Sevilla

Parlàvem fa uns dies del frente de la derecha. Concretament dels embolics del PP amb el senyor Cascos i la vella guàrdia. I afirmàvem que una de les conseqüències d’aquesta dissidència seria un nou discurs més escorat encara cap a la dreta que, en temps de crisi, els acostuma a funcionar. D’això no fa pas gaire dies. I el cap de setmana, al festival de Sevilla, amb Aznar com artista principal, s’han confirmades les nostres previsions. Al PP s’han mogut els equilibris interns. Rajoy fa una forta abraçada a l’expresident espanyol alhora que afirma que el partido está absolutamente unido.

S’acosten eleccions municipals i autonòmiques i la Convenció Popular reforça el seu populisme lliscant cap a la irracionalitat política. Les declaracions d’Aznar dient que Espanya és un país intervingut de hecho per la Unió Europea o que l’estat de les autonomies és inviable perquè no es poden mantenir disset comunitats autònomes que fan el mateix, són molt semblants a les de Berlusconi. No cal perdre massa temps en rebatre aquestes afirmacions.

En canvi, sí que val la pena de parar atenció en l’escenificació que ens poden oferir en el futur proper. Perquè si el PP va guanyar posicions actuant contra el tripartit i la reforma de l’Estatut de Catalunya, constatem com ara la situació és una altra. Veuen CiU com un possible aliat per a governar ajuntaments a partir del proper 22 de maig si és que sumen majories. Per això, molt probablement observarem perplexos un discurs contundent, sense matisos, de la dreta espanyola de l’Ebre cap avall i, alhora, tota una cerimònia de flirteig de la Diagonal en amunt.