NOTES SOBRE PADRÓ I
POLÍTICA MIGRATÒRIA. Escrit el 20
d’octubre de 2010
La dreta europea, i ara també l’espanyola i la catalana, ha
utilitzat tradicionalment la complexitat del fet migratori per tal d’obtenir
rèdits electorals. Especialment en èpoques de crisi quan les empreses no han
necessitat demandar nova mà d’obra.
I en bona part, el fet que la dreta governi a la majoria
dels països europeus està relacionat amb el posicionament que han pres els
darrers anys els partits lliberals, conservadors i democristians envers la
població immigrada i una certa incapacitat de l’esquerra de fer-hi front.
Hem vist com l’emergència de l’ultradreta i de partits
clarament xenòfobs ha mogut al centre dreta cap a una major duresa en relació a
les polítiques migratòries i a una major intolerància envers la diferència.
Fins i tot posant en risc la convivència. L’Àngela Merkel és el darrer exemple,
com ho ha estat Sarkozy amb l’expulsió dels gitanos romanesos sense trobar
massa opinió en contra des de la Unió Europea.
Està clar que la dreta, també a Catalunya i a Espanya,
exhibeixen declaracions en relació a la gestió del fet migratori en les que no
gosen dir obertament que s’haurien d’expulsar els immigrants, però si que fan
propostes per tal donar missatges a la societat de major restricció en
l’arribada. Fa uns dies el PP demanava un “certificat de convivència” a més de
les polèmiques suscitades entorn l’empadronament que va promoure CiU en el seu
moment i el PP en l’actualitat.
El govern de la immigració no és simple. I les esquerres
europees no han sabut o no han pogut elaborar un missatge polític alternatiu
entenedor per la societat. Hi ha una sensació de fracàs en aquest àmbit. Hi ha
la convicció de que la dreta és oportunista en el seu discurs, però per altra
banda és difícil traslladar a l’opinió pública un posicionament clar que
permeti la comprensió del fet migratori en totes les seves dimensions.
A Espanya, i a Catalunya hi ha una realitat diferent. És
veritat que el procés d’arribada de nova població ha estat molt ràpid els
darrers anys però també és cert que ara la tendència és inversa. La percepció
de canvi social, demogràfic, a les nostres ciutats l’hem tinguda fins fa un
parell d’anys. Ara hi ha estabilitat en l’arribada de nous veïns, menys pressió
de nouvinguts a les escoles...
Els nostres barris, que ja van ser resultat d’una primera
onada migratòria als anys 60, 70 han fet un procés d’acollida que, en termes de
convivència, podem dir que és un exemple per Europa. El relat sobre el fenomen
migratori a Catalunya és el relat d’un èxit en termes de cohesió social malgrat
la rapidesa i la diversitat cultural existent. Però no estem encara en una
situació de plena integració ni de plena fortalesa de la convivència. La crisi,
que de fet és molt més important en termes d’atur entre la població immigrada,
és un context social de fragilitat que la dreta, ara més que mai, està
utilitzant. La situació ens obliga a aprofundir en mesures i accions tangibles
per per arribar a la convivència plena.
També hi ha alguns col•lectius com és el cas dels gitanos de
l’est que presenten moltes dificultats per a la convivència i ens cal una
política de major implicació pública a favor del civisme en determinats barris.
Però és un fenomen concret i abastable.
En aquests moments podem afirmar que l’èxit de la bona
gestió de la immigració a Espanya i a Catalunya ha estat gràcies al liderat
polític dels socialistes. Un liderat complex que ha desenvolupat diverses
estratègies en els diferents nivells de govern per a poder ser eficaç.
La primera i més evident és la vinculació de la llei
d’estrangeria a la situació del mercat del treball, com fa uns dies recordava
el Celestino Corbacho. La primera intervenció socialista va ser la de
regularitzar centenars de milers de persones que durant el govern del PP havien
arribat a Espanya treballant sense documentació i en risc d’exclusió social.
Posteriorment la nova llei i el reglament han relacionat clarament immigració i
mercat de treball. És aquí on està formalitzat el límit l’arribada de nova població
i no en el padró municipal.
La segona de les polítiques, a Catalunya, ha estat la
intervenció en barris i les àrees territorials deprimides per mitjà de la llei
de barris i dels sistemes de inversió pública tant de la Generalitat com de la
Diputació de Barcelona. S’han produït millors i més espais públics i
equipaments, això ha estat una constant a les ciutats catalanes. També
l’adequació del sistema educatiu, del sistema sanitari i les noves inversions
han permès que, tot i que s’hagi donat un increment de la població, que això no
hagi anat en detriment de la qualitat dels serveis públics.
