DECLARACIÓN DE CALELLA

Preámbulo
El encuentro de la FECAC del 2011 coincide con los primeros días de mandato de un nuevo gobierno en Catalunya. Se trata, además, de un gobierno resultante de la celebración de las elecciones autonómica. Habrá, sin duda, una revisión de las actuaciones de las anteriores consejerías y asistiremos al enunciado de nuevas orientaciones que habremos de considerar y valorar en las próximas semanas, en relación al desarrollo del asociacionismo cultural.
Ahora es, también, el momento para el inicio de un dialogo entre las entidades y los nuevos responsables de la promoción de la cultura popular. Un diálogo necesario en un ámbito, el de la cultura, en el que la sociedad civil catalana ejerce, desde hace décadas, de motor de la creatividad en todo el territorio y de difusión de sus expresiones propias.
La FECAC, las entidades de cultura popular de origen andaluz llevamos años trabajando en muchas ciudades catalanas. Somos un referente para una parte de la sociedad que ven en nuestro trabajo una oportunidad para expresar sus manifestaciones artísticas y comunitarias e incluso su religiosidad popular. Hacemos cultura popular en Catalunya .Y este debate sobre la legitimidad de unas tradiciones que se desarrollan en el siglo XX en relación a las que se forjaron en el siglo XIX es un debate finiquitado y sin sentido, desde la perspectiva histórica. Y esperamos que sea también un debate sin efecto en las nuevas prácticas institucionales.
La historia y la cultura de Catalunya son la historia y la cultura de su gente. Para nosotros cultura catalana, es la que desarrollan las entidades que viven o se manifiestan en Cataluña, sean del origen que sean. Una sociedad plural, que ha avanzado con el esfuerzo de muchas generaciones nacidas y venidas a esta tierra. Una sociedad moderna que conoce bien y acepta su diversidad cultural, que comparte, como núcleo central, la aspiración colectiva de progreso, de bienestar, de convivencia y la construcción de un país capaz de ofrecer oportunidades para todos.

Esta declaración inicia nuestro diálogo con el nuevo gobierno de la Generalitat. El preámbulo anterior habla del punto de partida. Del valor de nuestras entidades.

Declaración
La Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya manifestamos a los responsables de la cultura popular, que todas las entidades deben seguir en el Departament de Cultura y que consideren en la elaboración de su programa de gobierno, los siguientes puntos:
Primero. Transformen el Centro de Promoción de la Cultura Popular y Tradicional . Prioricen un impulso al asociacionismo cultural y redefinan el carácter consultivo del Consell Català de la Cultura Popular y Tradicional. La responsabilidad del gobierno, y por tanto de sus decisiones en políticas públicas, ha de ser compatible con la participación activa del movimiento cultural mediante este órgano consultivo.
Segundo. Hay que redefinir un marco general de concertación público/social para facilitar acuerdos en materia de gestión de equipamientos y de actividades. Hemos de recuperar la complicidad con el asociacionismo cultural y actualizar modelos de cooperación entre las administraciones y las entidades culturales. Especialmente en un contexto de crisis como el actual.
Tercero. Conviene producir un reconocimiento político al papel de las entidades y de las personas en la formación y el mantenimiento de la cohesión social en Catalunya. Para todas las entidades en virtud de su trabajo y de su capacidad de convocar la participación de la ciudadanía.
Cuarto. Posibiliten concertar con los ayuntamientos un marco de gobernanza para el fomento de la cultura popular y de las manifestaciones tradicionales más allá de la política de subvenciones y que se mantenga abierto a todas las expresiones que existen en Catalunya.
Y en último lugar, y muy importante, nos interesan propuestas que unan la sociedad catalana, que para nosotros es una sociedad que forma parte de la española y la europea, en toda su pluralidad y respeten las voluntades de las gentes que deseen potenciar sus propias expresiones culturales. Desde el principio fundamental de que el conjunto de la sociedad contribuye por igual y sin distinción al sostenimiento económico de las instituciones y a sus servicios públicos, también de la cultura.

Pluralitat i federalisme cultural


L’actual Ministra de Cultura Ángeles González –Sinde, en la seva primera compareixença al Senat, es va presentar com a “ministra de les cultures d’Espanya”. Tal i com escriu Àlez Sàez, diputat al congrés, aquest fet “traslladava una visió marcadament federal en la gestió de les polítiques culturals”. Efectivament. La Ministra, parlant de las cultures d’Espanya, reconeix obertament la pluralitat cultural de l’Estat. I lluny de qüestionar l’existència del propi Ministeri de Cultura, no defuig de la responsabilitat de governar les polítiques de suport i de desenvolupament d’aquesta realitat cultural.

Tots sabem que a Espanya hi ha, en primer lloc, una diversitat lingüística que a Catalunya coneixem molt bé i que permet l’entesa entre les persones amb molta més normalitat de la que determinades posicions extremistes manifesten. De la mateixa manera hi ha una pluralitat literària especialment rica d’autors i autores que escriuen en aquestes llengües. El nostre patrimoni material i immaterial format al llarg de la nostra història expressa justament aquesta riquesa. És el patrimoni material e immaterial que coneixem. Pobles, viles, províncies i comunitats autònomes poden presentar perfils culturals diferents i sabem que en la suma està un dels nostres millors actius com a societat.

El mateix passa amb la creació artística. Fa uns dies el responsable de l’Agència Andaluza para el Desarrollo del Flamenco, al seminari de la FECAC a Calella, manifestava amb orgull que el flamenc és el patrimoni cultural immaterial andalús per excel•lència. La pròpia Junta, amb bon criteri, ha creat l’Agència amb l’objectiu de promoure dins i fora d’Andalusia aquest bé patrimonial i artístic donant suport a festivals i a entitats d’arreu del món. Hi ha una voluntat clara de promoure des de la comunitat autònoma - amb polítiques i recursos- una de les seves millors expressions culturals. Cal constatar un fet curiós però molt significatiu; el mateix dia que la UNESCO declarava patrimoni cultural de la humanitat el flamenco ho feia també dels castells. Com deia un bon amic, de castells només es fan a Catalunya, però de bon flamenco també.

Trobem lògic que Catalunya també estructuri polítiques a favor de la cultura i de les seves expressions pròpies. I el mateix pensem de la resta de comunitats autònomes que, no oblidem, tenen transferides les competències en matèria cultural. El que passa és que les paraules de la Ministra mereixen una reflexió. Si les comunitats autònomes produeixen, cadascuna en el marc de les seves competències i recursos, polítiques de suport a la cultura que es produeix en el seu territori, el Ministeri de Cultura ha de tenir la capacitat d’establir polítiques compartides i cooperatives amb les comunitats autònomes. No fer-ho significa dimitir de la seva pròpia responsabilitat i alimentar les posicions més conservadores que no volen la seva existència.
Per dues raons. La primera perquè efectivament el Ministeri de Cultura opera amb els recursos de tots els ciutadans i s’espera que contribueixi, també, al seu desenvolupament cultural. La segona perquè un model de treball centrat en determinades programacions i equipaments “d’Estat” , legítimes i necessàries, sense l’exercici de programes que podríem anomenar en clau de federalisme cultural, és renunciar a la força i a la potència de la nostra pluralitatl.

Dit d’una altra manera. La societat espanyola es podrà enfortir i desenvolupar plenament si s’accepta d’entrada que uns i altres tenim diferències. I en segon lloc, si es practica la concertació de polítiques cooperadores entre i amb les comunitats autònomes. La Ministra, definint-se com a Ministra de les Cultures d’Espanya estava justament proclamant aquesta idea.

Les polítiques de difusió artística en totes les seves vessants ( teatre, música, dansa..) i de la creació professional han de poder disposar d’una escala major al propi de la comunitat autònoma. Actualment els circuits consolidats des de fá ja uns anys són fonamentalment autonòmics, excepció de Catalunya que va ser la Diputació de Barcelona que ho va posar en marxa per la província el 1996. Recentment la Generalitat de Catalunya hi està treballant amb el nom de Cultura en Gira. Però trobem a faltar la possibilitat d’anar a potents circuits d’abast estatal, fins i tot internacionals, que promoguin l’intercanvi entre produccions de tot l’estat..

I el mateix en l’àmbit de la cultura popular. Aquí els circuits de suport són encara molt més insuficients. I en canvi, el potencial de descoberta, de socialització i de coneixement de l’altre és molt alt. Convindria que el reconeixement de la pluralitat cultural s’expressi per mitjà d’un mecanisme públic d’intercanvi i de difusió i que s’afegeixi a l’agenda de les administracions. Molts ajuntaments ho fan. Festivals, jornades, etc serveixen d’aparador de la cultura que es fa arreu d’Espanya. Ara, en temps de crisi, cal especialment un major concurs, un major suport, de les comunitats autònomes i del propi Ministeri.

Hi ha una darrera reflexió. I és que el federalisme cultural no és només la posada en marxa de sistemes de cooperació entre polítiques descentralitzades de la cultura. També és la possibilitat real que el propi Ministeri treballi per projectar les cultures d’Espanya arreu el món com un dels actius més valuosos de la nostra societat.

