La mida importa
Aquest primer semestre de l’any no ha estat tranquil. Tampoc per als que tenen importants sumes de capital. Fins a 220.000 milions d’euros de ciutadans i ciutadanes espanyols i catalans han sortit del país. Alguns han anat a Liechtenstein com els de la família d’Artur Mas, un patriota que després de diverses proclames independentistes des del Congrés de Reus, a
ra resulta que no va a la manifestació de l’11 de setembre.
Anem al breus. Li hem posat de titular “La mida importa” però no preveiem cap relat eròtic en els següents paràgrafs. Volem parlar de tot això del sobiranisme i l’independentisme que com cada 11 de setembre es rearma mediàticament sense entrar massa en detalls i, això, sí, excita, per uns dies, tots els móns nacionalistes.
En el que podríem anomenar desig d’independència o d’estat propi hi ha entrellaçades dues lògiques polítiques. La primera és la lògica que cerca l’exclusivitat del poder de decisió sobre tot allò que afecti a una determinada societat en el marc d’un territori físic que esdevé polític, en bona part pel reconeixement de les altes societats. Així és com es van formant històricament els estats nació que avui coneixem a Europa. Una lògica que ara, en plena construcció europea, difícilment s’assolirà per a un país com Catalunya. Tret que això d’Europa salti pels aires, cosa que sembla que a alguns independentistes catalans els fa una certa gràcia. Catalunya no decidirà polítiques monetàries, financeres, de fronteres, de comerç exterior, de medi ambient, de política agrària.. etc, etc, entre altres raons perquè la mida importa i són polítiques que necessiten d’una dimensió supraestatal per a ser eficaces en el món actual globalitzat.
Si Catalunya arriba a rescindir el contracte amb l’Estat espanyol, no es garanteix res més que convertir-nos en un país sense capacitat d’influència i sense cap protagonisme a Europa. Un país més pobre i més marginal del que ja som. La lògica de demanar la independència per a poder disposar de més poder polític es dissoldrà en la mateixa realitat política europea tal i com succeeix ara mateix al poder polític dels estats. Ho estem veient cada dia per la televisió, avui qui mana és el sistema financer i les institucions, per cert, no plenament democràtiques, que governen la UE i les societats internacionals.
Però en tot això de l’independentisme sembla que hi podria haver una altra lògica, no estrictament política, i relacionada amb l’administració dels béns col•lectius i la gestió de determinats serveis. En la construcció del sistema autonòmic es van traspassar una sèrie de competències i responsabilitats a Catalunya i els darrers anys s’han anat ampliant. La prestació de serveis de salut, educatius i de seguretat són les més importants. També altres com la gestió de determinades infraestructures, assumptes sectorials, etc. Però vet aquí que el Govern dels millors, després de gairebé dos anys de governar Catalunya, ha demanat un rescat a l’Estat espanyol per a finançar la tresoreria d’aquestes polítiques. Ridícul. El fracàs ha estat excessivament sonat com per a responsabilitzar a l’esquerra catalana. Ho han intentat, però no ha colat.
La conclusió a la que arribem és que fins i tot la lògica de voler dimensionar polítiques i serveis a la mida de Catalunya no està funcionant. O no seria més eficient un sistema sanitari més gran en assumptes com la compra centralitzada de medicaments, o en la distribució territorial dels serveis hospitalaris? Serà millor un exercit català que haurà de comprar avions, vaixells de guerra, tancs, i tota una sèrie d’armes que defensin un hipotètic nou estat? O és més eficient que ho facin les estructures militars espanyoles i europees com fins ara? O hi ha algú que es pensa que no necessitarem un exèrcit?
Diversos informes de la Unió Europea indiquen que certes dimensions en l’administració dels recursos i dels serveis no han estat encertades a Itàlia, França i Espanya, d’aquí que la nostra situació sigui encara pitjor que als països del nord. Veieu aquest article d’Alfons Quintà sobre què es pensa a Europa de determinades descentralitzacions com l’espanyola.
La impressió és que la manifestació independentista del proper 11 de setembre obeeix com sempre a un interès partidista de mobilització patriota de la societat i s’enfronta, aquesta vegada, a la pitjor de les conjuntures polítiques i econòmiques. I el dia 12, què? Després de la gran manifestació, vindrà la gran frustració, i a més seguirem afectats per les retallades de Rajoy i de Mas, les pujades de l’IVA , el copagament sanitari, l’eliminació de la paga a funcionaris, el banc dolent que haurem de finançar tots, la major pobresa a Catalunya,... aquesta és la veritable realitat que cal transformar, la resta , en aquests moments, és accessori.
3 de setembre de 2012
Grup Breus
Anem al breus. Li hem posat de titular “La mida importa” però no preveiem cap relat eròtic en els següents paràgrafs. Volem parlar de tot això del sobiranisme i l’independentisme que com cada 11 de setembre es rearma mediàticament sense entrar massa en detalls i, això, sí, excita, per uns dies, tots els móns nacionalistes.
En el que podríem anomenar desig d’independència o d’estat propi hi ha entrellaçades dues lògiques polítiques. La primera és la lògica que cerca l’exclusivitat del poder de decisió sobre tot allò que afecti a una determinada societat en el marc d’un territori físic que esdevé polític, en bona part pel reconeixement de les altes societats. Així és com es van formant històricament els estats nació que avui coneixem a Europa. Una lògica que ara, en plena construcció europea, difícilment s’assolirà per a un país com Catalunya. Tret que això d’Europa salti pels aires, cosa que sembla que a alguns independentistes catalans els fa una certa gràcia. Catalunya no decidirà polítiques monetàries, financeres, de fronteres, de comerç exterior, de medi ambient, de política agrària.. etc, etc, entre altres raons perquè la mida importa i són polítiques que necessiten d’una dimensió supraestatal per a ser eficaces en el món actual globalitzat.
Si Catalunya arriba a rescindir el contracte amb l’Estat espanyol, no es garanteix res més que convertir-nos en un país sense capacitat d’influència i sense cap protagonisme a Europa. Un país més pobre i més marginal del que ja som. La lògica de demanar la independència per a poder disposar de més poder polític es dissoldrà en la mateixa realitat política europea tal i com succeeix ara mateix al poder polític dels estats. Ho estem veient cada dia per la televisió, avui qui mana és el sistema financer i les institucions, per cert, no plenament democràtiques, que governen la UE i les societats internacionals.
Però en tot això de l’independentisme sembla que hi podria haver una altra lògica, no estrictament política, i relacionada amb l’administració dels béns col•lectius i la gestió de determinats serveis. En la construcció del sistema autonòmic es van traspassar una sèrie de competències i responsabilitats a Catalunya i els darrers anys s’han anat ampliant. La prestació de serveis de salut, educatius i de seguretat són les més importants. També altres com la gestió de determinades infraestructures, assumptes sectorials, etc. Però vet aquí que el Govern dels millors, després de gairebé dos anys de governar Catalunya, ha demanat un rescat a l’Estat espanyol per a finançar la tresoreria d’aquestes polítiques. Ridícul. El fracàs ha estat excessivament sonat com per a responsabilitzar a l’esquerra catalana. Ho han intentat, però no ha colat.
La conclusió a la que arribem és que fins i tot la lògica de voler dimensionar polítiques i serveis a la mida de Catalunya no està funcionant. O no seria més eficient un sistema sanitari més gran en assumptes com la compra centralitzada de medicaments, o en la distribució territorial dels serveis hospitalaris? Serà millor un exercit català que haurà de comprar avions, vaixells de guerra, tancs, i tota una sèrie d’armes que defensin un hipotètic nou estat? O és més eficient que ho facin les estructures militars espanyoles i europees com fins ara? O hi ha algú que es pensa que no necessitarem un exèrcit?
Diversos informes de la Unió Europea indiquen que certes dimensions en l’administració dels recursos i dels serveis no han estat encertades a Itàlia, França i Espanya, d’aquí que la nostra situació sigui encara pitjor que als països del nord. Veieu aquest article d’Alfons Quintà sobre què es pensa a Europa de determinades descentralitzacions com l’espanyola.
La impressió és que la manifestació independentista del proper 11 de setembre obeeix com sempre a un interès partidista de mobilització patriota de la societat i s’enfronta, aquesta vegada, a la pitjor de les conjuntures polítiques i econòmiques. I el dia 12, què? Després de la gran manifestació, vindrà la gran frustració, i a més seguirem afectats per les retallades de Rajoy i de Mas, les pujades de l’IVA , el copagament sanitari, l’eliminació de la paga a funcionaris, el banc dolent que haurem de finançar tots, la major pobresa a Catalunya,... aquesta és la veritable realitat que cal transformar, la resta , en aquests moments, és accessori.
3 de setembre de 2012
Grup Breus
No hay comentarios:
Publicar un comentario