Les nostres ciutats han de potenciar la Cultura Popular.
L’enfortiment de la dimensió cultural i creativa de nostres viles i pobles s’ha de construir a partir de tres àmbits fonamentals. El primer és el suport als processos creatius que es donen a la ciutat. El segon és una política de difusió potent que asseguri que la creació arriba al gran públic. Y el tercer és disposar d’una xarxa coordinada d’equipaments de proximitat com són els centres cívics o les biblioteques.
A més, les ciutats també han de vetllar pe la qualitat dels seus equipaments escènics i artístics. Sigui amb la iniciativa privada o amb la gestió pública, els equipaments especialitzats són fonamentals per guanyar excel•lència cultural. Amb ells és com millor podem acompanyar els artistes i els emprenedors en els seus projectes.
La política cultural, tot i ser responsabilitat política del govern, s’ha de desenvolupar amb el consens i la complicitat de tots els operadors i sectors culturals. I no només els sectors professionals. L’èxit d’una política cultural que realment cerqui la democratització de la cultura passa per establir mecanisme de cohesió, de participació i de garanties d’accés als bens i als productes de la cultura per a la majoria dels ciutadans.
La cultura, però, no es difon només “de dalt a baix”. De les qualitats creatives d’una minoria cap l’apropiació /assimilació de la majoria. La cultura també es fa de “ baix a dalt”. És el que diem la democràcia cultural. I per a fer cultura cal disposar de les eines adequades. Em refereixo a la formació artística, als ensenyaments que el nostre sistema educatiu ha de posar a l’abast de la ciutadania. L’objectiu també és la formació de nous públics per a la cultura que sigui més qualificat i també més exigent.
A les nostres ciutats vivim un canvi social. La globalització que tot ho vol homogeneïtzar – i amb ella els localismes reaccionaris que voldrien aïllar-se de la realitat que hi ha més enllà del propi campanar - , la nova immigració i la diversitat cultural conseqüent. I és en aquest canvi social on cal capacitar encara més la ciutadania per tal que produeixin, que formin, que modelin, una sèrie de bens culturals fonamentals per la cohesió social.
La cultura popular, la que es fa “de baix a dalt” , és qui realment produirà, amb els materials de la vida quotidiana, els elements simbòlics, els nous valors i els nous bens culturals que afavoriran una nova societat més diversa i integrada. També amb la seva creativitat artística. Així és com s’han fet bona part del que ara ja anomenem cultura popular i tradicional, quasi sempre, resultat de la barreja, de les influències de la diversitat de la gent.
Potenciant la cultura popular, les seves xarxes, les entitats, les pràctiques amateurs, la creació dels joves, contribuïm a la cohesió social. Les ciutats són els territoris fonamentals per aquest enfortiment a partir dels tres àmbits que anomenava al principi. Les ciutats, els seus governs i en general tothom que estigui compromès amb la cultura.
Sabem, els que ja tenim una edat i una experiència, que apostar per una determinada realitat cultural significa haver de prioritzar entre els recursos que sempre són escassos. La conclusió a la que arribo és que cal un cert canvi de tendència en la destinació dels pressupostos públics. Catalunya ja disposa d’una potent xarxa d’equipaments i d’institucions nacionals que canalitzen i en fan difusió de la cultura amb majúscules. S’hi ha invertit molt i estem a l’alçada dels països del nostre entorn. Ara hem de fer una aposta política i econòmica pels equipaments més propers a la gent. Apostar molt més per les entitats i capacitar-les per arribar a més ciutadans i ciutadanes. Més democràcia cultural i més cultura popular. Està en joc una manera de veure la cultura que ha actuat en moments clau de canvi social del nostre país produint cohesió, integració i benestar.