Padró i política migratòria
La dreta europea, i ara també l’espanyola i la catalana, ha utilitzat tradicionalment la complexitat del fet migratori per tal d’obtenir rèdits electorals. Especialment en èpoques de crisi, quan les empreses no han necessitat demanar nova mà d’obra.
I en bona part, el fet que la dreta governi a la majoria dels països europeus està relacionat amb el posicionament que han pres els darrers anys els partits lliberals, conservadors i democristians envers la població immigrada, i amb una certa incapacitat de l’esquerra de fer-hi front.
Hem vist com l’emergència de l’ultradreta i de partits clarament xenòfobs ha mogut el centre dreta cap a una major duresa en relació a les polítiques migratòries i a una major intolerància envers la diferència. Fins i tot, posant en risc la convivència. Angela Merkel és el darrer exemple, com ho ha estat Sarkozy amb l’expulsió dels gitanos romanesos sense trobar massa opinió en contra des de la Unió Europea.
Està clar que la dreta, també a Catalunya i a Espanya, exhibeixen declaracions en relació a la gestió del fet migratori en les quals no gosen dir obertament que s’haurien d’expulsar els immigrants, però si que fan propostes per tal de donar missatges a la societat de major restricció en l’arribada. Fa uns dies el PP demanava un “certificat de convivència” a més de les polèmiques suscitades entorn l’empadronament que va promoure CiU en el seu moment i el PP en l’actualitat.
El govern de la immigració no és simple. I les esquerres europees no han sabut o no han pogut elaborar un missatge polític alternatiu entenedor per a la societat. Hi ha una sensació de fracàs en aquest àmbit. Hi ha la convicció que la dreta és oportunista en el seu discurs, però per altra banda és difícil traslladar a l’opinió pública un posicionament clar que permeti la comprensió del fet migratori en totes les seves dimensions.
A Espanya i a Catalunya hi ha una realitat diferent. És veritat que el procés d’arribada de nova població ha estat molt ràpid els darrers anys, però també és cert que ara la tendència és inversa. La percepció de canvi social, demogràfic, a les nostres ciutats l’hem tinguda fins fa un parell d’anys. Ara hi ha estabilitat en l’arribada de nous veïns, menys pressió de nouvinguts a les escoles...
Els nostres barris, que ja van ser resultat d’una primera onada migratòria als anys 60, 70 han fet un procés d’acollida que, en termes de convivència, podem dir que és un exemple per Europa. El relat sobre el fet migratori a Catalunya és el relat d’un èxit en termes de cohesió social malgrat la rapidesa i la diversitat cultural existent. Però no estem encara en una situació de plena integració ni de plena fortalesa de la convivència. La crisi, que de fet és molt més important en termes d’atur entre la població immigrada, és un context social de fragilitat que la dreta, ara més que mai, està utilitzant. La situació ens obliga a aprofundir en mesures i accions tangibles per arribar a la convivència plena.
També hi ha alguns col•lectius com és el cas dels gitanos de l’est que presenten moltes dificultats per a la convivència, i ens cal una política de major implicació pública a favor del civisme en determinats barris. Però és un fet concret i abastable.
En aquests moments podem afirmar que l’èxit de la bona gestió de la immigració a Espanya i a Catalunya ha estat gràcies al lideratge polític dels partits progressistes. Un lideratge complex que ha desenvolupat diverses estratègies en els diferents nivells de govern per a poder ser eficaç.
La primera i més evident és la vinculació de la Llei d’estrangeria a la situació del mercat del treball. La primera intervenció socialista va ser regularitzar centenars de milers de persones que durant el govern del PP havien arribat a Espanya treballant sense documentació i en risc d’exclusió social. Posteriorment la nova Llei i el Reglament han relacionat clarament immigració i mercat de treball. És aquí on està formalitzat el límit de l’arribada de nova població i no en el padró municipal.
La segona de les polítiques, a Catalunya, ha estat la intervenció en els barris i les àrees territorials deprimides amb la Llei de barris i els sistemes d’inversió pública, tant de la Generalitat de Catalunya com de la Diputació de Barcelona. S’han produït millors i més espais públics i equipaments, i això ha estat una constant a les ciutats catalanes. També l’adequació del sistema educatiu, del sistema sanitari i les noves inversions han permès que, tot i que s’hagi donat un increment de la població, això no hagi anat en detriment de la qualitat dels serveis públics.