La tercera de les polítiques ha estat el treball intens dels
ajuntaments a favor de la convivència, el civisme, la tolerància i el diàleg.
La mediació de conflictes, les micropolítiques de seguretat, de gestió de
l’espai públic, de millora dels serveis socials, d’enfortiment de les
entitats... han estat fonamentals per entendre la cohesió social que avui
coneixem. Això no vol dir que no hi hagi problemes en determinats barris o en
determinades ciutats, però en termes generals la societat catalana hem sabut
gestionar bé el que ha estat el procés migratori més intens de la seva història
i el més complex. Els ajuntaments ha de continuar amb una política de pedagogia
y conscienciació ciutadana per a que els immigrants coneguin el valor dels
serveis públics i el cost que aquests
representen a les institucions.
Però hi ha eleccions i la dreta, a risc de posar en crisi la
convivència, no dubte en utilitzar els sentiments d’incertesa que sempre genera
un canvi demogràfic per a transformar-lo en rebuig al nouvingut i a
responsabilitzar-lo dels problemes de la crisi econòmica. Dir que la immigració
és un problema i que la única política és el control o l’expulsió, això és alimentar els problemes i magnificar
negativament el que és una realitat que no canviarà per molt que el PP o CiU
vulguin limitar l’empadronament.
El padró és el pretext. En el fons la negació de
l’empadronament de les persones sense permís de residència és un parany
polític. El padró està regulat per llei i els ajuntaments han de complir la
llei. El padró no regula el nombre de persones que poden arribar legalment a
treballar a Espanya. Això ho fa la llei d’estrangeria que ho limita en funció
de la situació del mercat de treball. Curiosament ni el PP ni CiU parlen de
modificar la llei. El que fan és traslladar als ajuntaments la responsabilitat
de la gestió del flux migratori quan , en realitat, els ajuntaments són
l’administració menys capacitada per a gestionar un fet que és de nivell
europeu. Sense oblidar que pels ciutadans de la Unió Europea hi ha lliure
circulació ( també de romanesos) i, per tant, que hi haurà moviments migratoris
entre els propis països de la UE que el padró haurà de registrar tinguin o no
permís de treball o de residència.
La resposta socialista a les propostes de la dreta sobre el
padró és, en primer lloc, que ha d’haver
un límit en l’arribada de persones al nostre país, però aquest límit és
competència de l’estat i el determina el mercat de treball. Si la nostra
societat té alts nivells d’atur és evident que no podem acollir més població i
per tant no és possible assignar nous
permisos de treball. Nosaltres hem estat sempre coherents amb aquest principi,
abans quan havia feina i ara que hi ha atur.
En segon lloc, el padró és en sí un instrument de control.
No empadronar vol dir no controlar la població que viu a la teva ciutat i això
implica un major risc d’exclusió social i també per la convivència. El PP i CiU
el que estan dient realment és que els ajuntaments no controlin la població
immigrada, justament per crear encara més situació de incertesa. Nosaltres hem
de poder explicar a la ciutadania que el padró és un registre necessari per
saber en tot moment qui viu a la ciutat i no fer-ho seria una
irresponsabilitat. Hem de dir que no empadronar no vol dir que la gent marxi.
Alain Touraine, ahir en l’entrega del Premi Princep
d’Asturies, explicava que efectivament la proposta de la multiculturalitat (com
deia Merkel) no ha funcionat. Ho sabem fa anys a Catalunya. Aquest no ha estat
mai el nostre model des de l’esquerra socialista. Els socialistes hem apostat
per una societat intercultural en la que hi ha una sèrie de valors, de normes
de ciutadania, de convivència, de cultura democràtica comuna per a tota la
societat, tal com Touraine manifestava
com alternativa a la política de segregació de la dreta. Això vol dir que els
socialistes no hem practicat una política “buenista” amb la població nouvinguda.
Hem estat exigents en el compliment de les normes i l’aplicació de la legalitat
vigent i estem ben posicionats en no anar enrera socialment, ni en drets ni en
llibertats. Aquesta és la nostra alternativa a la proposta de la dreta sobre el
padró. Nosaltres no volem un pas enrera en qualitat de vida, en benestar, en
drets, en llibertats però no caurem en el parany polític de no complir una llei
que es vigent.
I en tercer lloc hem de tenir present que la nova immigració
són, en aquests moments, els nivells
socialment més populars de la nostra societat i sobre els quals haurem de tenir
presència política en els propers anys. Un dels problemes dels socialistes
europeus i la seva dificultat per formar majories de govern és també la manca
de suport de la població immigrada que, majoritàriament, es desvincula dels
processos electorals i democràtics.
Grup Breus
Recordeu..Escrit
el 20 d’octubre de 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario