El frente de la derecha

La dreta espanyola està en crisi. No em refereixo a crisi en les enquestes que, la veritat, els auguren bons resultats. La qüestió és que el Partit Popular no és ben bé un partit. Com molt bé deia fa uns dies Santiago Carrillo a la Cadena Ser, el PP és el frente de la derecha del qual formen part diverses famílies ben diferents. Des d’aquelles que voldrien un PP més en sintonia amb la jerarquia catòlica fins a posicions més lliberals, allunyades de la moral cristiana i més propera al business friendly. I també nacionalistes espanyols, restes de l’extrema dreta, i segurament gent de bona voluntat convençuda de les bondats de polítiques conservadores.
Ho anirem veient. Personalment crec que aquesta crisi no produirà grans problemes al PP a nivell estatal. Una altra cosa serà Astúries. Però no descartem que hi hagi un canvi de discurs encara més conservador. I és que en temps de crisi i d’incerteses res millor que un bon populisme conservador i excloent dels més febles o dels diferents per guanyar vots. El problema és que les esquerres no sembla que se’n surtin gaire en les enquestes que, en el fons, expressen acceptació de la ciutadania. La dreta viu una lleu crisi, limitada, i les esquerres capitalitzen el malestar de la ciutadania.
A Catalunya també. Podem dir que CiU també és un frente de la derecha, ja que la coalició integra les dues tradicions polítiques que han caracteritzat els sectors, diguem, dominants de la societat. La tradició lliberal de Convergència i la tradició democristiana d’Unió. Una coalició que s’ha mantingut cohesionada durant el liderat de Jordi Pujol i també en els temps d’oposició. Però Mas no és Pujol i ja afloren algunes contradiccions, com amb la consellera de justícia, que amb el temps es faran mes profundes. Normal. El que sorprèn és veure com les dretes s’organitzen prou bé i les esquerres ens compliquem la vida més fàcilment. En canvi, sí que val la pena de parar atenció en l’escenificació que ens poden oferir en el futur proper. Perquè si el PP va guanyar posicions actuant contra el tripartit i la reforma de l’Estatut de Catalunya, constatem com ara la situació és una altra. Veuen CiU com un possible aliat per a governar ajuntaments a partir del proper 22 de maig si és que sumen majories. Per això, molt probablement observarem perplexos un discurs contundent, sense matisos, de la dreta espanyola de l’Ebre cap avall i, alhora, tota una cerimònia de flirteig de la Diagonal en amunt.