La cultura popular a Catalunta

l’Associacionisme Cultural i la Cultura Popular i Tradicional a Catalunya.


D’on venim

La pràctica social de la cultura és fonamental per cohesionar les societats modernes. Especialment en èpoques de moviments demogràfics com els que ha viscut Catalunya, primer a la segona meitat del segle XX i més recentment amb la darrera onada migratòria d’arreu del món. Fer cultura, participar de la cultura i gaudir de la cultura, ha estat ,al llarg de la nostra història, una de les estratègies més útils per a la millora de la qualitat de vida de les classes treballadores i també la millor infrastructura per la cohesió social.

El respecte als orígens i una actitud positiva a l’hora de formalitzar ponts i espais de contacte i de diàleg és el que ens ha permès edificar la societat que avui coneixem. En aquests moments, som una societat que ha sabut incorporar amb èxit una de les més grans onades migratòries . Ja es parla, a Europa, d’un model català d’integració. I a la base d’aquest èxit està el liderat dels socialistes. Nosaltres hem defensat, entre altres, les polítiques de foment de la cultura popular i de l’associacionisme cultural tot i atenent la diversitat d’entitats i de propostes de la ciutadania.

La nostra no ha estat un posició simple. Justament per la nostra visió de la pluralitat de la societat catalana i de les nostres actuacions als governs en que hem estat protagonistes. Però continuem convençuts que les estratègies dissenyades fa uns anys son encara vigents . La direcció socialista del Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional en el primer govern tripartit va ser clau per impulsar l’associacionisme cultural en tota la seva diversitat i amb més mitjans i decisió política que tots els governs de CiU anteriors. L’associacionisme cultural havia quedat al marge de les inversions en equipaments culturals i en suport a les programacions. Les entitats, fins i tot les d’arrel tradicional catalana, presentaven ,des de feia anys, un perfil baix d’activitat –tret d’algunes excepcions- donada la manca de suport institucional.

El nostre govern del Centre va permetre impulsar un pla de renovació de seus d’entitats, d’equipaments i un increment de la vitalitat del teixit associatiu cultural. A més, sempre aplicant la nostra orientació política del respecte a la pluralitat. L’increment de la recerca i la protecció del nostre patrimoni etnològic, el pla d’ateneus, la millora dels ajuts són exemples d’aquesta bona feina. Una etapa que els dirigents de l’associacionisme cultura recorden com a un punt d’inflexió pel que fa a la qualitat de les relacions amb el CPCPT.

Certament que no opinen el mateix de la darrera etapa. I hi ha un consens generalitzat de la diversitat d’aquests moviments que el salt qualitatiu del primer tripartit no ha tingut continuïtat o ha estat seriosament debilitat en aquesta segona etapa. És per això que un dels nostres primers objectius polítics en relació amb l’associacionisme cultural és la recuperació de la seva complicitat en un projecte de futur. El col•lectiu Crisol va aprovar fa uns mesos una resolució política en la que a més del reconeixement a la tasca de les entitats, es comprometia a un conjunt de propostes que han de formar part del nostre programa electoral. També cal tenir present l’impuls que ha protagonitzat els darrers anys per mitjà de la Diputació de Barcelona en l’àmbit de la Cultura Popular i Tradicional que ha permès una major capacitat de relació a nivell institucional i polític amb les entitats, les federacions i l’Ens de Comunicació Associativa.

Resumint. El foment de la cultura popular i tradicional, i de l’associacionisme cultural és també pel socialistes una estratègia per la cohesió social de Catalunya. Més en un context de canvi i com l’actual. El desenvolupament d’aquestes polítiques significa també una oportunitat per compartir amb la societat civil els nostres valors polítics i contrastar amb ella les nostres propostes de govern.

D’altra banda convé posar de relleu un fet que sovint passa desapercebut quan parlem de polítiques culturals. I és la importància pel desenvolupament de les persones el fet de ser protagonistes de la creació de la difusió o de la construcció d’un bé cultural. L’indicador del nivell de desenvolupament cultural d’un país s’expressa gairebé sempre a mesures de consum cultural. Nombre de lectors, d’usuaris de biblioteques, d’espectadors de cinema o de teatre, de visitants a museus, d’assistents a concerts... i el consum cultural és, sens dubte, una bona manera de definir el nivell cultural de la societat. Però hem de considerar altres unitats de mesura igual o més rellevants a l’hora d’avaluar polítiques culturals. Ens referim a nombre d’actors amateurs, de cantaires, de membres d’una banda de música, de voluntaris per crear esdeveniments tan importants com la Feria d’Abril, la Tamborinada, la Mostra de Teatre Amateur de Pineda, la Patum o el Rocío. Doncs bé, aquesta “unitat de mesura de cultura activa” és, al nostre entendre, la millor manera d’identificar una societat madura, cohesionada, respectuosa amb la diversitat i amb capacitat de projectar-se cap el futur. Per això ens cal enfortir les infrastructures que fan possible que aquests indicadors de cultura activa s’incrementin els propers anys

