Breus
comentaris 42..Publicat el 14 d’abril de 2011
Des-concert
CiU
ens mareja. Un dia es declaren independentistes, un altre s’abstenen, un dia
demanen el concert, un altre el pacte fiscal. Duran diu que Ortega vota si, i
Ferrusola diu que Ortega vota no. No sabem si els excita traslladar a la
societat totes les seves contradiccions internes o bé és tracta d’una
estratègia calculada de voler quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú.
Parlem
del concert. Certament que a l’Estat espanyol hi ha dos sistemes de recaptació
d’impostos vigents i, en conseqüència, dos models de contribució als
pressupostos generals i de finançament de les comunitats autònomes. Un primer
sistema, que regeix a gairebé totes les CCAA, de recaptació general per l’estat
i redistribució a la resta d’administracions en funció de paràmetres com ara el
volum de recaptació, la població i les característiques de l’estructura social.
I un
segon sistema acordat al segle XIX ,arrelat en el dret foral que es desenvolupa
dels segles XIII al XVI, que s’ha mantingut com una rara avis en el dret
fiscal modern i europeu. És el que anomenem concert econòmic del País Basc i de
Navarra. Breument, correspon les
Diputacions Forals, entre altres competències, la gestió i la recaptació de
tots els impostos al seu àmbit i amb els quals es financen els serveis i les
polítiques que són de la seva competència. Posteriorment, aquestes comunitats
autònomes abonen a l’Estat l’import de la despesa efectuada, pel propi Estat en
els seus territoris. És l’anomenat cupo que la darrera llei del 2007
fixa per cinc anys i s’actualitza anualment. La resultant real és que no
contribueixen solidàriament com les altres comunitats al finançament de la
resta d’Espanya, però bé que es beneficien plenament dels fons que provenen
d’Europa i que surten dels impostos de tots els contribuents de la Unió. Entre
el 2007 i el 2013, el País Basc rebrà 61
milions d’euros del Fons Social Europeu.
Hi
ha qui fa una lectura política d’aquest sistema afirmant que confereix major
autonomia i majors recursos a favor d’aquestes comunitats autònomes. Cert, però
també és clarament més insolidari. També és possible una lectura contrària. El
concert econòmic és més propi de l’Ancien
régime pel tipus de relació que s’hi estableix entre les institucions.
Primer perquè el concert no modifica les competències de l’Estat ni les de les
comunitats autònomes. Això es determina a la Constitució i als respectius
estatuts. I segon perquè el que succeeix, de facto, és que hi ha un contracte
pel qual es paga a l’Estat pels serveis que hi realitza. Semblant al que
existia a l’edat mitjana. L’anomalia, a tota Europa, és justament aquest model
i tard o d’hora acabarà transformant-se per situar-se en la lògica del segle
XXI. Volem el concert per Catalunya? Anar enrera o anar endavant?
El que
volem els catalans i catalanes és una major equitat en el finançament de les
administracions. La de l’Estat, l’autonòmica i la local. I per això no cal anar
a buscar sistemes que provenen del dret del segle XIII. L’Acord de Finançament,
que forma part del primer dels sistemes que hem parlat, va ser l’aposta del
govern Montilla per guanyar equitat i contribuir, amb ple dret, al finançament
d’Espanya i d’Europa. El nostre sistema promou un marc de responsabilitat entre
governs democràtics per a la prestació dels serveis públics i és similar al que
tenen països d’una consolidada tradició federal com és Alemanya. El concert, al
segle XXI, a Catalunya, més aviat, ens portaria des-concert i ens traslladaria sigil·losament a relacions
polítiques ja superades en un context mundial en el que cal reforçar la Unió
Europea com a subjecte polític.
Actualment
el repte no és un nou sistema de finançament per a Catalunya. Això ja ho va
resoldre el darrer Govern de la Generalitat. En tot cas caldrà revisar les
xifres, per guanyar equitat i quan correspongui en virtut dels acords signats.
I encara que l’embolic sobre si concert o pacte fiscal ocupi moltes pàgines de
diaris i minuts de televisió, el repte real, i n’hem de parlar més, és el
finançament dels municipis. Aquí si que hi ha un assumpte seriós per incorporar
a l’agenda política malgrat la crisi. Els governs locals, que han estat els
autèntics transformadors de la realitat urbana i social de Catalunya, amb
Barcelona al davant, estan assumint una despesa no obligatòria
equivalent a un 26% del seu pressupost segons un estudi de la Diputació de
Barcelona. Vol dir que estan prestant serveis
públics que corresponen, per l’Estatut, majoritàriament al Govern de la
Generalitat i que aquest no els està realitzant. Cal treballar més per
actualitzar l’actual sistema i millorar la capacitat dels govern locals
catalans i de la resta d’Espanya tot aplicant el principi de subsidiarietat
aprovat, fa pocs anys, per la Unió
Europea.
14
d’abril de 2011
Grup
Breus
No hay comentarios:
Publicar un comentario