SOM O ENS IDENTIFIQUEM .... AQUESTA ES LA QÜESTIÓ
En els últims temps proliferen els articles i manifestacions en els que de manera aparentment contraposada, però amb més coincidències de les que sembla, s’aborda el tema- que no el problema- del nostre futur col•lectiu. Hi ha preocupació per l’aparent allunyament d’una part de la població del país del que són les definicions oficials de la nostra personalitat col•lectiva.
Utilitzem la llengua com a exemple: si, segons la doctrina oficial, per ésser veritablement català has d’emprar necessàriament el català - no simplement comprendre’l- què son llavors el 56% de ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona que en l’enquesta metropolitana de l’any 2000 diuen que el castellà es la seva llengua?. La realitat és que si plantegem el tema de la llengua en clau identitaria, ni ajudem efectivament al català ni contribuïm a construir un país normal, ja que situem a quasi la meitat de la població del país fora muralles, més enllà dels límits de la Catalunya reconeguda com a tal.
Els que fan aquest tipus de plantejament obliden que nosaltres, els catalans, mai hem sigut com un ou, ni com un pinyol, sinó que, en tot cas, ens podríem assimilar a una ceba, el que ha estat una de les raons del nostre èxit col•lectiu al llarg de la història. La nostra identitat col•lectiva, posats a parlar encara en aquests termes, no ha sigut mai tancada, ni estàtica, ni immutable sinó que s’ha configurat de forma dinàmica e històrica, incorporant elements nous que s’agregen als anteriors, als preexistents. Es per això que el que potser caldria fer es deixar de parlar de identitat i, en canvi, parlar d’identificació, com proposa Terricabras i en part també Carod , als que per endavant demano disculpes per utilitzar elements del seu utillatge conceptual, potser en direcció parcialment oposada al seu pensament.
La identificació es allò que cadascú necessita per poder viure com a persona - per poder saber qui és – i com a membre d’un grup – per poder saber on és -. La identitat, en canvi, és allò comú i uniformador que – pel motius que sigui : econòmics, polítics o d’altre mena – es vol imposar. La idea d’una identitat comunitària forta ve del segle XVIII, i tant la formulació del Volksgeist com el discurs sobre l’esperit dels pobles van aparèixer a les acaballes de l’antic règim i en el moment d’aparició dels estats nacionals moderns. En aquells moments – com també ara – qualsevol idea d’esperit comú ajudava a enfortir els projectes de cohesió interna i de diferenciació respecte als altres. Tanmateix és una obvietat dir que els sentiments col•lectius no son homogenis ni en un sol país; per això, qui promou la idea d’homogeneïtat i de congelació – d’identitat en definitiva- és el grup dirigent que sap que la idea li és útil perquè evita la disgregació i afavoreix el treball en comú en nom d’un esperit superior de grup.
En canvi, quan parlem de persones d’una cultura, d’una nació, d’un grup social, aquestes no han de mostrar pas un sol tret essencial comú a totes elles per quedar caracteritzades com a integrants d’aquella cultura, d’aquella nació o d’aquell grup. El que trobarem seran relacions, diferències i semblances de tot tipus, és a dir tot un panorama d’interconexions que se superposen i s’encreuen. El que és precisament interessant quan es substitueix el model identitari per l’identificatiu és que aquest últim no exigeix cap coincidència única entre aquells que participen en un mateix projecte, sinó que només es tracta d’advertir que entre les identificacions que fan tots, hi ha simplement, semblances de família i constatar també que algunes de les relacions d’identificació es poden considerar com a fortes, tant per la seva extensió – compartides per molts – com per la seva intensitat. Serien les capes interiors de la nostra ceba, les que donen cohesió al conjunt, sense les quals la nostra societat es podria difuminar en una xarxa de relacions desordenades. Aquest conjunt de relacions d’identificació fortes configurarien la personalitat col•lectiva d’una societat. Serien aquelles a través de les quals una majoria significativa d’individus s’identifiquen entre sí i amb el conjunt. Algunes d’aquestes relacions son comuns a altres societats (p.ex. la acceptació dels valors democràtics i el respecte als drets humans) i d’altres son específiques de la nostra , ajuden a diferenciar-nos dels altres, ens fan visibles des de l’exterior, donen ,en definitiva, a la nostra personalitat col•lectiva trets específics.

Utilitzant com a il•lustració el cas de la llengua, es evident que el català i el castellà son els dos elements d’identificació individuals més forts en el terreny lingüístic i que la seva interacció forma part, per tant, del que defineix la nostra personalitat col•lectiva. Però es cert que només una de les dos llengües, el català es un element que distingeix Catalunya de les altres nacions o societats. El català ens identifica col•lectivament, també als castellanoparlants, en relació als altres pobles i per tant requereix un reconeixement i un suport específics. Però aquesta asimetria entre ambdues llengües no afecta ni a la identitat ni a la catalanitat de les persones.
Em sembla evident, per a concloure, que la interpretació de la nostra personalitat col•lectiva com a poble o com a nació, en base al model d’identificadors, en contraposició al model identitari, permet una aproximació més laica i ajustada a la realitat social i per tant ofereix perspectives molt més integradores i respectuoses amb la convivència i el respecte a les persones, sense que això comporti cap renúncia a la nostra afirmació col•lectiva, ni cap detriment a la cohesió interna ni a la diferenciació en relació als altres pobles amb els que compartim, en bona mesura, un futur comú.

Padró i política migratòria
La dreta europea, i ara també l’espanyola i la catalana, ha utilitzat tradicionalment la complexitat del fet migratori per tal d’obtenir rèdits electorals. Especialment en èpoques de crisi, quan les empreses no han necessitat demanar nova mà d’obra.
I en bona part, el fet que la dreta governi a la majoria dels països europeus està relacionat amb el posicionament que han pres els darrers anys els partits lliberals, conservadors i democristians envers la població immigrada, i amb una certa incapacitat de l’esquerra de fer-hi front.
Hem vist com l’emergència de l’ultradreta i de partits clarament xenòfobs ha mogut el centre dreta cap a una major duresa en relació a les polítiques migratòries i a una major intolerància envers la diferència. Fins i tot, posant en risc la convivència. Angela Merkel és el darrer exemple, com ho ha estat Sarkozy amb l’expulsió dels gitanos romanesos sense trobar massa opinió en contra des de la Unió Europea.
Està clar que la dreta, també a Catalunya i a Espanya, exhibeixen declaracions en relació a la gestió del fet migratori en les quals no gosen dir obertament que s’haurien d’expulsar els immigrants, però si que fan propostes per tal de donar missatges a la societat de major restricció en l’arribada. Fa uns dies el PP demanava un “certificat de convivència” a més de les polèmiques suscitades entorn l’empadronament que va promoure CiU en el seu moment i el PP en l’actualitat.
El govern de la immigració no és simple. I les esquerres europees no han sabut o no han pogut elaborar un missatge polític alternatiu entenedor per a la societat. Hi ha una sensació de fracàs en aquest àmbit. Hi ha la convicció que la dreta és oportunista en el seu discurs, però per altra banda és difícil traslladar a l’opinió pública un posicionament clar que permeti la comprensió del fet migratori en totes les seves dimensions.
A Espanya i a Catalunya hi ha una realitat diferent. És veritat que el procés d’arribada de nova població ha estat molt ràpid els darrers anys, però també és cert que ara la tendència és inversa. La percepció de canvi social, demogràfic, a les nostres ciutats l’hem tinguda fins fa un parell d’anys. Ara hi ha estabilitat en l’arribada de nous veïns, menys pressió de nouvinguts a les escoles...
Els nostres barris, que ja van ser resultat d’una primera onada migratòria als anys 60, 70 han fet un procés d’acollida que, en termes de convivència, podem dir que és un exemple per Europa. El relat sobre el fet migratori a Catalunya és el relat d’un èxit en termes de cohesió social malgrat la rapidesa i la diversitat cultural existent. Però no estem encara en una situació de plena integració ni de plena fortalesa de la convivència. La crisi, que de fet és molt més important en termes d’atur entre la població immigrada, és un context social de fragilitat que la dreta, ara més que mai, està utilitzant. La situació ens obliga a aprofundir en mesures i accions tangibles per arribar a la convivència plena.
També hi ha alguns col•lectius com és el cas dels gitanos de l’est que presenten moltes dificultats per a la convivència, i ens cal una política de major implicació pública a favor del civisme en determinats barris. Però és un fet concret i abastable.
En aquests moments podem afirmar que l’èxit de la bona gestió de la immigració a Espanya i a Catalunya ha estat gràcies al lideratge polític dels partits progressistes. Un lideratge complex que ha desenvolupat diverses estratègies en els diferents nivells de govern per a poder ser eficaç.
La primera i més evident és la vinculació de la Llei d’estrangeria a la situació del mercat del treball. La primera intervenció socialista va ser regularitzar centenars de milers de persones que durant el govern del PP havien arribat a Espanya treballant sense documentació i en risc d’exclusió social. Posteriorment la nova Llei i el Reglament han relacionat clarament immigració i mercat de treball. És aquí on està formalitzat el límit de l’arribada de nova població i no en el padró municipal.
La segona de les polítiques, a Catalunya, ha estat la intervenció en els barris i les àrees territorials deprimides amb la Llei de barris i els sistemes d’inversió pública, tant de la Generalitat de Catalunya com de la Diputació de Barcelona. S’han produït millors i més espais públics i equipaments, i això ha estat una constant a les ciutats catalanes. També l’adequació del sistema educatiu, del sistema sanitari i les noves inversions han permès que, tot i que s’hagi donat un increment de la població, això no hagi anat en detriment de la qualitat dels serveis públics.
La tercera de les polítiques ha estat el treball intens dels ajuntaments a favor de la convivència, el civisme, la tolerància i el diàleg. La mediació de conflictes, les micropolítiques de seguretat, de gestió de l’espai públic, de millora dels serveis socials, d’enfortiment de les entitats... han estat fonamentals per entendre la cohesió social que avui coneixem. Això no vol dir que no hi hagi problemes en determinats barris o en determinades ciutats, però en termes generals la societat catalana hem sabut gestionar bé el que ha estat el procés migratori més intens de la nostra història i el més complex. Els ajuntaments han de continuar amb una política de pedagogia i conscienciació ciutadana perquè els immigrants coneguin el valor dels serveis públics i el cost que aquests representen a les institucions.
Però hi ha eleccions, i la dreta, a risc de posar en crisi la convivència, no dubta en utilitzar els sentiments d’incertesa que sempre generen els canvis demogràfics, per a transformar-los en rebuig al nouvingut i a responsabilitzar-lo dels problemes de la crisi econòmica. Dir que la immigració és un problema i que l’única política és el control o l’expulsió, això és alimentar els problemes i magnificar negativament una realitat que no canviarà per molt que el PP o CiU vulguin limitar l’empadronament.
El padró és el pretext. En el fons, la negació de l’empadronament de les persones sense permís de residència és un parany polític. El padró està regulat per llei i els ajuntaments han de complir la llei. El padró no regula el nombre de persones que poden arribar legalment a treballar a Espanya. Això ho fa la Llei d’estrangeria, que ho limita en funció de la situació del mercat de treball. Curiosament ni el PP ni CiU parlen de modificar la Llei. El que fan és traslladar als ajuntaments la responsabilitat de la gestió del flux migratori quan, en realitat, els ajuntaments són l’administració menys capacitada per a gestionar un fet que és d’àmbit europeu. Sense oblidar que per als ciutadans de la Unió Europea hi ha lliure circulació (també de romanesos) i, per tant, que hi haurà moviments migratoris entre els propis països de la UE que el padró haurà de registrar tinguin o no permís de treball o de residència.
La resposta de l’esquerra a les propostes de la dreta sobre el padró és, en primer lloc, que hi ha d’haver un límit en l’arribada de persones al nostre país, però aquest límit és competència de l’Estat i el determina el mercat de treball. Si la nostra societat té alts nivells d’atur és evident que no podem acollir més població i per tant no és possible assignar nous permisos de treball. Nosaltres hem estat sempre coherents amb aquest principi, abans quan hi havia feina i ara que hi ha atur.
En segon lloc, el padró és en sí un instrument de control. No empadronar vol dir no conèixer la població que viu a la teva ciutat i això implica un major risc d’exclusió social i també un risc per a la convivència. El PP i CiU el que diuen realment és que els ajuntaments no controlin la població immigrada, justament per crear encara més situació d’incertesa. Nosaltres hem de poder explicar a la ciutadania que el padró és un registre necessari per saber en tot moment qui viu a la ciutat, i no fer-ho seria una irresponsabilitat. Hem de dir que no empadronar no vol dir que la gent marxi.
Alain Touraine, ahir en el lliurament del Premi Princep d’Astúries, explicava que efectivament la proposta de la multiculturalitat (com deia Merkel) no ha funcionat. Ho sabem fa anys a Catalunya. Aquest no ha estat mai el nostre model des de l’esquerra socialista. En tercer lloc, doncs, hem de manifestar que les forces progressistes hem apostat per una societat intercultural en la qual hi ha una sèrie de valors, de normes de ciutadania, de convivència, de cultura democràtica comuna per a tota la societat, tal com Touraine manifestava com alternativa a la política de segregació de la dreta. Això vol dir que no hem practicat una política “buenista” amb la població nouvinguda. Hem estat exigents en el compliment de les normes i l’aplicació de la legalitat vigent i estem ben posicionats en no anar enrere socialment, ni en drets ni en llibertats. Aquesta és la nostra alternativa a la proposta de la dreta sobre el padró. Nosaltres no volem un pas enrere en la qualitat de vida, en el benestar, en els drets ni les llibertats, però no caurem en el parany polític de no complir una Llei que és vigent.
I en quart lloc, hem de tenir present que la nova immigració és, en aquests moments, el nivell socialment més popular de la nostra societat i sobre qui haurem de tenir presència política en els propers anys. Un dels problemes de l’esquerra europea i la seva dificultat per formar majories de govern és també la manca de suport electoral de la població immigrada que, majoritàriament, es desvincula dels processos electorals i democràtics.

Polònia?

Ja fa anys que m’apareix Polònia els dijous al vespre a la televisió. No sempre, la veritat. I en tot aquest temps declaro i reconec que he estat un ingenu. I he cregut, fins fa poc, que els guionistes de la sèrie i els actors tenien, certament, una gràcia especial per a treure punta a l’actualitat política i fer un programa d’humor amb èxit. Hi havia dies que trobava alguna historieta passada de voltes però ho atribuïa al meu profund respecte envers els representants democràtics. I malgrat les meves sensacions estava convençut que tractant-se d’un mitjà públic, s'havia mantingut el seny i s’evitaven greus desequilibris en el tractament personal dels dirigents polítics del nostre país.

Quan, rarament, sentia alguna crítica sobre si Polònia carregava més o menys les tintes sobre un o altre líder, pensava que potser hi havia un interès ocult en pressionar els esforçats i aguts guionistes. Però he arribat a la conclusió que durant tots aquests anys Polònia ha fet una magnífica feina d’enderroc del tripartit, del govern de progrés i amb especial incidència del PSC i els seus dirigents. Val la pena tornar a veure diversos programes a la web de TV3 i analitzar-los amb deteniment, gag per gag. Comprovareu la diferència de tracte dispensat als dirigents de CiU comparat amb el tracte als dirigents socialistes o als d’IC o fins i tot a ERC. O com hi ha hagut sempre un suport més o menys dissimulat a les idees polítiques soberanistes.

En el darrer programa van dir (en un gag que simulava el futur) que el PSC havia perdut les eleccions municipals a Barcelona. S'han passat tres pobles. És un atac frontal, directe i obert al PSC que hauria de provocar una condemna seriosa i contundent de la mateixa direcció de TV3 a la productora. Sé que aquesta crítica no anirà enlloc. Al contrari, veurem com de cara a les municipals és de preveure una major dedicació als candidats i candidates o als dirigents que no són de CiU.

La meva conclusió i conscient que està mal vist criticar programes que expressen la maduresa política de la nostra societat – com alguna vegada s’ha dit – és que Polònia ha estat dirigit estratègica i eficaçment per contribuir al desgast directe dels dirigents del tripartit.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!....TV3 i Polonia amb CiU i contra el PSC

En Cataluña ya no hay ciudadanos de segunda

Los trabajadores que vinimos de otras partes de España, -y de zonas rurales de Catalunya- ya no somos catalanes de segunda categoría. Pero lo fuimos, si. Durante la noche franquista. Sufrimos la pobreza de la postguerra y muchos la humillación de los vencidos por defender la legalidad vigente. Pero la democracia puso las cosas en su sitio y nos devolvió la dignidad y el derecho a ser ciudadanos de primera en Cataluña. Paco Candel, en los años 60, llamó a los nuevos barrios y al desarrollo de lo que hoy conocemos como ciudades medias y que antes fueron pueblos allí donde la ciudad perdía su nombre.
Hoy día, estos barrios y pueblos, además de tener un nombre propio, se enorgullecen de su importante transformación. Me refiero a l’Hospitalet de Llobregat, a Nou Barris, a La Verneda, a Santa Coloma de Gramenet, a Terrassa, a Badalona, a Cornellá, a Sabadell… y tantos otros lugares que en 30 años de democracia han devuelto la dignidad y las oportunidades a sus vecinos. Por cierto, la mayoría de estos lugares con alcaldes o alcaldesas socialistas desde hace muchos años.

Y no olvidemos Barcelona, la ciudad gris de los 70 que hoy, pese a la crisis, ocupa un lugar destacado en el ranking de las mejores ciudades de Europa para acoger empresas y por su calidad de vida y cohesión social. A pesar de que haya algunas voces intencionadas que se empeñan en hacer de las anécdotas y de los problemas habituales de algunos incívicos -los mismos que tienen París, Bruselas o Estocolmo- una razón para odiar nuestra ciudad. Con el trabajo que nos ha costado a todos los barceloneses conseguir la magnífica ciudad que tenemos y que sea en la práctica la capital del Mediterráneo.
Pero vale la pena recordar la historia y explicar a nuestros hijos, y a nuestros nietos, que el Somorrostro existió y los niños y niñas que allí vivían, con apenas diez años, recogían el carbón que perdían los trenes por las vías cercanas para los hornillos de las barracas. Y que el suelo de sus casas era la arena de la playa. Igual que en el Somorrostro, pasaba en otros poblados, en Sants, en Rubí, y en tantos y tantos sitios. Más tarde, en los 50 y los 60, llegaron las viviendas públicas del franquismo, las del Gobernador en Verdum con 20 metros cuadrados, las del Sindicato de 40 a 50 metros cuadrados. Y allí vivimos, trabajando 12 horas diarias, sábados incluidos, desde muy temprana edad. En fábricas insalubres, en la construcción, participando, sin saberlo, en la mayor especulación urbanística de la historia de Catalunya. Ahora son nuestros ayuntamientos los que están reparando estas viviendas, sustituyéndolas y poniendo ascensores y escaleras mecánicas para permitir que la gente mayor pueda volver a salir de casa.

Hace unos días hubo elecciones en Cataluña. La izquierda hemos perdido. Y el pueblo, en democracia, nunca se equivoca. Por eso confío en que no se equivoque en las próximas elecciones municipales y reconozca el enorme esfuerzo de sus alcaldes y alcaldesas para mejorar sus municipios, pese a la crisis, y para construir oportunidades para sus vecinos. Ciertamente, alguna cosa hemos hecho mal el PSC en la Generalitat. Así lo ha reconocido Montilla y así, un hombre de hechos, de pocas palabras pero de palabra, como dijo de él Carme Chacón, ha dimitido de sus responsabilidades políticas para propiciar una reflexión abierta que sin duda es necesaria. Pero a su tiempo. El PSC es un gran partido y me parece un reduccionismo absurdo hablar de él como un partido con dos almas. No es verdad. El PSC es un partido socialista y aquí radica su verdadera naturaleza y razón de ser: la de trabajar gobernando, para la justicia social y el progreso de todas las personas sin exclusiones. Y no hay dos almas en el PSC. Hay muchas más. Tantas almas como militantes, hombres y mujeres, que creen en la igualdad de oportunidades, en una Cataluña próspera, y en una sociedad de bienestar que se ocupe de nuestros mayores, de la educación de nuestros hijos y de nuestra salud como pocas sociedades en el mundo lo hacen.

Los socialistas, con aciertos y errores, hemos liderado la España y la Cataluña que conocemos. Hay problemas, si. La crisis del sistema bancario, y la crisis de los especuladores internacionales nos afectan en forma de desempleo y de dificultar nuevos proyectos de empresa. Pero hay que hacer frente a esta crisis. Unidos en Europa, no en aventuras que nos aíslen del resto del mundo, aunque sabemos que en Italia, Francia, Alemania y en el Reino Unido gobierna la derecha. Una derecha que no duda en recortar el estado de bienestar que tanto no has costado construir. Y lo hace con el fin de que estas instituciones llamadas mercados financieros no pierdan beneficios.
No vamos a ceder. Seguimos apostando por la confianza en la gente, en el trabajo, en que nuestras ciudades y pueblos dispongan de los recursos necesarios para hacer mejor la vida de sus conciudadanos y conciudadanas. Y ninguna de las miles de almas del PSC vamos a renunciar a seguir liderando la Cataluña real, la de las familias que construyen su proyecto de futuro a partir de la vida concreta y cotidiana, que en el fondo pasa en su ciudad o en su pueblo. Llevamos trabajando muchos años, sin muchos medios, esa es la verdad, para traer la mejor calidad de vida a nuestros vecinos, con quienes nos sentimos plenamente responsables.

En mayo habrá elecciones a los ayuntamientos. El pueblo, en democracia, nunca se equivoca. Conocen a sus alcaldes y alcaldesas, saben que se dejan muchas horas de trabajo, a veces a cuenta de su propia vida familiar, para que hacer realidad un nuevo mercado, una biblioteca, un campo deportivo, una piscina o una guardería. Se han pasado estos años colaborando con la Generalitat -la de los hechos- , para que hubiera más escuelas, más institutos, más seguridad, más ambulatorios y más hospitales. Seamos honestos. Valoremos cómo han mejorado nuestras ciudades pese a los problemas de la crisis de la que saldremos tarde o temprano. En Cataluña ya no hay ciudadanos de segunda. Este es el verdadero triunfo de nuestra democracia y del esfuerzo de toda una sociedad plural, diversa, que tiene ganas de crear un futuro mejor para sus hijos. Para todos.

Les nostres ciutats han de potenciar la Cultura Popular.
L’enfortiment de la dimensió cultural i creativa de nostres viles i pobles s’ha de construir a partir de tres àmbits fonamentals. El primer és el suport als processos creatius que es donen a la ciutat. El segon és una política de difusió potent que asseguri que la creació arriba al gran públic. Y el tercer és disposar d’una xarxa coordinada d’equipaments de proximitat com són els centres cívics o les biblioteques.
A més, les ciutats també han de vetllar pe la qualitat dels seus equipaments escènics i artístics. Sigui amb la iniciativa privada o amb la gestió pública, els equipaments especialitzats són fonamentals per guanyar excel•lència cultural. Amb ells és com millor podem acompanyar els artistes i els emprenedors en els seus projectes.
La política cultural, tot i ser responsabilitat política del govern, s’ha de desenvolupar amb el consens i la complicitat de tots els operadors i sectors culturals. I no només els sectors professionals. L’èxit d’una política cultural que realment cerqui la democratització de la cultura passa per establir mecanisme de cohesió, de participació i de garanties d’accés als bens i als productes de la cultura per a la majoria dels ciutadans.
La cultura, però, no es difon només “de dalt a baix”. De les qualitats creatives d’una minoria cap l’apropiació /assimilació de la majoria. La cultura també es fa de “ baix a dalt”. És el que diem la democràcia cultural. I per a fer cultura cal disposar de les eines adequades. Em refereixo a la formació artística, als ensenyaments que el nostre sistema educatiu ha de posar a l’abast de la ciutadania. L’objectiu també és la formació de nous públics per a la cultura que sigui més qualificat i també més exigent.
A les nostres ciutats vivim un canvi social. La globalització que tot ho vol homogeneïtzar – i amb ella els localismes reaccionaris que voldrien aïllar-se de la realitat que hi ha més enllà del propi campanar - , la nova immigració i la diversitat cultural conseqüent. I és en aquest canvi social on cal capacitar encara més la ciutadania per tal que produeixin, que formin, que modelin, una sèrie de bens culturals fonamentals per la cohesió social.
La cultura popular, la que es fa “de baix a dalt” , és qui realment produirà, amb els materials de la vida quotidiana, els elements simbòlics, els nous valors i els nous bens culturals que afavoriran una nova societat més diversa i integrada. També amb la seva creativitat artística. Així és com s’han fet bona part del que ara ja anomenem cultura popular i tradicional, quasi sempre, resultat de la barreja, de les influències de la diversitat de la gent.
Potenciant la cultura popular, les seves xarxes, les entitats, les pràctiques amateurs, la creació dels joves, contribuïm a la cohesió social. Les ciutats són els territoris fonamentals per aquest enfortiment a partir dels tres àmbits que anomenava al principi. Les ciutats, els seus governs i en general tothom que estigui compromès amb la cultura.
Sabem, els que ja tenim una edat i una experiència, que apostar per una determinada realitat cultural significa haver de prioritzar entre els recursos que sempre són escassos. La conclusió a la que arribo és que cal un cert canvi de tendència en la destinació dels pressupostos públics. Catalunya ja disposa d’una potent xarxa d’equipaments i d’institucions nacionals que canalitzen i en fan difusió de la cultura amb majúscules. S’hi ha invertit molt i estem a l’alçada dels països del nostre entorn. Ara hem de fer una aposta política i econòmica pels equipaments més propers a la gent. Apostar molt més per les entitats i capacitar-les per arribar a més ciutadans i ciutadanes. Més democràcia cultural i més cultura popular. Està en joc una manera de veure la cultura que ha actuat en moments clau de canvi social del nostre país produint cohesió, integració i benestar.

La cultura popular a Catalunta

l’Associacionisme Cultural i la Cultura Popular i Tradicional a Catalunya.


D’on venim

La pràctica social de la cultura és fonamental per cohesionar les societats modernes. Especialment en èpoques de moviments demogràfics com els que ha viscut Catalunya, primer a la segona meitat del segle XX i més recentment amb la darrera onada migratòria d’arreu del món. Fer cultura, participar de la cultura i gaudir de la cultura, ha estat ,al llarg de la nostra història, una de les estratègies més útils per a la millora de la qualitat de vida de les classes treballadores i també la millor infrastructura per la cohesió social.

El respecte als orígens i una actitud positiva a l’hora de formalitzar ponts i espais de contacte i de diàleg és el que ens ha permès edificar la societat que avui coneixem. En aquests moments, som una societat que ha sabut incorporar amb èxit una de les més grans onades migratòries . Ja es parla, a Europa, d’un model català d’integració. I a la base d’aquest èxit està el liderat dels socialistes. Nosaltres hem defensat, entre altres, les polítiques de foment de la cultura popular i de l’associacionisme cultural tot i atenent la diversitat d’entitats i de propostes de la ciutadania.

La nostra no ha estat un posició simple. Justament per la nostra visió de la pluralitat de la societat catalana i de les nostres actuacions als governs en que hem estat protagonistes. Però continuem convençuts que les estratègies dissenyades fa uns anys son encara vigents . La direcció socialista del Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional en el primer govern tripartit va ser clau per impulsar l’associacionisme cultural en tota la seva diversitat i amb més mitjans i decisió política que tots els governs de CiU anteriors. L’associacionisme cultural havia quedat al marge de les inversions en equipaments culturals i en suport a les programacions. Les entitats, fins i tot les d’arrel tradicional catalana, presentaven ,des de feia anys, un perfil baix d’activitat –tret d’algunes excepcions- donada la manca de suport institucional.

El nostre govern del Centre va permetre impulsar un pla de renovació de seus d’entitats, d’equipaments i un increment de la vitalitat del teixit associatiu cultural. A més, sempre aplicant la nostra orientació política del respecte a la pluralitat. L’increment de la recerca i la protecció del nostre patrimoni etnològic, el pla d’ateneus, la millora dels ajuts són exemples d’aquesta bona feina. Una etapa que els dirigents de l’associacionisme cultura recorden com a un punt d’inflexió pel que fa a la qualitat de les relacions amb el CPCPT.

Certament que no opinen el mateix de la darrera etapa. I hi ha un consens generalitzat de la diversitat d’aquests moviments que el salt qualitatiu del primer tripartit no ha tingut continuïtat o ha estat seriosament debilitat en aquesta segona etapa. És per això que un dels nostres primers objectius polítics en relació amb l’associacionisme cultural és la recuperació de la seva complicitat en un projecte de futur. El col•lectiu Crisol va aprovar fa uns mesos una resolució política en la que a més del reconeixement a la tasca de les entitats, es comprometia a un conjunt de propostes que han de formar part del nostre programa electoral. També cal tenir present l’impuls que ha protagonitzat els darrers anys per mitjà de la Diputació de Barcelona en l’àmbit de la Cultura Popular i Tradicional que ha permès una major capacitat de relació a nivell institucional i polític amb les entitats, les federacions i l’Ens de Comunicació Associativa.

Resumint. El foment de la cultura popular i tradicional, i de l’associacionisme cultural és també pel socialistes una estratègia per la cohesió social de Catalunya. Més en un context de canvi i com l’actual. El desenvolupament d’aquestes polítiques significa també una oportunitat per compartir amb la societat civil els nostres valors polítics i contrastar amb ella les nostres propostes de govern.

D’altra banda convé posar de relleu un fet que sovint passa desapercebut quan parlem de polítiques culturals. I és la importància pel desenvolupament de les persones el fet de ser protagonistes de la creació de la difusió o de la construcció d’un bé cultural. L’indicador del nivell de desenvolupament cultural d’un país s’expressa gairebé sempre a mesures de consum cultural. Nombre de lectors, d’usuaris de biblioteques, d’espectadors de cinema o de teatre, de visitants a museus, d’assistents a concerts... i el consum cultural és, sens dubte, una bona manera de definir el nivell cultural de la societat. Però hem de considerar altres unitats de mesura igual o més rellevants a l’hora d’avaluar polítiques culturals. Ens referim a nombre d’actors amateurs, de cantaires, de membres d’una banda de música, de voluntaris per crear esdeveniments tan importants com la Feria d’Abril, la Tamborinada, la Mostra de Teatre Amateur de Pineda, la Patum o el Rocío. Doncs bé, aquesta “unitat de mesura de cultura activa” és, al nostre entendre, la millor manera d’identificar una societat madura, cohesionada, respectuosa amb la diversitat i amb capacitat de projectar-se cap el futur. Per això ens cal enfortir les infrastructures que fan possible que aquests indicadors de cultura activa s’incrementin els propers anys

Estratègies de govern

El relat anterior és un resum de les idees que des de la Secretaria de Formació i Ciutadania i el Col•lectiu Crisol s’han anat expressant els darrers temps per mitjà de documents, resolucions i d’actes de partit, a més de la participació en el Programa Marc. Ara, abans d’entrar en mesures concretes convé identificar les nostres principals estratègies de govern.

1. Transformar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i tradicional. Prioritzant de nou l’impuls a l’associacionisme cultural i redefinir el caràcter consultiu del Consell Català de la Cultura Popular i Tradicional. La responsabilitat de govern, i per tant de decisió en polítiques públiques, ha de ser compatible amb la participació activa del moviment cultural per mitjà d’aquest òrgan consultiu.

2. Recuperar i redefinir un marc general de concertació públic/social per facilitar acords en matèria de gestió d’equipaments i d’activitats. Hem de recuperar la complicitat de l’associacionisme cultural i actualitzar models de cooperació entre les administracions i les entitats culturals. Més en un context de crisi com l’actual.

3. La tercera de les estratègies és incorporar obertament el suport a l’associacionisme cultural en totes les seves expressions (que no es troba còmode en l’àmbit de la cultura popular tradicional i tampoc en l’esfera professionalitzada) i considerar les unitats de mesura de participació cultural activa a l’hora d’avaluar el nostre desenvolupament social i cultural. Actualment hi ha sectors de la cultura popular que no tenen un referent institucional clar ni en el Departament de Cultura ni en el centre de CPCPT i haurem de construir-lo en el proper mandat.

4. Produir un reconeixement polític al paper de les entitats i de les persones en la formació i el manteniment de la cohesió social.

5. Concertar amb el món local un marc de governança pel foment de la Cultura Popular i Tradicional més enllà de la política de subvencions i obert a totes les expressions sigui o no d’arrel tradicional catalana.


Mesures

Aquestes estratègies es concreten en mesures a prendre els propers anys i que s’adrecen a les entitats i a les persones que en formen part.:

1. Pla de suport a la reforma de seus socials i equipaments culturals de les entitats. Hi ha una reivindicació per part de les federacions culturals de que el PECCAT ( actualment en procés) tingui un capítol específic per equipaments socials.

