La ciutadania ha de criticar les carències existents en els mecanismes de participació de les diferents normatives municipals i d'altres institucions públiques, però el nostre deure no és substituir a les organitzacions polítiques que es presenten a les diferents convocatòries electorals amb els seus programes i propostes de cara als seus possibles votants. La nostra obligació serà la de manifestar el nostre rebuig o desgrat quan no corresponguin amb el nostre interès com a ciutadans. Proposar les nostres objeccions i alternatives per a ser estudiades i incorporar-les a l'acció de govern.
És fals afirmar que les deficiències en la participació siguinles causants de la nova cultura del NO .La democràcia participativa es va fent cada dia però cada ciutadà i ciutadana ha de jugar el paper que li correspon igual que al moviment associatiu , organitzacions sindicals i partits polítics
Les administracions públiques a través dels seus gestors polítics tenen l'obligació de presentar-nos els seus projectes i plans d'actuació i el desenvolupament urbà sobre un territori concret , per això han sigut triats democràticament. Paral.lelament
hauran de trobar els mecanismes més realistes per a la participació de la ciutadania.
Sempre existiran col•lectius i entitats contràries a acceptar i assumir les regles del joc establides, excusant-se en les seves deficiències. Prenen com a base la idea que la política és cultura i que la injustícia social és la repressió conformista que implica qualsevol acte que viola les normes socials convencionals considerant-se com a radical i contestatària des de la seva visió política. A pesar que l'organització política tradicional és complicada i a vegades tediosa; involucra moltes persones “militants” en interminables debats, discussions, acords i consensos, generant un treball burocràtic i rutinari necessari.
La cultura del NO apareix més atractiva, dinàmica, menys compromesa i més subversiva. Les seves actituds organitzaves semblant més participatives, assembleàries i àgils en la presa de decisions La majoria de les vegades són simples gestos que no produeixen avanç polític o econòmic tangible i que desacredita la urgent tasca de crear una societat més justa, produint més frustracions en les reivindicacions.
La cultura del NO es veu en l'odi profund per tota jerarquia , burocràcia i tecnocràcia. El seu objectiu polític és eliminar les barreres institucionals i els interessos creats que s'interposen entre la ciutadania i la seva participació activa. Pretén passar de la representació a la deliberació, invertint l'estructura política descendent de la democràcia representativa i establir el sistema decisori ascendent de la democràcia de les bases. Aquest concepte requereix una política radicalment descentralitzada amb el poder disgregat en comunitats, municipis; reordenant l'espai local de la vida social i urbana.
Sense tindre en compte que els problemes polítics més seriosos que ens enfrontarem seran essencialment conflictes d'acció col•lectiva i una democràcia local totalment descentralitzada no es podrà solucionar, sovint els origina i alimenta. Sense oblidar aquestes centralitats generen les seves pròpies dinàmiques descentralitzades per al millor desenvolupament de les micro-polítiques , dos qüestions que hauran de complementar-se.
Confiar només en el poder de l'harmonia espontània i assumir que cada comunitat defendrà els seus propis interessos per a aconseguir millor el bé comú, és un greu error.
S'oblida que per a desenvolupar una activitat social hem de fiar-nos dels altres ,
el progressiu desprestigi d'una educació política participativa en compte d'alliberar, connecta directament amb els grups més antisocials. Portant als defensors del NO a rebutjar no sols les institucions socials existents sinó a qualsevol altre alternativa que es proposa, adduint que s'institucionalitzarà i imposarà a la força, en definitiva estan defensant les seves identitats de resistència.
Per aquest motiu rebutgen la política de l'esquerra tradicional al catalogar-la d'institucionalitzada. Aquests activistes advoquen per alternatives més profundes i radicals que mai podran aplicar-se eficaçment, agravant els problemes que pretenen solucionar.
Finalment ocorreria que els defensors de la cultura del NO, per la seva intransigència, aconseguirien a la llarga els efectes contraris o no desitjats. La reveldìa resulta perjudicial si és anit social , la ciutadania , en aquest cas, no és rebel si no incívic. Les alternatives benvingudes siguin, però acompanyades de compromís i responsabilitat.. PERO SI SE NOS ESCAPA DE LAS MANOS O AL FINAL TOMAMOS ACTITUDES CÓMOS LOS INDIGNADOS O INDIGNADAS DEL 15-M. , SE TERMINA POR AYUDAR A GOBERNAR A LA DERECHA.
Salvador Pastor Blasco
Periodista
Abril 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario