Cultura transversal

Seguint l’actualitat en els darrers temps –un vici com qualsevol altre- he llegit opinions sorgides de l’entorn del nou responsable de Cultura a la Generalitat que m’han sorprès. Aquestes persones consideren que en política cultural, a Catalunya, tan s’hi val el partit que la faci. Perquè, segons sembla, les fonts del pensament que orienten l’acció de les administracions són comunes i, per tant, no és rellevant que governi un o altre partit si ho fan les persones adequades.

És cert que les individualitats marquen les formes de la política més enllà de les organitzacions dels partits i dels programes que la seva militància ha aprovat. Fins i tot és molt saludable que així sigui. Però no les transformen fins al punt de desnaturalitzar-les o d’anar-hi en contra dels seus principis. Per sort. Altrament, si acceptéssim aquesta pràctica, la resultant seria la substitució de l’actual sistema de partits polítics per un retorn a una mena d’aristocràcia política infal•lible i, a la llum dels fets, camaleònica. Ara per ara, el sistema de partits, amb tots els seus defectes, s'ha demostrat que és el millor pel sosteniment de la nostra democràcia.

D’altra banda, la persona que forma part d’un govern que no és el seu hauria de patir fortes contradiccions morals. Se li demanarà votar polítiques que previsiblement qüestionaran els seus propis principis. Si no és així, si les contradiccions morals no apareixen, és fàcil concloure que s’està al govern contrari per una motivació senzillament econòmica.

No. No és el mateix que les polítiques es facin des de la dreta que des de l’esquerra. CiU no va presentar el mateix programa que el PSC. A la dreta no li ha interessat mai la democratització de la cultura. Mai ha pretès afavorir realment l’accés de tota la població als béns culturals, ni li ha interessat potenciar que tothom en pugui esdevenir subjecte actiu; tret, està clar, dels moments en què ha volgut culturitzar políticament una població per impulsar idees o valors d’acord amb els seus objectius. Ho ha fet sobre la base de valors identitaris, comunitaristes i ètnics, i per això, amb la dreta, hem anat endarrere en termes de cohesió social. La prova ahir mateix, en Duran afirmant que hi ha massa immigració en un moment que justament ha baixat força. Ja tornen a crear divisions al sí de la societat. Com el PP.

Per a la dreta, la cultura no ha estat mai una prioritat més enllà del manteniment de les elits que constitueixen el seu entorn social més immediat. En canvi, per a l’esquerra, la democratització de la cultura és una estratègia bàsica i fonamental dels seus programes. Per guanyar col•lectivament més sentit crític, més llibertat, més cohesió i per renovar-nos com a societat. Una bona prova al nostre país és la xarxa d’equipaments municipals a les ciutats mitjanes que coneixem i el suport generalitzat del conjunt de les forces progressistes envers les entitats i els sectors de la cultura.

En aquest sentit, friso per veure, amb el nou govern, com s’aborda la pluralitat de la cultura popular a Catalunya. No seria acceptable un tractament diferenciat de les entitats segons els orígens de la gent que en forma part. Des del Centre de Cultura Popular i Tradicional s’haurà de poder facilitar l’activitat de totes elles, sense discriminacions, i avançant en els termes que ha manifestat els darrers mesos l’associacionisme cultural català en tota la seva diversitat. La dreta nacionalista voldrà discriminar el tractament les entitats d’arrel tradicional catalana (de fet tradicional només des del segle XVIII o XIX) de les entitats culturals que es formen al segle XX per gent arribada d’Espanya o d’arreu del món. L’esquerra, la socialdemocràcia, això no ho faria per principis. A veure que passa.

Per acabar, un darrer apunt. Que un grup de membres d’un partit decideixin integrar-se i treballar en el govern del principal partit opositor al seu no és habitual. Però no per això hi hem de donar més voltes. Senyal que qui ha guanyat les eleccions no es fia dels seus – els de CiU Girona ja han mostrat el seu desacord amb el fitxatge d’en Pluma i sembla que el coneixen prou bé- i senyal també que qui ha fet el pas prefereix seure a la cadira dels que manen que dels que fan oposició. El que hauria de fer el partit del qual marxen és donar-los de baixa directament i esperar.