2. Crear un circuit de difusió artística per a les produccions amateurs. Ara per ara són els ajuntaments i les entitats els titulars de les infrastructures per a la difusió artística. Teatres, auditoris, etc... Actualment hi ha circuits per a professionals en que la una administració supramunicipals ( Diputació de Barcelona i més recentment Generalitat) finança part dels costos de la representació, Doncs es tracta de fer un de paral•lel per a produccions amateur amb suport també per part de la Generalitat envers els ajuntaments que , a més , per la crisis tenen dificultats serioses pel manteniment de les programacions

3. Enfortir les estructures federatives de l’associacionisme cultural per tal de proveir de serveis comuns a les entitats: de comunicació, d’assessorament jurídic i econòmic, formació i acords amb totes les federacions, independentment de l’origen. Creació d’un banc de recursos a l’abast de les entitats.

4. Enfortir també les estructures municipals de foment de la cultura popular. Possibilitat de fer plans d’ocupació de dinamitzadors amb el Servei d’Ocupació de Catalunya com es fa en altres àmbits, polítiques de suport econòmic als ajuntaments per a la cultura popular i tradicional. De la mateixa manera que en arts escèniques i visuals s’han indentificat ciutats “motores” de les arts, el mateix amb Cultura popular, identificant i donant suport a diverses ciutats que poden ser pioneres en la programació cultural i en enfortiment de teixit associatiu. I descentralitzar així les polítiques del govern de forma correponsable amb els ajuntaments.

5. Crear el carnet de “ impulsor cultural” com a reconeixement als socis i membres de les entitats culturals que els permeti beneficis en matèria de consum cultural com ara descomptes teatres, cinemes, museus, etc,.,,, de fet seria una extensió del mateix carnet jove aplicat a desenes de milers de socis de les entitats.

REFLEXIONES SOBRE LA CULTURA POPULAR
La Cultura Popular y la Cultura Acadèmica. La escuela ,los centros de enseñanza transmiten una cultura académica, una cultura oral,acrítica, de libro y se enseña como cultura general.Las personas que la reciben se les considera cultas,eruditas, civilizadas.Avaladas por título académicos de diferentes grados como instrumento de reconocimiento universal del saber ,esta cultura se intenta imponer a las culturas populares o la que nace de los pueblos.
De la cultura a la incultura.La escuela se ha convertido en la institución transmisora de la cultura escrita, considerada, a veces, como la única cultura.La cultura de la pizarra, leer,escribir,memorizar y de aprender las famosas cuatro reglas.Desde principios del siglo XIX se pasa de la civilización rural a la urbana.El alfabeto rural,depositario de la tradición y de la memoria colectiva de la comunidad, se convierte, por la emigración del campo a la ciudad y por la invasión de las ciudades, en el alfabeto inculto, y los valores que constituían su patromonio, son marginados o menos preciados ante los nuevos valores emergentes.La cultura popular de origen no escolar , transmitida oralmente, pasa a ser discriminada como incultura, que hay que negar para acceder a la verdadera cultura.
De la cultura popular a la cultura nacional.Este proceso forma parte de la apropiación indebida de la cultura popular por la clase dominante, elevándola a cultura nacional.Todas las clases sociales , que a lo largo de la historia, han conquistado el poder político,han tendido a definirse y presentarse como clase nacional, otorgándose el sentido y los valores del pueblo.
Cultura popular como cultura tradicional. Esta apropiación de la cultura popular por las clases dominantes destaca lo denominado tradicional por encima de lo popular, en base a raíces míticas nacionales por encima de las del pueblo.La cultura tradicional es una selección de determinadas manifestaciones culturales elevadas a la categoria de esencia, transmitidas a través de mediatizaciones ideológicas y de identificación colectiva.Se refuerzan las tendencias etnocentricas de la cultura por encima de lo común.En definitiva si la cultura popular ascendida a nacional y reducida a tradicional, es sacralizada y esencializada, anclamos la tradición, la dogmatizamsos y mitificamos,entonces cuando se baile la sardana, no se hará como diversión, sino con actitud de asumir las esencia de la patria.
Cultura popular , una cultura alternativa.Quizás se debían de suprimir las adjetivaciones y considerar la cultura de raíz y transmisión popular como simplemente cultura.No como cultura única enfrentada a las demás , sino como crítica,portadora de sentidos,como una apuesta de futuro y opción transformadora.El pueblo es una entidad que se define culturalmente, se configura por unos valores morales y políticos propios y determinados.Su cultura popular está en relación con una cultura más amplia y global. La realidad socioeconómica y política es cambiante,evolutiva o rupturista, también la cultura de base popular, debe ser viva,creativa,dinàmica,que exprese y se comunique.
Culturas populares.La consideración de la cultura popular como parte de la “cultura”, facilita la comunicación y el diálogo entre culturas, entonces la interculturalidad empieza a ser posible y enriquecedora.El descrubrimiento de las diferencias debe ser un estímulo de comunicación y enriquecimiento mutuo.La interculturalidad se convierte en un crisol de culturas del cual surgen nuevas formas, expresiones y nuevos contenidos.La “nueva ciudadanía” debe ser una oportunidad para el diálogo intercultural entre las diferentes culturas presentes en una comunidad, y ayudar a reflexionar para hacer frente a las políticas de asimilación identidaria o a los planteamientos integracionistas de la cultura resistente.Nuestro objetivo debe ser construir una sociedad abierta y cohesionada.

Cultura transversal

Seguint l’actualitat en els darrers temps –un vici com qualsevol altre- he llegit opinions sorgides de l’entorn del nou responsable de Cultura a la Generalitat que m’han sorprès. Aquestes persones consideren que en política cultural, a Catalunya, tan s’hi val el partit que la faci. Perquè, segons sembla, les fonts del pensament que orienten l’acció de les administracions són comunes i, per tant, no és rellevant que governi un o altre partit si ho fan les persones adequades.

És cert que les individualitats marquen les formes de la política més enllà de les organitzacions dels partits i dels programes que la seva militància ha aprovat. Fins i tot és molt saludable que així sigui. Però no les transformen fins al punt de desnaturalitzar-les o d’anar-hi en contra dels seus principis. Per sort. Altrament, si acceptéssim aquesta pràctica, la resultant seria la substitució de l’actual sistema de partits polítics per un retorn a una mena d’aristocràcia política infal•lible i, a la llum dels fets, camaleònica. Ara per ara, el sistema de partits, amb tots els seus defectes, s'ha demostrat que és el millor pel sosteniment de la nostra democràcia.

D’altra banda, la persona que forma part d’un govern que no és el seu hauria de patir fortes contradiccions morals. Se li demanarà votar polítiques que previsiblement qüestionaran els seus propis principis. Si no és així, si les contradiccions morals no apareixen, és fàcil concloure que s’està al govern contrari per una motivació senzillament econòmica.

No. No és el mateix que les polítiques es facin des de la dreta que des de l’esquerra. CiU no va presentar el mateix programa que el PSC. A la dreta no li ha interessat mai la democratització de la cultura. Mai ha pretès afavorir realment l’accés de tota la població als béns culturals, ni li ha interessat potenciar que tothom en pugui esdevenir subjecte actiu; tret, està clar, dels moments en què ha volgut culturitzar políticament una població per impulsar idees o valors d’acord amb els seus objectius. Ho ha fet sobre la base de valors identitaris, comunitaristes i ètnics, i per això, amb la dreta, hem anat endarrere en termes de cohesió social. La prova ahir mateix, en Duran afirmant que hi ha massa immigració en un moment que justament ha baixat força. Ja tornen a crear divisions al sí de la societat. Com el PP.

Per a la dreta, la cultura no ha estat mai una prioritat més enllà del manteniment de les elits que constitueixen el seu entorn social més immediat. En canvi, per a l’esquerra, la democratització de la cultura és una estratègia bàsica i fonamental dels seus programes. Per guanyar col•lectivament més sentit crític, més llibertat, més cohesió i per renovar-nos com a societat. Una bona prova al nostre país és la xarxa d’equipaments municipals a les ciutats mitjanes que coneixem i el suport generalitzat del conjunt de les forces progressistes envers les entitats i els sectors de la cultura.

En aquest sentit, friso per veure, amb el nou govern, com s’aborda la pluralitat de la cultura popular a Catalunya. No seria acceptable un tractament diferenciat de les entitats segons els orígens de la gent que en forma part. Des del Centre de Cultura Popular i Tradicional s’haurà de poder facilitar l’activitat de totes elles, sense discriminacions, i avançant en els termes que ha manifestat els darrers mesos l’associacionisme cultural català en tota la seva diversitat. La dreta nacionalista voldrà discriminar el tractament les entitats d’arrel tradicional catalana (de fet tradicional només des del segle XVIII o XIX) de les entitats culturals que es formen al segle XX per gent arribada d’Espanya o d’arreu del món. L’esquerra, la socialdemocràcia, això no ho faria per principis. A veure que passa.

Per acabar, un darrer apunt. Que un grup de membres d’un partit decideixin integrar-se i treballar en el govern del principal partit opositor al seu no és habitual. Però no per això hi hem de donar més voltes. Senyal que qui ha guanyat les eleccions no es fia dels seus – els de CiU Girona ja han mostrat el seu desacord amb el fitxatge d’en Pluma i sembla que el coneixen prou bé- i senyal també que qui ha fet el pas prefereix seure a la cadira dels que manen que dels que fan oposició. El que hauria de fer el partit del qual marxen és donar-los de baixa directament i esperar.

Sevilla

Parlàvem fa uns dies del frente de la derecha. Concretament dels embolics del PP amb el senyor Cascos i la vella guàrdia. I afirmàvem que una de les conseqüències d’aquesta dissidència seria un nou discurs més escorat encara cap a la dreta que, en temps de crisi, els acostuma a funcionar. D’això no fa pas gaire dies. I el cap de setmana, al festival de Sevilla, amb Aznar com artista principal, s’han confirmades les nostres previsions. Al PP s’han mogut els equilibris interns. Rajoy fa una forta abraçada a l’expresident espanyol alhora que afirma que el partido está absolutamente unido.

S’acosten eleccions municipals i autonòmiques i la Convenció Popular reforça el seu populisme lliscant cap a la irracionalitat política. Les declaracions d’Aznar dient que Espanya és un país intervingut de hecho per la Unió Europea o que l’estat de les autonomies és inviable perquè no es poden mantenir disset comunitats autònomes que fan el mateix, són molt semblants a les de Berlusconi. No cal perdre massa temps en rebatre aquestes afirmacions.

