Pluralitat i federalisme cultural


L’actual Ministra de Cultura Ángeles González –Sinde, en la seva primera compareixença al Senat, es va presentar com a “ministra de les cultures d’Espanya”. Tal i com escriu Àlez Sàez, diputat al congrés, aquest fet “traslladava una visió marcadament federal en la gestió de les polítiques culturals”. Efectivament. La Ministra, parlant de las cultures d’Espanya, reconeix obertament la pluralitat cultural de l’Estat. I lluny de qüestionar l’existència del propi Ministeri de Cultura, no defuig de la responsabilitat de governar les polítiques de suport i de desenvolupament d’aquesta realitat cultural.

Tots sabem que a Espanya hi ha, en primer lloc, una diversitat lingüística que a Catalunya coneixem molt bé i que permet l’entesa entre les persones amb molta més normalitat de la que determinades posicions extremistes manifesten. De la mateixa manera hi ha una pluralitat literària especialment rica d’autors i autores que escriuen en aquestes llengües. El nostre patrimoni material i immaterial format al llarg de la nostra història expressa justament aquesta riquesa. És el patrimoni material e immaterial que coneixem. Pobles, viles, províncies i comunitats autònomes poden presentar perfils culturals diferents i sabem que en la suma està un dels nostres millors actius com a societat.

El mateix passa amb la creació artística. Fa uns dies el responsable de l’Agència Andaluza para el Desarrollo del Flamenco, al seminari de la FECAC a Calella, manifestava amb orgull que el flamenc és el patrimoni cultural immaterial andalús per excel•lència. La pròpia Junta, amb bon criteri, ha creat l’Agència amb l’objectiu de promoure dins i fora d’Andalusia aquest bé patrimonial i artístic donant suport a festivals i a entitats d’arreu del món. Hi ha una voluntat clara de promoure des de la comunitat autònoma - amb polítiques i recursos- una de les seves millors expressions culturals. Cal constatar un fet curiós però molt significatiu; el mateix dia que la UNESCO declarava patrimoni cultural de la humanitat el flamenco ho feia també dels castells. Com deia un bon amic, de castells només es fan a Catalunya, però de bon flamenco també.

Trobem lògic que Catalunya també estructuri polítiques a favor de la cultura i de les seves expressions pròpies. I el mateix pensem de la resta de comunitats autònomes que, no oblidem, tenen transferides les competències en matèria cultural. El que passa és que les paraules de la Ministra mereixen una reflexió. Si les comunitats autònomes produeixen, cadascuna en el marc de les seves competències i recursos, polítiques de suport a la cultura que es produeix en el seu territori, el Ministeri de Cultura ha de tenir la capacitat d’establir polítiques compartides i cooperatives amb les comunitats autònomes. No fer-ho significa dimitir de la seva pròpia responsabilitat i alimentar les posicions més conservadores que no volen la seva existència.
Per dues raons. La primera perquè efectivament el Ministeri de Cultura opera amb els recursos de tots els ciutadans i s’espera que contribueixi, també, al seu desenvolupament cultural. La segona perquè un model de treball centrat en determinades programacions i equipaments “d’Estat” , legítimes i necessàries, sense l’exercici de programes que podríem anomenar en clau de federalisme cultural, és renunciar a la força i a la potència de la nostra pluralitatl.

Dit d’una altra manera. La societat espanyola es podrà enfortir i desenvolupar plenament si s’accepta d’entrada que uns i altres tenim diferències. I en segon lloc, si es practica la concertació de polítiques cooperadores entre i amb les comunitats autònomes. La Ministra, definint-se com a Ministra de les Cultures d’Espanya estava justament proclamant aquesta idea.

Les polítiques de difusió artística en totes les seves vessants ( teatre, música, dansa..) i de la creació professional han de poder disposar d’una escala major al propi de la comunitat autònoma. Actualment els circuits consolidats des de fá ja uns anys són fonamentalment autonòmics, excepció de Catalunya que va ser la Diputació de Barcelona que ho va posar en marxa per la província el 1996. Recentment la Generalitat de Catalunya hi està treballant amb el nom de Cultura en Gira. Però trobem a faltar la possibilitat d’anar a potents circuits d’abast estatal, fins i tot internacionals, que promoguin l’intercanvi entre produccions de tot l’estat..

I el mateix en l’àmbit de la cultura popular. Aquí els circuits de suport són encara molt més insuficients. I en canvi, el potencial de descoberta, de socialització i de coneixement de l’altre és molt alt. Convindria que el reconeixement de la pluralitat cultural s’expressi per mitjà d’un mecanisme públic d’intercanvi i de difusió i que s’afegeixi a l’agenda de les administracions. Molts ajuntaments ho fan. Festivals, jornades, etc serveixen d’aparador de la cultura que es fa arreu d’Espanya. Ara, en temps de crisi, cal especialment un major concurs, un major suport, de les comunitats autònomes i del propi Ministeri.

Hi ha una darrera reflexió. I és que el federalisme cultural no és només la posada en marxa de sistemes de cooperació entre polítiques descentralitzades de la cultura. També és la possibilitat real que el propi Ministeri treballi per projectar les cultures d’Espanya arreu el món com un dels actius més valuosos de la nostra societat.