixi amb els seus compromisos. Els socialistes alemanys estan per aquesta feina i és la darrera esperança. Esperem que guanyin la Merkel i comencem una nova Europa.
Potser és un breus alarmista. Espero que només sigui això, una alarma innecessària d’un dia de finals de juliol. I que al setembre, quan tornem, l’estat de les coses hagi millorat ostensiblement. Avui sabrem si hi ha acord entre els principals partits catalans sobre un nou finançament de Catalunya. Segurament, encara que no al 100%, el signaran CiU i PSC. És un bon punt de partida però caldrà negociar amb Madrid i això vol dir parlar amb el PP més centralista i conservador de la història democràtica. Llegiu al Gallardon anunciant una reforma de la llei de l’avortament i tindreu un bon exemple.
Si hi ha un gran acord entre CiU i PSC sobre el pacte fiscal i el PP fa allò d’abstenir-se perquè no tenen valor de votar en contra, el Partit Popular perdrà la legitimitat per a participar a cap govern de Catalunya i CiU hauria de prendre nota del desgast que li suposarà mantenir els seus acords amb la gent de l’Alícia Sánchez Camacho.

25 de juliol de 2012

Grup Breus

martes, 24 de julio de 2012


Breus comentaris 42..Publicat el 14 d’abril de 2011

Des-concert

CiU ens mareja. Un dia es declaren independentistes, un altre s’abstenen, un dia demanen el concert, un altre el pacte fiscal. Duran diu que Ortega vota si, i Ferrusola diu que Ortega vota no. No sabem si els excita traslladar a la societat totes les seves contradiccions internes o bé és tracta d’una estratègia calculada de voler quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú.
Parlem del concert. Certament que a l’Estat espanyol hi ha dos sistemes de recaptació d’impostos vigents i, en conseqüència, dos models de contribució als pressupostos generals i de finançament de les comunitats autònomes. Un primer sistema, que regeix a gairebé totes les CCAA, de recaptació general per l’estat i redistribució a la resta d’administracions en funció de paràmetres com ara el volum de recaptació, la població i les característiques de l’estructura social.
I un segon sistema acordat al segle XIX ,arrelat en el dret foral que es desenvolupa dels segles XIII al XVI, que s’ha mantingut com una rara avis en el dret fiscal modern i europeu. És el que anomenem concert econòmic del País Basc i de Navarra.  Breument, correspon les Diputacions Forals, entre altres competències, la gestió i la recaptació de tots els impostos al seu àmbit i amb els quals es financen els serveis i les polítiques que són de la seva competència. Posteriorment, aquestes comunitats autònomes abonen a l’Estat l’import de la despesa efectuada, pel propi Estat en els seus territoris. És l’anomenat cupo que la darrera llei del 2007 fixa per cinc anys i s’actualitza anualment. La resultant real és que no contribueixen solidàriament com les altres comunitats al finançament de la resta d’Espanya, però bé que es beneficien plenament dels fons que provenen d’Europa i que surten dels impostos de tots els contribuents de la Unió. Entre el 2007 i el 2013, el País Basc rebrà  61 milions d’euros del Fons Social Europeu.
Hi ha qui fa una lectura política d’aquest sistema afirmant que confereix major autonomia i majors recursos a favor d’aquestes comunitats autònomes. Cert, però també és clarament més insolidari. També és possible una lectura contrària. El concert econòmic és més propi de l’Ancien régime pel tipus de relació que s’hi estableix entre les institucions. Primer perquè el concert no modifica les competències de l’Estat ni les de les comunitats autònomes. Això es determina a la Constitució i als respectius estatuts. I segon perquè el que succeeix, de facto, és que hi ha un contracte pel qual es paga a l’Estat pels serveis que hi realitza. Semblant al que existia a l’edat mitjana. L’anomalia, a tota Europa, és justament aquest model i tard o d’hora acabarà transformant-se per situar-se en la lògica del segle XXI. Volem el concert per Catalunya? Anar enrera o anar endavant?
El que volem els catalans i catalanes és una major equitat en el finançament de les administracions. La de l’Estat, l’autonòmica i la local. I per això no cal anar a buscar sistemes que provenen del dret del segle XIII. L’Acord de Finançament, que forma part del primer dels sistemes que hem parlat, va ser l’aposta del govern Montilla per guanyar equitat i contribuir, amb ple dret, al finançament d’Espanya i d’Europa. El nostre sistema promou un marc de responsabilitat entre governs democràtics per a la prestació dels serveis públics i és similar al que tenen països d’una consolidada tradició federal com és Alemanya. El concert, al segle XXI, a Catalunya, més aviat, ens portaria des-concert i ens traslladaria sigil·losament a relacions polítiques ja superades en un context mundial en el que cal reforçar la Unió Europea com a subjecte polític.
Actualment el repte no és un nou sistema de finançament per a Catalunya. Això ja ho va resoldre el darrer Govern de la Generalitat. En tot cas caldrà revisar les xifres, per guanyar equitat i quan correspongui en virtut dels acords signats. I encara que l’embolic sobre si concert o pacte fiscal ocupi moltes pàgines de diaris i minuts de televisió, el repte real, i n’hem de parlar més, és el finançament dels municipis. Aquí si que hi ha un assumpte seriós per incorporar a l’agenda política malgrat la crisi. Els governs locals, que han estat els autèntics transformadors de la realitat urbana i social de Catalunya, amb Barcelona al davant, estan assumint una despesa no obligatòria equivalent a un 26% del seu pressupost segons un estudi de la Diputació de Barcelona. Vol dir que estan prestant serveis públics que corresponen, per l’Estatut, majoritàriament al Govern de la Generalitat i que aquest no els està realitzant. Cal treballar més per actualitzar l’actual sistema i millorar la capacitat dels govern locals catalans i de la resta d’Espanya tot aplicant el principi de subsidiarietat aprovat, fa pocs anys,  per la Unió Europea.