En canvi, sí que val la pena de parar atenció en l’escenificació que ens poden oferir en el futur proper. Perquè si el PP va guanyar posicions actuant contra el tripartit i la reforma de l’Estatut de Catalunya, constatem com ara la situació és una altra. Veuen CiU com un possible aliat per a governar ajuntaments a partir del proper 22 de maig si és que sumen majories. Per això, molt probablement observarem perplexos un discurs contundent, sense matisos, de la dreta espanyola de l’Ebre cap avall i, alhora, tota una cerimònia de flirteig de la Diagonal en amunt.

Primàries

Des de fa uns dies que les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona capten l’atenció dels mitjans de comunicació. La Vanguardia fins i tot ha pagat una enquesta publicada el passat 17 de gener segons la qual si la candidata fos la Montserrat Tura, el PSC obtindria 5 regidors/es més que si el candidat fos l’actual alcalde Jordi Hereu. Aquí no parlarem de cap de les dues candidatures. Com deia en Sabina, emociones fuertes buscarlas en otra canción. La diferència en el sondeig ja és prou clara.. El que comentarem és, primer, el significat de la diferència de resultat del Trias i els altres partits en funció de qui guanyi les que semblen inevitables eleccions primàries i, segon, el sentit últim que tenen.
Si es presenta Hereu, segons l’enquesta, CiU obtindria 19 regidors, i si es presenta Tura, Trias n’obtindria 16. Ara en té 14. Pel que fa a IC i ERC, que ara en tenen quatre cada un, amb Hereu n’obtindrien tres i amb Tura dos. I el PP quedaria igual amb sis; ara en tenen set. La primera lectura és que CiU, ERC, i IC perden si la candidata és Montserrat Tura. Dit d’una altra manera el PSC recuperaria electorat propi que en aquests moments optaria per la dreta nacionalista, per un partit independentista, per Iniciativa o per quedar-se a casa. Sempre segons aquest diari de perfil, diguem-ne, conservador.
En qualsevol dels escenaris, CiU i PP obtindrien la majoria a l’Ajuntament de Barcelona. Vet aquí que aquesta podria ser la raó fonamental de pagar i publicar aquesta enquesta. La Vanguardia presenta uns resultats que venen a dir que , faci el que faci el PSC, la dreta catalana i espanyola poden guanyar si s’avenen a pactar. Ni tan sols amb una possible nova candidata socialista s’arribaria a conservar el govern de la ciutat. El que em rebel•la és que un candidat com en Trias, del qual no coneixem quina Barcelona vol, sigui capaç de beneficiar-se d’un malestar de la ciutadania amb les esquerres, en part per errors propis, i en part per una crisi que sempre castiga a qui governa.
Probablement Barcelona vol un canvi en el liderat socialista de la ciutat. És veritat que ja són molts els sondeigs que indiquen un important desgast de l’actual alcalde. Però atenció. Si hi ha tanta diferència entre presentar un o altre candidat vol dir que, en el fons, no es posa en dubte el treball dels socialistes com a partit tots aquests anys. Només el número ú.

L’enquesta també diu que són pràcticament el mateix nombre de ciutadans i ciutadanes que opinen que la ciutat ha anat a pitjor ( 38%) com els que diuen que ha anat a millor (32 %), cosa que en el marc d’una crisi com l’actual no és una dada negativa per al govern. Aquí hi ha una bona raó per pensar que Trias pot desinflar-se les properes setmanes.
Crec que la ciutadania valora especialment el treball constant, difícil i intens que molts regidors i regidores de districte han fet en aquest mandat. En minoria. Superant dificultats i desenvolupant noves transformacions que hores d’ara són ben visibles. Aquesta és, per a mi, la més important conclusió de l’enquesta. Que el corrent de fons de les polítiques d’esquerres, aquests quatre anys del PSC amb IC, no està en tant en qüestió com semblava. I el que es decidirà en les primàries només és el primer nom de la llista del PSC. Res més.

Portabella

Portabella afirma que el model de ciutat del PSC està exhaurit. Però no dona detalls ni arguments que sustenten aquesta afirmació. Parla de la darrera enquesta municipal i de les preocupacions dels barcelonins, però res hi ha al seu article que parli de quin és el model del PSC i perquè, segons ell, està exhaurit.

Un exemple més de titular fàcil i d’escassetat de rigor polític. Avui és en Portabella i demà en serà un altre amb el mateix tarannà. L’afirmació motiva dos comentaris molt directes. El primer és que ja va sent hora que algú que vol exercir de dirigent actuï amb més responsabilitat envers la ciutadania. Fa més de 30 anys que vivim en democràcia i hem après que els populismes de discursos ocurrents sonen buits i inconsistents. Treuen vots, si, i més en situacions d’incerteses i de canvi social, però no són ni discursos ni dirigents de llarg recorregut. Si es fa aquesta afirmació s’han de tenir arguments sòlids que l’avalin i sinó no es fa.

El segon comentari és sobre el mateix titular. Barcelona és una ciutat amb problemes. Evident. Com totes les ciutats del món. Però Barcelona també és una de les ciutats socialment més equilibrades d’Europa. Donem dades. Ja al 2009, segons el ranking de la Consultora Cushman & Wakefield i difós per Acord Estratègic Barcelona era la millor ciutat europea en qualitat de vida i la quarta més atractiva per iniciar un negoci, només superada per Londres, Frankfurt i Paris. També, Barcelona és la segona ciutat del món pel que fa a congressos. A més dels milions de persones que cada any ens visiten.
Barcelona no és només una ciutat de visitants. En tots aquests anys de govern socialista s’ha fet una gran transformació dels seus barris i de les grans infraestructures. O no?. Les millores en l’espai públic, evidents, els equipaments, alguns com les biblioteques que estan puntuats pels ciutadans amb un 7,5 o un servei de metro que també puntua amb un notable. Amb una xarxa de suport a les famílies amb dificultats. Amb hospitals, universitats i centres culturals de primera línia. Bé, no sé a que es refereix en Portabella però jo prefereixo que Barcelona segueixi sent la ciutat de les oportunitats, de les persones, del coneixement – 45.000 persones treballen a la nostra ciutat en el sector del coneixement i la tecnologia punta - i també dels visitants. Si, efectivament, el model de ciutat del PSC és en bona part la ciutat de Barcelona que coneixem i penso que malgrat les dificultats de la crisi en podem estar orgullosos.

Les mesures de Trias (2)

Trias sembla més intranquil pel que hem sentit de les seves darreres declaracions sobre el PSC. Potser es pensava que no caldria fer gaire feina per saludar el seu company Artur Mas de balcó a balcó, però les coses se li compliquen. La gent comença a descobrir que aquest senyor no parla massa de propostes. Es limita a fer titulars, també sense pena ni glòria, i a esperar una majoria que, malgrat les enquestes, estem convençuts que no li arribarà. Del seu projecte no coneixem gaire cosa tret de les 100 mesures que apareixen al seu web. Ara s’ha posat al Twiter i avui dissabte llegim: #xaviertrias Bon dia! Aquest matí pugem al carro dels Tres Tombs de Sant Antoni! #elcanvipositiu. Interessant. Ens diu molt del seu model de Barcelona.
Tornem a les mesures, que donaran per a uns quants Breus d’aquí a les eleccions. La primera parla “d’un pacte de ciutat per a la conciliació de la vida laboral, familiar i personal per tal de facilitar la disposició del temps dels barcelonins i barcelonines”. S’ha de ser cínic o ignorant. Posar com a primera mesura una política, la dels usos del temps, una de les que precisament caracteritza l’Ajuntament de Barcelona com un govern pioner arreu d'Europa.
Llegim a la mesura cinc que “obrirem les biblioteques de districte i les sales d’estudi 24 hores al dia, els 365 dies de l’any, dissabtes i diumenges inclosos”. Trias sap què costa obrir aquestes equipaments tots els dies de l’any, 24 hores? Fem nosaltres quatre números mal comptats. Parlem de 36 biblioteques més 6 en obres segons el web de l’ajuntament i 350 treballadors. Obrir tots els dies de l’any, 24 hores, pot voler dir triplicar la plantilla de les biblioteques pel cap baix.
A la mesura sisena diu que “garantirem el transport adaptat a tota la ciutat i en tots els mitjans de transport i en tots el vehicles i en totes les parades i proporcionarem un transport porta a porta a tothom que ho necessiti”. Sense comentaris. Només ens sorgeix un dubte que ja seria per portar al redactor/a de les mesures a un jutjat. Quan parla de transport, es refereix als taxis també?
Tres mostres més que s’afegeixen al Breus “Les mesures de Trias 1” del dia 11 de gener, i seguirem en propers Breus comentant –i argumentant- la frivolitat del projecte de Trias per a Barcelona.

En Trias farà 65 anys
Xavier Trias farà 65 anys el dia 5 d’agost de 2011. Res a dir. Només és una curiositat. El que realment interessa és el programa que presentarà. Ara, al web encara hi ha el programa que va portar a les eleccions del 2007. Val la pena llegir-lo per veure que al 2007 CiU ens proposava un ambiciós programa que mai s’hauria pogut finançar. Normalment els programes gaudeixen d’una bonica literatura per convèncer tot i que no els llegeix a fons gaire gent. Després, quan es governa, hi ha qui és més fidel al que va prometre i hi ha qui no tant. L’experiència d’uns dies del govern de CiU a Catalunya no és molt edificant.

Ja hi haurà temps per a valorar les propostes del programa electoral del 2011. Ara només un comentari general al document 100 mesures per despertar Barcelona que en no tenir data hem d’entendre com l’avantprojecte del seu programa. El comentari és que aquestes mesures són un frau. Bàsicament perquè moltes de les propostes ja s’estan fent a la ciutat de Barcelona. No són cap novetat. I perquè en Trias hauria de fer l’esforç de posar una xifra a les seves propostes. No s’hi val proposar ampliar els serveis municipals, més inversions, més recursos humans i no fer l’exercici de mesurar en euros quan puja tot això i si resulta o no viable. Les promeses sense xifres ja no ens serveixen.

Si repasseu les 100 mesures trobareu autèntiques perles. La 3, parla de bonificar el 50% de l’IBI a les famílies nombroses i a les monoparentals. Se suposa que els habitatges amb una única persona són famílies monoparentals, no? Doncs segons el Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, al 2009, es registraven 217.974 llars amb una única persona o amb parelles amb tres o més menors. A la ciutat hi havia un total de 655.302 llars. La proposta de Trias significaria deixar de recaptar el 50% de l’ÌBI a un 33% de les llars de la ciutat. És a dir reduir els ingressos de l’IBI més o menys un 16%. Una perla. Més si tenim en compte que a la mesura 9 vol construir un pla d’aparcaments socials mitjançant subvencions a fons perdut a les rendes baixes o que la mesura 69 que diu literalment “cobrirem les rondes de Barcelona en aquells àmbits que permetin reduir la contaminació acústica i l’obtenció d’espais lliures on la proximitat dels habitatges així ho requereixin”. El senyor Trias ven fum i no s’ha adonat de la crisi. Penso que per la seva dilatada experiència política hauria de ser més honest amb els barcelonins i barcelonines.

Negociacions

El Govern espanyol i els sindicats estan negociant. És una bona notícia. De fet, si hi ha finalment un acord entre el moviment sindical i el govern socialista serà, per a molts, la millor notícia de l’any. Sabem que no és fàcil. Els sindicats defensen uns drets socials i un marc per a les relacions laborals que són el resultat de molts anys, dècades, d’acció sindical al si de la societat i les empreses. I no hi volen renunciar. També cal reconèixer que molts impulsos per a la consecució d’aquests drets han estat possible amb majories d’esquerres al Congrés dels Diputats.

Es produeix una paradoxa de la qual ja hem parlat als breus. El mateix govern que va promoure la Llei de la dependència i de la qual es beneficien centenars de milers de persones, és el govern que avui ha de fer front a la crisi i reduir el dèficit públic. Si per als dirigents sindicals la negociació és difícil, també ho és per l’altra part. Tinc el convenciment que a la taula de negociacions tothom comparteix privadament aquesta opinió.

El millor que pot passar és que parlin i que acordin. Hem après amb els anys que en els processos de negociació cal diferenciar, en allò que plantegen les parts, entre posició i interès. No és el mateix. El millor acord és el que es fa sobre la base dels interessos i no necessàriament sobre la base de les posicions. Per exemple, es pot dir que la jubilació als 67 és una posició. L’interès real és mantenir viable el sistema de pensions. El millor acord també és aquell en el qual les dues parts guanyen. Si no és així el resultat perd consistència i recorregut.

En un context de crisi com l’actual és millor consolidar les complicitats entre els partits d’esquerres i els sindicats. Si finalment hi ha un acord i si, a més, aquest acord posa les bases per a sortir de la crisi, les organitzacions empresarials s’hi hauran de sumar irremeiablement. Ho faran amb matisos amb un govern socialista. Normal. Però serà la millor manera de mostrar a la societat espanyola i a la comunitat internacional que el país anirà endavant. Malgrat el PP. I si finalment no hi ha acord, la societat voldrà conèixer les causes i determinarà les responsabilitats de totes les parts. El que està clar és que hi ha algú, Rajoy, que no ha treballat gens per arribar a un pacte social que ens tregui de la crisi. Veuen en el possible fracàs de les converses una oportunitat de desgast pel govern. Una conclusió lògica serà que, si hi ha acord, el país no necessita al PP.

Un darrer comentari. En una conversa amb un amic parlem del risc dels sindicats de no connectar amb els nous i noves treballadores que han arribat a la nostra societat. Un risc seriós que, al meu entendre, ha enfonsat part de la socialdemocràcia europea en no haver aconseguit sumar lideratges ni representar adequadament els anhels de la immigració. A Espanya hi ha hagut un canvi demogràfic que ha modificat l’estructura social, especialment a les capes populars. Ser presents entre la nova població, és un repte estratègic per a tota l’esquerra, la política i també la sindical.

Solaz, el jutge, deixa el cas Palau per anar a l’Audiència de Barcelona. Desconec si aquest senyor, a més, estava treballant en altres processos judicials. Però per un observador gens familiaritzat amb l’administració de la justícia aquest canvi no deixa de ser, si més no, sorprenent. No tinc ni idea si el canvi de govern pot tenir res a veure amb el trasllat o es tracta d’un procediment aliè a la Conselleria de Justícia

Ara bé, que el senyors Millet i Montull, i la resta de persones implicades, han fet una estafa als ciutadans, empreses i administracions que han finançat les obres i la programació del Palau de la Música sembla que és prou evident. Però no estan a la presó. I ja veurem si acabaran anant-hi. Van estar uns dies tancats per un altre assumpte, el del hotel, però va durar poc. Després hem sabut que la fiscalia opina que a més dels diners que van anar a parar a les seves butxaques, hi ha hagut pagaments al fins ara tresorer de Convergència. Potser que hi hagi alguna relació en tot això? Suposem que no. A més, al tresorer, el Daniel Osacar, ja no ho és. Va marxar, per la porta del darrera de Convergència el dia que també marxava en David Madí.

Millet i companyia han volatilitzat milions d’euros, alguns dels quals els ha rebut, segons la fiscalia, el tresorer de Convergència. I aquest fet hauria de produir una declaració del President Mas per esvair qualsevol dubte de que el seu partit ha estat finançat amb diners del Palau. Si no ho fa, si el jutge marxa i entra un altre amb el conseqüent alentiment, i si Millet i Montull encara són al carrer, la ciutadania tenim el dret a pensar, primer que alguna cosa no va bé amb la tresoreria de Convergència i segon que el procediment judicial, en tot aquest afer, resulta del tot incomprensible.

Escoltar els ajuntaments
Espanya ha estat des del segle XV un país d’emigrants. Amb més o menys intensitat al llarg d’aquests segles i amb destinacions variades. Primer Amèrica fins ben entrat el segle XX i posteriorment a Europa. Llegeixo que entre 1857 i 1935 hi ha dos milions i mig d’espanyols que van anar a Argentina. La població espanyola l’any 1900 era de 18.616.630 habitants. Gairebé totes les famílies tenien algú que havia marxat a un altre país a la recerca d’oportunitats. I després, ja a partir dels anys 40 del segle XX, hi ha una important emigració interior del camp a la ciutat que explica els creixements exponencials de moltes ciutats catalanes. Convé recordar-ho.
Des de fa uns deu anys, Espanya ha registrat un canvi en aquesta tendència. Espanya, Catalunya, com abans Europa, és el destí d’una població de diversos països a la recerca d’una vida millor. Aquest fet, juntament amb l’alta velocitat de les aplicacions tecnològiques, la globalització de la producció – i en part de la cultura- i en aquests moments la crisi econòmica, provoquen, en major o menor grau, la generació d’incerteses al si de les famílies. Especialment a les classes treballadores i mitges. És cert que amb la crisi ara no hi ha canvi demogràfic. Els nostres municipis no viuen actualment una fase d’acollida de nova població i sí una fase activa d’integració i de formació d’una nova convivència. Però la crisi, i amb ella l’atur, i la manca de perspectives, minen la confiança de la ciutadania en les institucions, també en la política. I és terreny abonat per als populismes de tota mena.
En aquest context, la vida quotidiana, i el que succeeix a l’espai públic, és el nou referent social més enllà dels grans debats i esdeveniments globals. El que passa a la plaça, al carrer, al mercat, a l’escola, als transports, a l’ambulatori o al casal d’avis és realment el que importa i el que ens produeix els ancoratges necessaris per al desenvolupament de les nostres vides. La tendència, com sempre en temps de crisi, és el replegament a allò concret i segur com és el poble i el barri. Però el govern de les ciutats i els pobles no és neutral. I el que ha passat a Europa aquests darrers anys amb l’extrema dreta i part de la dreta conservadora no és casualitat. Alimentar les incerteses de la gent posant en crisi allò que justament li és més proper i fonamental per a la seva existència, sovint magnificant les pitjors anècdotes, ha estat l’estratègia fonamental per desacreditar els governs progressistes a tota Europa. I és el que s’espera que alguns partits facin a les properes municipals a Catalunya.
Per això hi ha alcaldesses i alcaldes que no estan disposats a què l’extrema dreta política i mediàtica alimentin la fera de l’odi generalitzat al nouvingut, i destrueixin un dels actius més preuats de Catalunya com és la cohesió social. Manifesten, d'acord amb la voluntat dels seus veïns i veïnes, que els ajuntaments han de tenir eines eficaces per actuar davant els comportaments incívics vinguin d’on vinguin i demanen també la capacitat de no avalar l’arrelament de la minoria de persones que atempten contra la convivència quan la petició arriba a l’ajuntament. Cal que les administracions col•laborin amb els ajuntaments en la formació de la convivència. El Ministeri, ara que està redactant el Reglament de la llei d’estrangeria, faria bé d’escoltar activament i de donar-los suport. I ràpid.
En aquests mesos, els governs municipals han de passar comptes de com han governat les infrastructures de la vida quotidiana i com, els barris, els pobles i les ciutats, han esdevingut l'espai que garanteix la seguretat en sentit ampli i promou la creació d'oportunitats per al futur. La demagògia populista no ha de fer malbé el que tant d’esforç ens ha costat tots aquests anys.

La culpa a Madrid. Temps al temps...

Després dels resultats de CiU el passat 28 de novembre, el mínim que podem exigir a Artur Mas és que a partir d’ara deixi de tirar pilotes fora. Però em temo que això no passarà. A pocs mesos de les eleccions municipals, el més probable és que CiU estableixi una agenda política basada en no assumir cap responsabilitat. Temps al temps.
CiU sap molt bé com està la caixa de la Generalitat. Està com la majoria de les caixes de totes les administracions i de tots els estats europeus. Però Mas ja ha anunciat una auditoria, els resultats de la qual serviran per argumentar que allò que van prometre no ho podran fer de moment. D’aquí passaran a dir que cal un nou pacte fiscal per a un millor finançament de Catalunya - sobre el concert ja hem vist que no piulen- i que Madrid (o Espanya, o el mot que més els convingui) és la causa dels problemes de Catalunya i bla, bla, bla.
És el de sempre. I així faran bullir l’olla fins a les municipals, a veure què en pesquen. No trobeu que això és d’un perfil molt baix? Artur Mas ja ha guanyat les eleccions i els seus votants volen respostes ràpides i no la vella cançoneta. Passar la culpa a Madrid, o al govern anterior, ja és una argumentació rovellada i feble. Tot just han anunciat que en Duran es farà càrrec de les “relacions exteriors”, No sabem si el seu paper serà construir acords raonables o esdevindrà el portaveu qualificat de la queixa. El que si sabem és que ara, partir de les autonòmiques, tirar pilotes fora serà vist com una actitud pueril per part de la ciutadania

El objeto real de las pasadas elecciones

El pasado viernes, 3 de diciembre, leía en El País un buen artículo de Lluís Orriols que recomiendo a todas aquellas personas interesadas en conocer con mayor profundidad el comportamiento electoral de los votantes socialistas. Ciertamente, los datos aportados en base a la encuesta del CIS citada por Orriols concluyen que podemos distinguir este electorado en relación a su nivel de opinión nacionalista. El artículo explica que dos de cada tres votantes socialistas no manifiestan su preferencia política con las ideas nacionalistas catalanistas. También, y es un buen dato para retener, que una encuesta del CIS anterior al 28-N concluye que este grupo digámosle españolista votaría, con seguridad, un 50% al PSC mientras que entre el otro electorado, que Orriols define más catalanista, únicamente un 20% mantendría su voto al PSC. Con estos registros, aproximadamente el 26% del electorado socialista habría optado por CiU (el 80 % del grupo catalanista) y del 33% del grupo españolista, una buena parte se habría quedado en casa y una minoría habría optado por el PP, Ciudadanos o incluso Plataforma por Cataluña. Pero lo cierto es que el PSC ha perdido en estas autonómicas casi un 30% de los votos respecto de las autonómicas del 2006. Bien podríamos hacer una proyección, cosa atrevida, de la encuesta del CIS y afirmar que ese 30% en fuga ha ido a parar en buena parte a CiU i en menor medida al PP y a Ciudadanos o incluso a Plataforma por Cataluña. En estos momentos, los grupos de análisis de las formaciones políticas estudian, con todos los instrumentos de medida sociológica a su alcance, estos movimientos electorales que han constituido, sin duda, un serio revés para las formaciones que han gobernado los últimos siete años en Cataluña.
Pero me van a permitir que abra una nueva reflexión que se sumaría a la de Lluis Orriols. En sociología política se estudia, en el marco de los procesos de participación electoral, el objeto político sobre el cual se vota, normalmente, la tipología de gobierno que saldrá de las urnas. Se busca distinguir si estamos ante un gobierno que decidirá la gran política económica y la lucha contra la crisis o los servicios públicos como la sanidad y la educación, o bien si se trata de los gobiernos municipales comprometidos con las infraestructuras de la vida cotidiana, el espacio público, los equipamientos y la convivencia. Esta mirada al objeto de la elección acostumbra a condicionar la formación de la opinión pública y la decisión electoral posterior. El artículo de Orriols se centra en analizar una parte del que ha sido el sujeto del proceso electoral que es el electorado socialista. Creo que analizar el objeto, en este caso la formación de un gobierno tan específico como ha sido la Generalitat de Cataluña, también contribuirá a la comprensión de los resultados del PSC. Un dato más y acabo de números. Las elecciones que sirven para formar parlamento y gobierno en el Estado español registran habitualmente la mayor participación En el 2008 el 71,19 % del electorado catalán fue a votar y de ellos el 45,33% lo hicieron por el PSC y el 20,98% por CiU. Muy diferente de lo que ha pasado el 28 de noviembre, de ahí que el tipo de gobierno y sus funciones constituyen un factor de influencia esencial en el electorado.
Si nos centramos en el pasado 28 de noviembre se constata un cierto consenso de que el electorado no tuvo en cuenta aquello que era básico en el proceso electoral y en cambió optó por poner sobre la mesa de sus decisiones un sentimiento muy concreto y al mismo tiempo muy trivial. No hemos visto en el debate real ni la acción del gobierno catalán pasada y futura, ni la más que importante obra del gobierno de Montilla. Lo que estuvo realmente en juego, el objeto real de las pasadas elecciones, fue la manifestación de un sentimiento entorno a la dignidad de Cataluña y su relación con España, un sentimiento que CiU maneja bien desde siempre y que ha sabido capitalizar sin necesidad de dar muchas explicaciones de su programa electoral real. Este sentimiento, que ha sido hegemónico en la formación de la opinión pública –no hay mas que ver la prensa meses atrás- , se impulsa con el debate estatuario del primer tripartito, con la sentencia del Tribunal Constitucional -no olvidemos- a petición del PP y sale a la calle con la manifestación del 10 de julio. Difícil lo tenia el PSC que se ha dedicado a gobernar, a defender el Estatuto y a hacer del pragmatismo la herramienta para lograr la mejor financiación de la historia de Cataluña, cuando en realidad lo que se votó el 28 de noviembre fue este sentimiento, tan difuso en términos sociológicos como efectivo en las urnas. Esto explica las persistentes llamadas de diversos dirigentes y ahora ex-consejeros del PSC -por cierto, algunos con una fuerte contestación a su gestión política- a proponer signos de diferenciación del PSC respecto del PSOE. Por ejemplo la idea, un poco incomprensible para la mayoría del electorado socialista, de tener grupo propio en el Congreso de los Diputados. El éxito de CiU en estas elecciones ha ocurrido dada su gran experiencia a manejar este sentimiento de sociedad vencida y perdida su dignidad. De hecho esta es la única alma del CiU, su único activo político reconocible pues el perfil liberal de sus dirigentes actuales mantiene difíciles equilibrios con sus bases conservadoras y demócrata cristianas. CiU ha sabido capitalizar bien este sentimiento que necesitaba de unas elecciones, después de la manifestación del 10 de julio, para expresar su descontento su presencia formalmente con el voto.
Pero esto ya es historia pasada. Ya se han hecho las elecciones, ya las ha ganado CiU y ahora habrá que ver si es capaz de gestionar este capital que le ha sido confiado sin generar una nueva frustración en la ciudadanía. La verdad es que las primeras declaraciones ya apuntan a las primeras decepciones. Felip Puig, el día siguiente de las elecciones, apuntaba que esto del concierto a la vasca era inviable en Cataluña, y Duran ya se refiere a un nuevo pacto fiscal y no al concierto. No parece que el éxito en las promesas de liderar este sentimiento de más dignidad para Cataluña tenga continuidad en estos primeros días. El tiempo dirá.
Pero lo evidente es que estas elecciones de la dignidad ya han pasado y las próximas son las municipales. Y aquí el objeto del proceso electoral es radicalmente diferente. Lo del grupo propio del PSC en el Congreso o el hecho de marcar un perfil más nacionalista no parece que tenga nada que ver con las elecciones de mayo, por lo que los socialistas se pueden ahorrar este debate interno y posponerlo para después de mayo.
El objeto ha de ser la vida cotidiana, la vida concreta de la gente y la calidad de los emplazamientos en que ésta se produce. Los alcaldes y alcaldesas tienen como principales responsabilidades asegurar unos entornos urbanos que hagan posible el bienestar y, al mismo tiempo, la convivencia y la cohesión social. Ésta va a ser seguramente la agenda para mayo. Y los socialistas que se manejan bien en producir políticas realistas, parten con ventaja. Este mandato ha sido, en términos generales, de una gran transformación del espacio público y de nuevos equipamientos en la mayoría de ciudades catalanas. Pese a la crisis. Y lo ha sido gracias a que se ha registrado, en estos últimos cuatro años, la mayor inversión en obra pública de los ayuntamientos gracias a los llamados Planes Zapatero y a la inversión de las administraciones supramunicipales, la Generalitat de Montilla y las diputaciones, especialmente la de la provincia de Barcelona.
Pero no va a ser suficiente. Está la convivencia y la cohesión social. Éste puede que sea el ámbito para la generación de nuevo sentimiento que pretenda colonizar el objeto básico electoral de mayo que son los ayuntamientos. El PP hace tiempo que trabaja para capitalizar la incertidumbre que todo cambio demográfico siempre produce en la población. No son gratuitas las manifestaciones de Garcia Albiol en Badalona ni el videojuego que disparaba a inmigrantes de Alicia Sánchez-Camacho. El PP ya ha empezado la campaña para intentar fijar que el objeto de las municipales sea el rechazo a la inmigración. Y aquí se equivocan, como se equivocaron impugnando el Estatuto en el Constitucional. Aunque ganen unos cuantos votos. La inmigración ha dejado de ser noticia real. Entre otras razones por la política del gobierno de España que ha marcado ya los límites a la inmigración en relación al mercado laboral. Y a la labor de los ayuntamientos, gobernados por todos los partidos, Vic aparte, que han sabido aplicar micro políticas de convivencia reconocidas por la mayoría de expertos europeos como de referencia para sus ciudades. Cataluña, de puertas afuera no parece contenta con sus relaciones con España, pero de puertas adentro, es un modelo de convivencia único en Europa desde la segunda mitad del siglo XX, y el partido político que pretenda romperlo en estas municipales se va a encontrar con una fuerte resistencia de los catalanes. El sentimiento de mayor dignidad para Cataluña respecto de España se fundamenta sin duda en el orgullo de nuestra sociedad bien cohesionada. Hasta Jordi Pujol, por ahora más sensato que Mas en estos temas, dijo en su momento que catalán era todo aquel (y aquella) que vive y trabaja en Cataluña, reforzando así el sentimiento de unidad de los catalanes, fuere cual fuere su lugar de nacimiento, en plena transición democrática. Y difícilmente ahora se va a poner en crisis, aunque le interese al PP y a algún despistado candidato a alcalde de CiU. Pero el PSC tiene que explicar también lo que ha hecho para que nuestro modelo de convivencia en las ciudades sea actualmente uno de los mejores de Europa. Cómo han apostado por la calidad del espacio público, por la contundencia que se ha aplicado contra quienes no cumplen las normas y las leyes, por los sistemas de mediación ciudadana municipales -discretos pero eficaces- y el trabajo a favor de la integración y el civismo.
La inmigración ha llegado a España como antes llegó a Europa. Y únicamente el mercado de trabajo tiene la capacidad de limitarla, no solamente desde el punto de vista jurídico como bien han aprobado los socialistas. Que el mercado de trabajo limita la inmigración es un hecho sociológico comprobado mundialmente. Pero si nuestras ciudades, Barcelona a la cabeza, han sabido gobernar este cambio social y demográfico con éxito, los socialistas lo tienen que explicar bien a la sociedad antes que otros se dediquen a sembrar incertidumbre y odio entre la población. Si en las municipales el centroderecha, -y aquí cabe considerar una cooperación estrecha del centroderecha catalán y el español hechas las paces después de las autonómicas- siguen los pasos de sus homólogos europeos, y logran ganar en las municipales, nuestras ciudades sufrirán una desaceleración en el bienestar y lo que es más importante, una desestructuración social irreversible que hará imposible la convivencia y empeorará sobremanera nuestra calidad de vida. La historia de la cohesión social catalana que se inicia en las primeras migraciones de principios del siglo XX se puede ir al traste si triunfa el centroderecha en las municipales. Caber esperar que el electorado socialista actúe de forma coherente con el objeto real de lo que se vota. La ciudadanía, el electorado socialista conoce de cerca a sus alcaldes y alcaldesas, a sus concejales y de la misma manera que hace unos días la mayoría fue para el hábil Artur Mas, el electorado socialista puede volver a sus principios y actuar en consecuencia como lo hizo en el 2008, en las generales, y en el 2007 en las anteriores municipales.