Breus comentaris 233

Espanya ens roba? (i 3)

El problema dels catalans és la manca d’influència o la presència d’obstacles a l’elecció democràtica del Govern espanyol? Ens sembla que no. Els catalans votem més a les generals que a les autonòmiques. A les darreres eleccions al Congrés, la participació va ser del 66,83% i a les darreres al Parlament d’un 58,78%. Aquestes xifres ens diuen, objectivament, que als catalans ens interessa més decidir al govern de Madrid que al govern de Catalunya.

La pregunta, i la resposta, no és gratuïta. Fa dos breus que parlem del debat sobre el nacionalisme de butxaca com molt bé escrivia ahir a El Periódico en Joseba Arregui. I com, dels possibles resultats de les balances fiscals, emergeix l’objectiu polític que s’ha marcat CiU envers aquesta anomenada transició nacional. Transició cap a on? Anem a pams.

L’Estat espanyol està, des del 1978, en procés de cessió quasi forçosa de les seves competències, de la seva capacitat d’elaborar polítiques públiques i fins i tot de l’accés als seus recursos fiscals. El procés de construcció de l’estat autonòmic i l’assoliment de responsabilitats per la via de la pràctica per part dels ajuntaments, ha fet que la majoria de les autèntiques polítiques que afecten la nostra vida quotidiana ja no es decideixin a Madrid. Per exemple, àmbits com la sanitat, l’educació, la via pública, els serveis socials, les infraestructures, els transports, la policia, l’administració de justícia... i moltes altres que es fan exclusivament a Catalunya o de manera compartida. N’hi ha prou en llegir el títol IV de l’Estatut.

Després hem de considerar que la política monetària, de fet la gran política econòmica, la regulació dels mercats, i la majoria de regulacions de la política agrària, de consum, de gestió de fluxos migratoris,... fins i tot les de seguretat nacional, es decideixen a la Unió Europea. Són nombroses les directives europees que regulen les nostres telecomunicacions, els subministraments elèctrics, els mercats bancaris, la pesca, la protecció del medi ambient, les assegurances, o les grans infraestructures ferroviàries.

La realitat és que les polítiques i els programes i serveis que se’n deriven, es decideixen en un entramat, no sempre ben teixit, de responsabilitats entre els diferents governs i nivells de l’administració. I darrerament, les decisions veritablement importants es prenen en el marc de la Unió Europea. Només cal veure com obliguen els estats membres a limitar el dèficit i la capacitat pressupostària afectant directament el nostre estat del benestar. La causa dels problemes actuals de creixement econòmic i del límit al deute públic les veiem passar cada dia pel telediario o el telenotícies a la secció d’internacional.

Aquesta és la realitat. El problema dels catalans no és mirar d’aconseguir que les competències que li queden a l’Estat espanyol es traspassin a la Generalitat. Sempre ho podríem anar millorant, però a la fi els catalans també votem aquest govern, també és el nostre govern encara que ara sigui un tal Mariano Rajoy el que el presideixi i que intenti tirar enrere tants anys d’avenços socials i d’autogovern català.

El problema seriós és que s’ha constituït un poder supraestatal i supranacional que registra importants dèficits de legitimitat democràtica. Nosaltres no hem votat la Merkel ni el Sarkozy per a què haguem d’acceptar alegrement l’exercici del seu poder sobre la nostra economia i els nostres pressupostos. És aquí on hem de dirigir la revolta. I millor fer-ho aliats amb altres pobles, amb les altres comunitats autònomes espanyoles, amb els grecs, amb els portuguesos, amb els italians, o amb els irlandesos i amb les classes populars i mitjanes de tots els països membres junts que no pas aïllats i capficats en una batalla absurda contra l’Estat espanyol.

L’esquerra ha tingut sempre la mirada més elevada i més clara a l’hora de determinar d’on venen les hòsties. La dreta espanyola i la catalana, en canvi, aixequen les banderes i les agiten quan van maldades. És una constant històrica. I ara CiU i PP han iniciat les seves particulars transicions nacionals cap el desastre. Uns empenyen les forces centrífugues cap al buit i a una mena d’autarquia a la catalana, i els altres les centrípetes, la recentralització artificial de l’Estat de la qual parlen darrerament i que acabarà als tribunals per la confrontació amb Catalunya i la resta de poders autonòmics i locals.

Espanya no ens roba. Espanya està en un procés de federalització política, de construcció de responsabilitat compartida de l’Estat amb la resta de governs territorials i locals. D’acord que és un procés singular, més real que formal, de vegades més avalat per la pràctica que pels reglaments, però històricament irreversible. Més intens quan ha governat l’esquerra a Madrid que quan ho fa la dreta, tot s’ha de dir. Però Europa sí que ens menysprea com a ciutadans. Les institucions de la Unió Europea que no hem escollit o hem votat molt indirectament són les que actualment dirigeixen la nostra societat i la nostra economia i ho faran encara més en el futur. És aquí on l’esquerra hem de marcar agenda política i fixar l’inici d’una veritable transició internacional cap a la capacitat de decidir sobre qui, a Europa, volem que ens governi. La resta són focs d’artifici exclusivament encesos per a obtenir millors resultats electorals. La lògica del sobiranisme és la mateixa que reforça la legitimitat de que un govern, en aquest cas l’alemany, imposi la seva voluntat a la resta. I contra la lògica del sobiranisme excloent, proposem la lògica de la solidaritat internacional i de la construcció d’una Europa sòlida, competitiva, cohesionada socialment, per a fer front a la globalització i als reptes del planeta.

21 de març de 2012

Grup Breus