NEGOCIACIONES

El Govern espanyol i els sindicats estan negociant. És una bona notícia. De fet, si hi ha finalment un acord entre el moviment sindical i el govern socialista serà, per a molts, la millor notícia de l’any. Sabem que no és fàcil. Els sindicats defensen uns drets socials i un marc per a les relacions laborals que són el resultat de molts anys, dècades, d’acció sindical al si de la societat i les empreses. I no hi volen renunciar. També cal reconèixer que els impulsos per a la consecució d’aquests drets s’han produït fonamentalment amb majories d’esquerres al Congrés dels Diputats. Una paradoxa de la qual ja hem parlat als breus. El mateix govern que va promoure la Llei de la dependència i de la qual es beneficien centenars de milers de persones, és el govern que ha de fer front a la crisi i reduir el dèficit públic. Si per als dirigents sindicals la negociació és difícil, també ho és per al govern. Tinc el convenciment que a la taula de negociacions tothom comparteix privadament aquesta opinió.
El millor que pot passar és que parlin i que acordin. La meva experiència en processos de negociació és que cal diferenciar, en allò que plantegen les parts, entre posició i interès. No és el mateix. El millor acord és el que es fa sobre la base dels interessos i no necessàriament sobre la base de les posicions. Per exemple, es pot dir que la jubilació als 67 és una posició. L’interès real és mantenir viable el sistema de pensions. El millor acord també és aquell en el qual les dues parts guanyen. Si al final una de les dues parts signa, però ho viu com una pèrdua, l’acord no tindrà consistència ni recorregut. Això val per a tots els processos de negociació.
En un context de crisi com l’actual, l’aliat natural de les esquerres és la complicitat de les classes treballadores. I una part important la representen els sindicats. M’ho diu un bon amic, sindicalista. I també ho he escoltat a un dirigent socialista que fa un temps ho definia com un dels millors actius del govern Zapatero. Si finalment hi ha un acord i si, a més, aquest acord posa les bases per a sortir de la crisi, les organitzacions empresarials s’hi hauran de sumar irremeiablement. Sempre ho fan amb matisos quan el govern és socialista. Normal. Però serà la millor manera de mostrar a la societat espanyola i a la comunitat internacional que el país anirà endavant. Malgrat el PP. I si finalment no hi ha acord, la societat voldrà conèixer les causes i determinarà les responsabilitats de totes les parts. El que està clar és que hi ha algú, Rajoy, que no ha treballat gens per arribar a un pacte social que ens tregui de la crisi. Veuen en el possible fracàs de les converses una oportunitat de desgast pel govern. Si hi ha acord quedarà clar que el país no necessita per res al PP.
Un darrer comentari. En la conversa amb el meu amic, parlem del risc dels sindicats de no connectar amb els nous i noves treballadores que han arribat a la nostra societat. Un risc seriós que, al meu entendre, ha enfonsat part de la socialdemocràcia europea en no haver aconseguit sumar lideratges ni representar els anhels de la immigració. A Espanya hi ha hagut un canvi demogràfic que ha modificat l’estructura social, especialment a les capes populars. És evident que a més de la crisi, ser presents entre la nova població és un repte estratègic per a tota l’esquerra, la política i també la sindical.