14 d’abril de 2011

Grup Breus

Breus comentaris 64..Publicat el 18 de maig de 2011

Parlem de cultura popular

Aquest serà un breus breu. I relacionat amb el d’ahir de la immigració. Si recordeu, ahir parlàvem dels tres models d’integració cultural més analitzats a Europa. L’assimilacionisme, el multiculturalisme i el diàleg intercultural. Bé, en el fons es tracta de models tipificats que podem trobar simultàniament, tots tres, en qualsevol realitat social. El que realment importa per a una societat és el model predominant que s’hi practica.

Ahir dèiem que el diàleg intercultural és el que caracteritza el nostre país. Catalunya i Espanya han estat uns territoris de moltes onades migratòries al llarg de la seva història i no per això han deixat de tenir uns trets culturals característics propis i singulars. Aquí sempre s’ha sumat, per això podem parlar de model d’èxit.

Doncs bé, el que realment sustenta aquest diàleg intercultural és la cultura popular. La cultura que és creada col·lectivament per la gent, que ens representa socialment i que arrela en forma de tradició en la mesura que intervé positivament en la cohesió d’un país. Gràcies a la permanent transformació de la cultura popular i de les entitats que la protagonitzen, és possible parlar d’un model d’integració d’èxit.

La pregunta és, si la cultura popular és tan important, perquè no rep l’atenció que es mereix per part de les autoritats culturals institucionals? Per què la creació amateur, l’associacionisme o els béns culturals col·lectius no tenen el reconeixement adequat de les elits i els mitjans de comunicació del nostre país? No és només una qüestió de pressupostos, que també, és qüestió de posar en valor la feina voluntària i altruista de milers de persones a Catalunya. Els darrers anys la Generalitat ha treballat per a fer de la cultura un sector econòmic. També els ajuntaments ho han fet. Ara, opinem, que correspondria impulsar una etapa que faci de la cultura popular i l’associacionisme el motor d’una nova manera d’entendre una Catalunya més oberta al món, més diversa i més tolerant.

18 de maig de 2011

Grup Breus

Breus comentaris 131 Publicat 7 d’octubre de 2011

Espai públic

Quan l’administració deixa de garantir l’accés universal a l’espai públic, aquest es converteix en un espai privat i exclusiu. Ho diem perquè això ens està passant en determinades places i jardins d’algunes ciutats. Es tracta d’indrets en els quals la manca de presència activa de l’administració, en forma de vigilància o de neteja, ha provocat l’apropiació exclusiva per part d’una minoria que, amb els temps, se l’ha fet a la seva mida. Dutxar-se a la font d’una plaça, embrutar els bancs i el terra, practicar conductes incíviques o intimidar la resta d’usuaris, provoca ineludiblement que la plaça quedi restringida al grup dominant. Recentment també li ha passat al Trias, al carrer Petritxol. Recordeu la protesta que va organitzar CiU pel mateix assumpte fa uns anys? Parlaven molt i fan poc, ja ho veieu.
                     