La tercera de les polítiques ha estat el treball intens dels ajuntaments a favor de la convivència, el civisme, la tolerància i el diàleg. La mediació de conflictes, les micropolítiques de seguretat, de gestió de l’espai públic, de millora dels serveis socials, d’enfortiment de les entitats... han estat fonamentals per entendre la cohesió social que avui coneixem. Això no vol dir que no hi hagi problemes en determinats barris o en determinades ciutats, però en termes generals la societat catalana hem sabut gestionar bé el que ha estat el procés migratori més intens de la nostra història i el més complex. Els ajuntaments han de continuar amb una política de pedagogia i conscienciació ciutadana perquè els immigrants coneguin el valor dels serveis públics i el cost que aquests representen a les institucions.
Però hi ha eleccions, i la dreta, a risc de posar en crisi la convivència, no dubta en utilitzar els sentiments d’incertesa que sempre generen els canvis demogràfics, per a transformar-los en rebuig al nouvingut i a responsabilitzar-lo dels problemes de la crisi econòmica. Dir que la immigració és un problema i que l’única política és el control o l’expulsió, això és alimentar els problemes i magnificar negativament una realitat que no canviarà per molt que el PP o CiU vulguin limitar l’empadronament.
El padró és el pretext. En el fons, la negació de l’empadronament de les persones sense permís de residència és un parany polític. El padró està regulat per llei i els ajuntaments han de complir la llei. El padró no regula el nombre de persones que poden arribar legalment a treballar a Espanya. Això ho fa la Llei d’estrangeria, que ho limita en funció de la situació del mercat de treball. Curiosament ni el PP ni CiU parlen de modificar la Llei. El que fan és traslladar als ajuntaments la responsabilitat de la gestió del flux migratori quan, en realitat, els ajuntaments són l’administració menys capacitada per a gestionar un fet que és d’àmbit europeu. Sense oblidar que per als ciutadans de la Unió Europea hi ha lliure circulació (també de romanesos) i, per tant, que hi haurà moviments migratoris entre els propis països de la UE que el padró haurà de registrar tinguin o no permís de treball o de residència.
La resposta de l’esquerra a les propostes de la dreta sobre el padró és, en primer lloc, que hi ha d’haver un límit en l’arribada de persones al nostre país, però aquest límit és competència de l’Estat i el determina el mercat de treball. Si la nostra societat té alts nivells d’atur és evident que no podem acollir més població i per tant no és possible assignar nous permisos de treball. Nosaltres hem estat sempre coherents amb aquest principi, abans quan hi havia feina i ara que hi ha atur.
En segon lloc, el padró és en sí un instrument de control. No empadronar vol dir no conèixer la població que viu a la teva ciutat i això implica un major risc d’exclusió social i també un risc per a la convivència. El PP i CiU el que diuen realment és que els ajuntaments no controlin la població immigrada, justament per crear encara més situació d’incertesa. Nosaltres hem de poder explicar a la ciutadania que el padró és un registre necessari per saber en tot moment qui viu a la ciutat, i no fer-ho seria una irresponsabilitat. Hem de dir que no empadronar no vol dir que la gent marxi.
Alain Touraine, ahir en el lliurament del Premi Princep d’Astúries, explicava que efectivament la proposta de la multiculturalitat (com deia Merkel) no ha funcionat. Ho sabem fa anys a Catalunya. Aquest no ha estat mai el nostre model des de l’esquerra socialista. En tercer lloc, doncs, hem de manifestar que les forces progressistes hem apostat per una societat intercultural en la qual hi ha una sèrie de valors, de normes de ciutadania, de convivència, de cultura democràtica comuna per a tota la societat, tal com Touraine manifestava com alternativa a la política de segregació de la dreta. Això vol dir que no hem practicat una política “buenista” amb la població nouvinguda. Hem estat exigents en el compliment de les normes i l’aplicació de la legalitat vigent i estem ben posicionats en no anar enrere socialment, ni en drets ni en llibertats. Aquesta és la nostra alternativa a la proposta de la dreta sobre el padró. Nosaltres no volem un pas enrere en la qualitat de vida, en el benestar, en els drets ni les llibertats, però no caurem en el parany polític de no complir una Llei que és vigent.
I en quart lloc, hem de tenir present que la nova immigració és, en aquests moments, el nivell socialment més popular de la nostra societat i sobre qui haurem de tenir presència política en els propers anys. Un dels problemes de l’esquerra europea i la seva dificultat per formar majories de govern és també la manca de suport electoral de la població immigrada que, majoritàriament, es desvincula dels processos electorals i democràtics.