Estratègies de govern

El relat anterior és un resum de les idees que des de la Secretaria de Formació i Ciutadania i el Col•lectiu Crisol s’han anat expressant els darrers temps per mitjà de documents, resolucions i d’actes de partit, a més de la participació en el Programa Marc. Ara, abans d’entrar en mesures concretes convé identificar les nostres principals estratègies de govern.

1. Transformar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i tradicional. Prioritzant de nou l’impuls a l’associacionisme cultural i redefinir el caràcter consultiu del Consell Català de la Cultura Popular i Tradicional. La responsabilitat de govern, i per tant de decisió en polítiques públiques, ha de ser compatible amb la participació activa del moviment cultural per mitjà d’aquest òrgan consultiu.

2. Recuperar i redefinir un marc general de concertació públic/social per facilitar acords en matèria de gestió d’equipaments i d’activitats. Hem de recuperar la complicitat de l’associacionisme cultural i actualitzar models de cooperació entre les administracions i les entitats culturals. Més en un context de crisi com l’actual.

3. La tercera de les estratègies és incorporar obertament el suport a l’associacionisme cultural en totes les seves expressions (que no es troba còmode en l’àmbit de la cultura popular tradicional i tampoc en l’esfera professionalitzada) i considerar les unitats de mesura de participació cultural activa a l’hora d’avaluar el nostre desenvolupament social i cultural. Actualment hi ha sectors de la cultura popular que no tenen un referent institucional clar ni en el Departament de Cultura ni en el centre de CPCPT i haurem de construir-lo en el proper mandat.

4. Produir un reconeixement polític al paper de les entitats i de les persones en la formació i el manteniment de la cohesió social.

5. Concertar amb el món local un marc de governança pel foment de la Cultura Popular i Tradicional més enllà de la política de subvencions i obert a totes les expressions sigui o no d’arrel tradicional catalana.


Mesures

Aquestes estratègies es concreten en mesures a prendre els propers anys i que s’adrecen a les entitats i a les persones que en formen part.:

1. Pla de suport a la reforma de seus socials i equipaments culturals de les entitats. Hi ha una reivindicació per part de les federacions culturals de que el PECCAT ( actualment en procés) tingui un capítol específic per equipaments socials.

2. Crear un circuit de difusió artística per a les produccions amateurs. Ara per ara són els ajuntaments i les entitats els titulars de les infrastructures per a la difusió artística. Teatres, auditoris, etc... Actualment hi ha circuits per a professionals en que la una administració supramunicipals ( Diputació de Barcelona i més recentment Generalitat) finança part dels costos de la representació, Doncs es tracta de fer un de paral•lel per a produccions amateur amb suport també per part de la Generalitat envers els ajuntaments que , a més , per la crisis tenen dificultats serioses pel manteniment de les programacions

3. Enfortir les estructures federatives de l’associacionisme cultural per tal de proveir de serveis comuns a les entitats: de comunicació, d’assessorament jurídic i econòmic, formació i acords amb totes les federacions, independentment de l’origen. Creació d’un banc de recursos a l’abast de les entitats.

4. Enfortir també les estructures municipals de foment de la cultura popular. Possibilitat de fer plans d’ocupació de dinamitzadors amb el Servei d’Ocupació de Catalunya com es fa en altres àmbits, polítiques de suport econòmic als ajuntaments per a la cultura popular i tradicional. De la mateixa manera que en arts escèniques i visuals s’han indentificat ciutats “motores” de les arts, el mateix amb Cultura popular, identificant i donant suport a diverses ciutats que poden ser pioneres en la programació cultural i en enfortiment de teixit associatiu. I descentralitzar així les polítiques del govern de forma correponsable amb els ajuntaments.

5. Crear el carnet de “ impulsor cultural” com a reconeixement als socis i membres de les entitats culturals que els permeti beneficis en matèria de consum cultural com ara descomptes teatres, cinemes, museus, etc,.,,, de fet seria una extensió del mateix carnet jove aplicat a desenes de milers de socis de les entitats.