Davant d’aquesta situació, en relació a carrers i places, estem observant dues reaccions ben diferents per part dels ajuntaments. Una és “tancar” per a tothom les places traient el mobiliari urbà. És el que ha fet el Garcia Albiol a Badalona. Una bestiesa. Albiol aplica la dita del gos i la ràbia. Si no hi ha espai públic, no hi ha problemes d’espai públic. Practica el que pensa la majoria del PP de que això del bé comú, quan menys n’hi hagi millor. Per cert, ahir Aznar va insinuar que l'invent de les Comunitats Autònomes no és viable. Aviso a los navegantes que van plantar el timó a la plaça Sant Jaume.

Una altra manera d’actuar en relació a l’espai públic és comprometent-se a favor d’una gestió seriosa del carrer. És el que proposen la majoria d’alcaldes i alcaldesses per mitjà de la Federació Catalana de Municipis presidida per Manel Bustos, alcalde de Sabadell, i l’Associació Catalana de Municipis, presidida llavors per en Salvador Esteve, alcalde de Martorell. Amb decisions com la del l’alcalde de Badalona, i insinuacions com la d’Aznar, nosaltres ens adherim a la campanya “Catalunya lliure del PP”.

7 d’octubre de 2011

Grup Breus


Breus comentaris 307
Operació bikini
Sí, arriba l'estiu i a vegades ens agafen ganes de fer dieta per allò de no anar a la platja amb massa quilos. Enguany, ho tenim més fàcil. Grans bosses de població hauran de donar les gràcies a Mas i Rajoy. Fem un breu repàs.


Els últims a entrar en l'operació bikini han estat els presos i preses. Faran dieta sí o sí. Ens ho van confirmar aquest divendres en la terrorífica roda de premsa habitual després del Consell de Ministres de cada divendres. El pressupost per als àpats de presons disminueix en 22.440.475,53 euros. Ara entenem per què Millet i Montull no són a la presó, ells no necessiten fer dieta. Hem de dir, per això, que el primer en aplicar una mesura similar va ser el Govern català quan va deixar sense berenar els presos i va augmentar el preu del menú als funcionaris.

Els miners. Si es fan efectives les retallades del 63% a les ajudes a la mineria del carbó. Ja fa setmanes i setmanes que el sector de la mineria està en vaga per unes mesures que reduiran en 200 milions les aportacions, segons les seves estimacions, i que consideren que enfonsarà el sector.

Les cuidadores familiars. El Govern Rajoy reduira un 15% les ajudes a les cuidadores familiars i ja no es farà càrrec de la seva cotització a la seguretat social. Prioritzen que se n’encarreguin professionals. Però també les persones dependents i les seves famílies faran operació bikini, perquè hi haurà copagament segons renda.
Els aturats, que a partir dels sis mesos de cobrar la prestació passaran a percebre el 50% de la base reguladora enlloc del 60%.


Les persones que s’han quedat sense la Pirmi. Les que s'han enganxat els dits amb les hipoteques i els volen treure fins i tot l'habitatge. Totes aquelles a qui han estafat els bancs i caixes que ara Europa rescatarà amb càrrec, segons sembla, a les arques públiques i, per tant, a les nostres butxaques. Els funcionaris a qui han reduït el sou i eliminat pagues i dies. I la llista podria continuar i continuar…  De fet, diríem que s’hi podrien incloure totoes les persones que fins fa dos dies formaven la gran massa de classe trebaladora, o classe mitjana com es deia, i que ara està tendint cada cop més a "classe baixa" gràcies a l'operació bikini que ens imposa una crsisi sense precedents agreujada per uns governs de Mas i Rajoy que encara no han entès el que llegíem en un tuit divendres passat: “Se recorta por la tensión en los mercados. Pero la tensión sigue subiendo. Porque el mercado grita otra cosa: ES EL CRECIMIENTO, ESTÚPIDO”.

En fi, aquest estiu, tothom a la platja a lluir "cuerpo Danone".

24 de juliol de 2012

Grup Breus




Breus comentaris 306
Setmana, tràgica?
Som en una setmana clau per al futur de Catalunya. I el més probable és que acabi malament. CiU va guanyar les eleccions el novembre de 2010. Ha passat massa temps com per a responsabilitzar el govern anterior de la penosa situació econòmica catalana. La política erràtica d’eliminar els impostos a les famílies més riques per a crear una taxa a les receptes. O la retallada del sou als empleats públics al costat de les subvencions al Grup Godó en són un bon exemple.
CiU no ha estat a l’alçada. No és cap valoració intencionada. És una realitat objectiva que el nostre país està prop del col·lapse i amb més atur que mai. El programa d’Artur Mas no existeix més enllà de vendre’s allò que és de tots els catalans. De privatitzar a preu de saldo bens tan valuosos com la sanitat, la ciència, les infraestructures, els mitjans públics, el transport i afavorir els grups privats i religiosos de l’educació. Això i aquest muntatge d’Eurovegas del qual tothom parla quan en realitat ningú coneix, perquè el govern ens ho amaga. L’anterior govern no va deixar el país com està ara. Per molt que ho diguin.
Aleshores és quan CiU, que no ho va posar al seu programa electoral tal i com ja vàrem descobrir en un breus, apareix amb la bandera del pacte-concert fiscal i es dedica a explicar amb tota la força mediàtica que amb aquest model de finançament s’acabarien el problemes econòmics de Catalunya. I la gent s’ho creu. I creix aquest sobiranisme basat en l’estómac que fins i tot un independentista acreditat com és el Toni Soler, de Polònia, ha reconegut que no podríem construir un país a base de suborns.
És clar, quan la gent no té feina, o li han retallat el sou, o veu com els del PP ens han pujat l’IRPF recordeu-ho, la factura de la llum un 13%, i ara l’IVA, han tret la paga de Nadal a milions de persones que treballen a l’administració, però atenció, no sembla que al govern o als diputats els hagin tret la paga, quan la pobresa creix... quan tot això passa i arriba un govern que parla com un xarlatà de fira que ens diu que amb la independència seríem l’Holanda del sud, és normal que les enquestes indiquin que augmenta la posició independentista i a favor d’aquest miratge que és el concert econòmic.
Però anem a pams. Qui governa a Espanya? El Partido Popular, no ens enganyem. Us imagineu a aquesta colla disposats a acceptar que Catalunya tingui un model com el concert econòmic? Aleshores, perquè CiU, en un moment com l’actual en què no sabem si a final de setmana ja estarem rescatats i intervinguts com Grècia, força els catalans a acceptar la seva proposta inútil? És un tacticisme fàcil que ens porta, diguem-ho clar, a la confrontació civil dins de Catalunya i amb Espanya. Tot per què? Perquè CiU no ha acabat el seu programa de privatització de la Generalitat? Perquè es troben definitivament enganxats per la policia i el jutge en un cas de corrupció flagrant amb el Palau de la Música? O perquè s’han proposat eliminar els partits de l’esquerra catalana?
Hi ha una mica de tot això. No han acabat de fer la feina de vendre’s la Generalitat. Els interessa una confrontació civil que els serveixi per a recaptar vots en unes eleccions avançades. Estan enganxats per la policia i el jutge i necessiten cortines de fum. I mai els ha agradat un partit socialista, catalanista, que ha sabut impulsar i cohesionar Catalunya des de les ciutats i des del Govern, i que a més és un partit connectat amb la resta de forces socialistes espanyoles i europees. No com Convergència que va ser un invent ideològic nascut de la conjuntura social i política catalana de la transició que ja s’acaba. Potser és per això que han de fer aquesta fugida endavant traint el seu electorat tradicional que no s’ha declarat mai independentista.
Aquesta setmana veurem si CiU és un partit oportunista o encara li queda sentit de govern. Si continuen pel camí del concert anem a la confrontació civil, a més sobre bases econòmiques fictícies en una conjuntura com l’actual; però una confrontació mai se sap com acaba i hi ha molts nervis entre la gent. O si CiU és capaç de promoure un pacte fiscal que tingui el consens dels catalans i dels partits que majoritàriament els representen. Aquesta setmana veurem quina alçada política tenen.

