Breus comentaris 232

Espanya ens roba? (2)

Ahir iniciàvem una reflexió sobre el debat de balances fiscals i com s’utilitza a favor del sobiranisme, ara clarament liderat per CiU, i el que hem anomenat espluga mediàtica dels mitjans escrits i digitals que els fan de comparsa.

Comentàvem que l’economia s’estava convertint en el gran argument per a plantejar el dret a l’autodeterminació. Estem perdent diners, catalans i catalanes!! O Espanya ens roba! Declaracions directes a l’estómac que constitueixen potents arguments difícils de desmuntar. Si et diuen que de cada euro que pagues d’impostos, 43 cèntims van a Espanya, o llegeixes el quadre del Punt Avui, el més probable és que al català de a peu se li posi una cara d’estelada que no surti ni amb KH7.

Primer va ser l’enquesta del CEO de fa unes setmanes, després l’entrevista al Pujol en la que ja no troba arguments per a no ser independentista, i la traca final en Mas-Colell. Ahir ja en vàrem parlar abastament. Ara bé, davant de tot això, hi ha un camí de racionalitat possible? Nosaltres pensem que sí. En primer lloc, perquè és molt sospitós que malgrat aquesta potència de foc mediàtic del sobiranisme, és una evidència que el PP mana a CiU, aquí i a Madrid. I que CiU pacta tot el que pot amb la dreta anticatalana, institucions, pressupostos, copagament, TV3,... Què està passant? Perquè aquesta doble moral de la qual ja hem parlat en altres breus? CiU ens porta a un país frustrat i esquizofrènic, con la leche templada i en cada canción com diria en Serrat.

El plantejament de Pere Navarro a favor d’un nou pacte fiscal federal en el qual posem límit en el temps a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes; per a nosaltres, ara per ara, és el més raonable. Hem de fer un nou acord en el marc d’un model federal de govern. Certament. Però es tracta de no trencar una relació que també afavoreix l’economia catalana. I parlar-ne al 2013 quan correspongui revisar l’actual marc de finançament. Entre altres raons, perquè una ruptura en el model, un tancament de caixes com alguns proposen, podria comportar un tancament de vendes i d’exportacions de les empreses catalanes a la resta d’Espanya i fins i tot a la resta del món. El superàvit comercial amb la resta d’Espanya era, l’any 2009 de 24.760 milions d’euros.  Ens va anar molt bé quan la Unió Europea va ser solidària amb Catalunya i vàrem trobar molt natural que els fons FEDER, FEOGA o el Fons Social Europeu ens van ajudar a aixecar el país.

Estem convençuts que l’aventura del concert econòmic que promou CiU, si és que li dona permís del PP, actualment posaria en risc seriós el nostre teixit econòmic que es relaciona diàriament amb la resta d’Espanya. Per això hi ha sectors empresarials interessats en veure com evoluciona CiU en el seu proper congrés. Aquesta vegada, a diferència del 1714, al poder econòmic de veritat no li interessa proposar un altre rei per a Espanya que els arrossegui al desastre. Però, ho tenen clar a Convergència?

Artur Mas sap que el posicionament de l’esquerra és el més sensat. Però és presoner de la seva pròpia trampa, del seu lideratge radical al si de CiU amb una militància que s’ha cregut a l’actual Mas-Colell i reclama augmentar la velocitat de marxa. Nosaltres, en canvi, hem trobat un article del conseller de l’any 1997 que val la pena recuperar. Aquí el teniu enllaçat, és llarg, però a la darrera pàgina podem llegir: “en aquest panorama, les diferents regions i comunitats espanyoles tenim molts interessos comuns, som aliats naturals. Si en la dinàmica de globalització que és l’avenir d’Europa, les coses ens anessin molt malament, més ens valdria disposar d’un lobby potent que no pas anar per lliure. Hi ha raons de futur, i no només històriques per anar de la mà d’Espanya” Nosaltres compartim plenament aquestes raons d’en Mas-Colell, les que manifestava al 1997. No han canviat tant les coses.

Molts dels moviments actuals de la política catalana els hem de veure en relació al congrés de Convergència. Fins i tot el fet que ells mateixos estiguin fent aflorar conductes immorals d’alguns dels seus propis dirigents. Però potser cal preguntar-se què vol dir avui dia tenir un estat propi? Què ens manca als catalans que no estiguem en condicions de decidir democràticament? Potser el repte no és marxar d’Espanya i sí decidir a Europa. Demà continuem.

20 de març de 2012

Grup Breus