SOM O ENS IDENTIFIQUEM .... AQUESTA ES LA QÜESTIÓ
En els últims temps proliferen els articles i manifestacions en els que de manera aparentment contraposada, però amb més coincidències de les que sembla, s’aborda el tema- que no el problema- del nostre futur col•lectiu. Hi ha preocupació per l’aparent allunyament d’una part de la població del país del que són les definicions oficials de la nostra personalitat col•lectiva.
Utilitzem la llengua com a exemple: si, segons la doctrina oficial, per ésser veritablement català has d’emprar necessàriament el català - no simplement comprendre’l- què son llavors el 56% de ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona que en l’enquesta metropolitana de l’any 2000 diuen que el castellà es la seva llengua?. La realitat és que si plantegem el tema de la llengua en clau identitaria, ni ajudem efectivament al català ni contribuïm a construir un país normal, ja que situem a quasi la meitat de la població del país fora muralles, més enllà dels límits de la Catalunya reconeguda com a tal.
Els que fan aquest tipus de plantejament obliden que nosaltres, els catalans, mai hem sigut com un ou, ni com un pinyol, sinó que, en tot cas, ens podríem assimilar a una ceba, el que ha estat una de les raons del nostre èxit col•lectiu al llarg de la història. La nostra identitat col•lectiva, posats a parlar encara en aquests termes, no ha sigut mai tancada, ni estàtica, ni immutable sinó que s’ha configurat de forma dinàmica e històrica, incorporant elements nous que s’agregen als anteriors, als preexistents. Es per això que el que potser caldria fer es deixar de parlar de identitat i, en canvi, parlar d’identificació, com proposa Terricabras i en part també Carod , als que per endavant demano disculpes per utilitzar elements del seu utillatge conceptual, potser en direcció parcialment oposada al seu pensament.
La identificació es allò que cadascú necessita per poder viure com a persona - per poder saber qui és – i com a membre d’un grup – per poder saber on és -. La identitat, en canvi, és allò comú i uniformador que – pel motius que sigui : econòmics, polítics o d’altre mena – es vol imposar. La idea d’una identitat comunitària forta ve del segle XVIII, i tant la formulació del Volksgeist com el discurs sobre l’esperit dels pobles van aparèixer a les acaballes de l’antic règim i en el moment d’aparició dels estats nacionals moderns. En aquells moments – com també ara – qualsevol idea d’esperit comú ajudava a enfortir els projectes de cohesió interna i de diferenciació respecte als altres. Tanmateix és una obvietat dir que els sentiments col•lectius no son homogenis ni en un sol país; per això, qui promou la idea d’homogeneïtat i de congelació – d’identitat en definitiva- és el grup dirigent que sap que la idea li és útil perquè evita la disgregació i afavoreix el treball en comú en nom d’un esperit superior de grup.
En canvi, quan parlem de persones d’una cultura, d’una nació, d’un grup social, aquestes no han de mostrar pas un sol tret essencial comú a totes elles per quedar caracteritzades com a integrants d’aquella cultura, d’aquella nació o d’aquell grup. El que trobarem seran relacions, diferències i semblances de tot tipus, és a dir tot un panorama d’interconexions que se superposen i s’encreuen. El que és precisament interessant quan es substitueix el model identitari per l’identificatiu és que aquest últim no exigeix cap coincidència única entre aquells que participen en un mateix projecte, sinó que només es tracta d’advertir que entre les identificacions que fan tots, hi ha simplement, semblances de família i constatar també que algunes de les relacions d’identificació es poden considerar com a fortes, tant per la seva extensió – compartides per molts – com per la seva intensitat. Serien les capes interiors de la nostra ceba, les que donen cohesió al conjunt, sense les quals la nostra societat es podria difuminar en una xarxa de relacions desordenades. Aquest conjunt de relacions d’identificació fortes configurarien la personalitat col•lectiva d’una societat. Serien aquelles a través de les quals una majoria significativa d’individus s’identifiquen entre sí i amb el conjunt. Algunes d’aquestes relacions son comuns a altres societats (p.ex. la acceptació dels valors democràtics i el respecte als drets humans) i d’altres son específiques de la nostra , ajuden a diferenciar-nos dels altres, ens fan visibles des de l’exterior, donen ,en definitiva, a la nostra personalitat col•lectiva trets específics.

Utilitzant com a il•lustració el cas de la llengua, es evident que el català i el castellà son els dos elements d’identificació individuals més forts en el terreny lingüístic i que la seva interacció forma part, per tant, del que defineix la nostra personalitat col•lectiva. Però es cert que només una de les dos llengües, el català es un element que distingeix Catalunya de les altres nacions o societats. El català ens identifica col•lectivament, també als castellanoparlants, en relació als altres pobles i per tant requereix un reconeixement i un suport específics. Però aquesta asimetria entre ambdues llengües no afecta ni a la identitat ni a la catalanitat de les persones.
Em sembla evident, per a concloure, que la interpretació de la nostra personalitat col•lectiva com a poble o com a nació, en base al model d’identificadors, en contraposició al model identitari, permet una aproximació més laica i ajustada a la realitat social i per tant ofereix perspectives molt més integradores i respectuoses amb la convivència i el respecte a les persones, sense que això comporti cap renúncia a la nostra afirmació col•lectiva, ni cap detriment a la cohesió interna ni a la diferenciació en relació als altres pobles amb els que compartim, en bona mesura, un futur comú.