23 de juliol de 2012

Grup Breus


Breus comentaris 305
Necessitem una alternativa ja! 
Aquest divendres hem volgut sortir amb el mateix caràcter reivindicatiu que tota la gent que ahir va sortir al carrer, però hem volgut fer-ho també amb humor. Vàrem rebre un correu amb títols de pancartes de manifestacions d’aquests dies i realment els textos eren espectaculars. No us podem traslladar les imatges però sí les lletres.  Al final del breus us fem la transcripció.
Ahir també van haver altres notícies d’aquelles que res ajuden a la credibilitat del partit de les mans netes, un partit que està desitjant, al preu que sigui, pactar amb CiU per a que els seus dirigents tornin a l’administració. Ens referim a ERC que des de que un ex-conseller ha estat imputat les seves mans ja s’han tacat. Ahir, aquest grup parlamentari va impedir la compareixença de Mas en relació al cas Millet. Sabeu que el jutge ha fixat una fiança a Convergència de més de tres milions d’euros pel cas Palau de la Música? El jutge considera provat, d’aquesta manetra, el desviament de diners cap el partit de Mas del qual era el màxim responsable.
Catalunya no pot tenir sota sospita el president i el govern d’un partit que ha de pagar una fiança per corrupció. I que va rebre de donants anònims quasi la meitat del que van rebre tots els partits espanyols en uns quants anys. Això és molt extrany. No ho creieu? Quines empreses posen tants milions a CiU sinó és a canvi de res?
Pel que fa al govern Montilla, i al de Zapatero, segurament, com la majoria de governs d’europa, no tenien la informació real del què estava passant des de la crisi de les hipoteques americanes, i no van saber abordar amb precissió l’inici d’una crisi tan profunda i tant diferent de les anteriors. Van continuar amb el seu programa de modernització de Catalunya i d’Espanya pensant que la crisi, com es deia llavors, era només financera i no de l’economia real, però no va ser un govern corrupte i va ser lleial amb la gent treballadora i les classes mitges. Potser ens convindria més tornar a tenir un govern d’esquerres ara que sabem qui manega l’economia europea i quins objectius persegueixen altres economies mundials respecte a l’enfonsament de l’euro i el desmantellament del nostre model d’estat amb la complicitat del PP i de CiU.
Els bancs internacionals s’estan enriquint a costa dels països amb problemes i calen mesures com un impost a les transaccions financeres que aturi l’especulació dels mercats o posar un límit a la prima de risc a partir de la qual actua el Banc Central Europeu que aturi els atacs a l'economia. Els països més rics no volen. Amb tant d’atur, amb tants joves emigrant, ens convé una política de creixement econòmic a tota màquina. I la dreta ja ens ha demostrat que no en sap i no vol. Carreguen contra aturats, empleats públics i, atenció, en setmanes ho faran contra les pensions de jubilació. 

Els socialistes han de perdre aquest sentiment de que la gent els atribueix encara la crisi. S’ha d’explicar en una campanya que aleshores ni es sabia que estava passant ni es van prendre decisions incoherents, al contrari, es va voler preservar la nostra societat dels atacs de l’especulació estrangera, cosa que no han sabut fer ni Mas ni Rajoy. Aquests fan polítiques que creen recesió a l’economia i ara, és clar, els ingresos són menors i és l’excusa per a retallar de manera salvatge als que no són els seus. La pujada de l’IVA, les retallades salarials i de pensions acabaran per enfonsar-nos si no posem remei i presentem una alternativa, ara ja, sense els complexes del passat i amb la cara ben alta.
Crec que els centenars de milers de manifestants a Barcelona tornaven a tenir aquesta esperança i a pensar que amb els actuals dirigents ens endisarem de nou al fons de la postguerra.
I ara a riure una mica:
Pancarta: Al pasar la Bankia
me dijo el Bankiero
me sobran ladrillos
dame más dinero
Pancarta: ¿Estudias o trabajas? No, no, yo soy española
Pancarta: Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un Máster.
Es veuen dos cartell publicitaris de gran format en una fotografia. En el de l’esquerra és un del PP amb la foto de la Sánchez Camacho que diu “Soluciones para la crisis”. Al rètol del costat hi ha un anunci de la pel·lícula Ladrones.
Al carrer es veu un rètol de Mango que ocupa una porta sencera amb la foto del Camps de València i a sota del nom de la botiga.
Pancarta: El imperio de los bancos STA FAR, amb la imatge de la Guerra de les Gal·làxies.
Pancarta: El gobierno apoya la mineria. Va a meter 24.000.000.000 € en el mayor pozu de España. I apareix la imatge de la seu de Bankia.
Pancarta: Si acabas una carrera en España, tienes tres salidas: por tierra, mar o aire.
Pancarta a la plaça de Sol: Si viene la policía, sacad las uvas y disimulad

20 de juliol de 2012

Grup Breus