On són els joves?

Fa uns dies es veia per televisió una manifestació de joves a Portugal que s’havia convocat per les xarxes socials. Ho feien en contra de l’atur, la precarietat i sobretot per aquest sentiment que molts compartim que això de la crisi l’han provocat unes elits econòmiques però la paguem tots.
I a Catalunya, on són els joves? Dia si, dia no, apareix un conselleret –vaig trobar encertada l’expressió de l’Hereu- anunciant retallades. Fins i tot retallen l’impost de successions a les famílies més riques de Catalunya. I quan algú els qüestiona aquesta no-política, aleshores s’emprenyen i s’evadeixen de la responsabilitat dient que el problema és a Madrid.
Tornem al tema. Recordo, fa uns anys, que quan es prenien decisions polítiques de retallades socials que afectaven específicament els joves, es produïa una reacció molt immediata. De la meva època, per les reformes i contrareformes del sistema universitari o dels ensenyaments mitjans. Més tard per la precarietat laboral, la crisi dels 80 que va generar menys mobilització de protesta específica dels joves però en canvi va provocar una explosió d’iniciatives i de projectes d’economia social, d’associacionisme contra l’atur, de propostes molt innovadores que amb els anys s’han consolidat i avui són importants referents. La Fundació Engrunes, per exemple, és d’aquella època. Trinijove, i altres experiències que encara ara funcionen amb una certa eficàcia.
Encara existeix un moviment juvenil. Com a mínim formalment. Fa pocs dies es renovava el secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i encara hi ha altres consells locals en funcionament. I existeixen joventuts polítiques. Però les seves veus només s’escolten a les campanyes electorals en forma d’impacte mediàtic. O no parlen, o si parlen els mitjans no es fan ressò de les seves paraules.
Amb les retallades i aquesta no-política del govern de CiU els joves tenen suficients raons per a fer una plantada a la plaça Sant Jaume i dibuixar unes línies vermelles al govern català. Les que delimiten el nostre estat del benestar, la nostra sanitat, la nostra educació i les polítiques socials. Però els joves actuals, que per naturalesa sempre són potències de canvi social, semblen paralitzats com la resta de la societat davant la crisi. Hi va haver èpoques molt difícils i els joves van transformar moltes estructures socials. Ara, potser si que el liberalisme i l’individualisme és molt més generalitzat i els nostres joves s’esforcen més a cercar solucions personals que solucions col•lectives.

Diverses associacions de la cultura s’han plantat davant Mascarell. Segurament sense massa èxit. El conseller ha decidit repartir discursos en comptes de promoure polítiques i difícilment això canviarà. Però es manifesten. No veig els joves manifestar-se contra la senyora Irene Rigau o el senyor Boi Ruiz. No és cap queixa. És una preocupació que les joventuts polítiques de l’esquerra no exerceixin un major liderat del moviment juvenil. Avui fins i tot disposen d’unes xarxes socials que faciliten molt una feina que abans es feia amb octavetes d’institut en institut.

31 de març de 2011

Grup Breus