Breus comentaris 469

Les paraules no són inofensives

Fa uns dies, llegia un article que em va fer pensar. Infiltración semántica, de Luis Arroyo. N’hem parlat algun altre cop, als breus, sobre el llenguatge: ens hem referit a l’augment quasi insultant dels eufemismes de l'actual classe política dirigent, per exemple, o a la necessitat -negada per la dreta- de l’ús d’un llenguatge respectuós amb tothom. No recordo, en canvi, que haguem escrit sobre la infiltració semàntica.

“Semantic infiltration means one undermines one’s own position in negotiations by adopting unknowingly the terms which the adversary “infiltrates””, diu Fred Iklé, qui va “inventar” aquesta terminologia ja als anys 70.

Què és, doncs, la infiltració semàntica? Ras i curt. L'assimilació de la terminologia del contrincant. Podem exemplificar-ho amb uns paràgrafs de l'obra de referència de George Lackoff, No pienses en un elefante. Diu Lackoff, referint-se als marcs que emmarquen les idees:

"Pondré un ejemplo. El día que George W. Bush llegó a la Casa Blanca, empezó a salir de la Casa Blanca la expresión alivio fiscal. Y lo sigue haciendo: fue utilizada varias veces en el Discurso sobre el Estado de la Unión de ese año y reapareció continuamente en los discursos preelectorales cuatro años después.

Pensemos en el enmarcado de alivio. Para que se produzca un alivio, ha tenido que haberle ocurrido a alguien antes algo adverso, un tipo de desgracia, y ha tenido que haber también alguien capaz de aliviar esa desgracia, y que por tanto viene a ser un héroe. Pero si hay gentes que intentan parar al héroe, esas gentes se convierten en villanos porque tratan de impedir el alivio.

Cuando a la palabra fiscal se le añade alivio, el resultado es una metáfora: los impuestos son una desgracia; la persona que los suprime es un héroe, y quienquiera que intente frenarlo es un mal tipo. Esto es un marco. Se construye con ideas como desgracia y héroe. El lenguaje que evoca el marco sale de la Casa Blanca y se distribuye, a través de notas de prensa, a todas las emisoras de radio, a todos los canales de televisión, a todos los periódicos. Al cabo de poco tiempo, el The New York Times utilizará ya alivio fiscal. Y se hablará de ello no sólo en la Fox; también en la CNN y en la BBC, porque es el «Plan de alivio fiscal del Presidente». Y muy pronto los demócratas, tirando piedras contra su propio tejado, empezarán a utilizar también alivio fiscal. 

Es verdaderamente asombroso. Los senadores demócratas me pidieron que visitara su Junta Política (caucus) justo antes de que el plan fiscal del presidente se discutiera en el Senado. Ellos tenían ya su propia versión del plan, que no era otra que la del alivio fiscal. Habían aceptado el marco conservador. Los conservadores habían tendido una trampa, y las palabras arrastraron a los demás hacia la visión del mundo de ellos."

Els demòcrates van assumir i utilitzar el llenguatge dels republicans. Van caure a la trampa. No ens passa aquí el mateix quan acceptem, per exemple, el pacte fiscal i des de l'esquerra en fem una altra proposta? O quan juguem al joc del dret a decidir? O era independència?

He relacionat conscientment la infiltració semàntica d'Iklé i Arroyo amb els marcs de Lackoff perquè crec -acceptant el risc que alguns politòlegs no hi estiguin d'acord- que no només van estretament lligats, sinó que de la unió de tots dos conceptes -i totes dues pràctiques- sorgeix el problema. "El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero no sólo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas", diu Lackoff. És cert, però per tal que això sigui possible, per tal de definir i transmetre el nostre marc de referència, hem de parar molt de compte amb la infiltració semàntica; si acceptem el llenguatge de la dreta, no podrem construir un projecte propi des de l'esquerra, perquè gastarem totes les energies en desmentir i construir des d'uns valors morals que no són els nostres. Vegem sinó l'exemple de l'alivio fiscal que us hem reproduït.

Cal, doncs, que des de l’esquerra estiguem amatents al llenguatge, i que de la mateixa manera que ningú dubta de la importància de poder influir en l’agenda pública, tampoc hem de dubtar de la necessitat de dominar els mots. Perquè la pregunta del milió de dòlars seria, hi ha un llenguatge propi i arrelat de l’esquerra a casa nostra? I més encara, és acceptat àmpliament? O menystingut? Pensem sinó en termes com sindicats i funcionaris. La resposta sembla clara, oi?

Així doncs, serem capaços de construir, utilitzar, divulgar i popularitzar un llenguatge clarament progressista i d'esquerres? Un llenguatge planer i àmpliament comprensible que emmarqui una visió del món basada en la justícia social i la igualtat? Perquè si no guanyem la batalla de les paraules, no guanyarem la de les idees. Les paraules no són inofensives, amb elles construïm el nostre univers i, per tant, el nostre discurs.

Per a reflexionar-hi.

12 de juny de 2013 

Grup Breus