Breus comentaris 255

És urgent un acord!

Repasso el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat publicat el 2 de març passat i em sembla que està ja molt endarrerit pel que fa a l’expressió i la mesura de l’estat d’opinió de la ciutadania de Catalunya. Han passat moltes coses en aquests mesos i crec que cap de bona. Assistim cada dia a un reguitzell de declaracions sobre política econòmica, sobre la gestió dels sistemes públics de salut, d’educació, més recentment en infraestructures i transports, en el finançament dels municipis, i atenció, també sobre la situació dels bancs i la garantia dels estalvis de la gent; declaracions totes elles que condueixen el pas a tota velocitat cap a un desànim social similar al que un psicòleg clínic o una psiquiatra diagnosticaria a un pacient individual com una depressió profunda.

Des de la reforma laboral, moltes persones que fins aleshores consideraven que tenien un treball estable, ara ja no ho consideren. Excepte el personal funcionari, i ja veurem. És una nova font d’incertesa i de patiment per a moltes famílies que s’ho empassen en soledat. Amb els serveis de provisió pública i els impostos, els governs no fan més que qüestionar-los i posar-los en crisi; els menjadors escolars, els medicaments, les estades als hospitals, l’increment de l’IVA, el pagament de les autovies,.... en fi, no em vull estendre. Però si ens empassem els telenotícies i els telediarios, amb els seus guions gens improvisats, s’adverteix la crònica negre constant del nostre futur immediat.

I ens enfonsaran, perquè ens aboquen a una de les patologies socials més perilloses com és la por. Veurem què diu el proper baròmetre, però el de març ja indicava que les perspectives de futur de la societat eren clarament negatives. En aquests moments aquest indicador està àmpliament superat gràcies a les ocurrències recents de consellers, ministres i presidents.

Amb una societat desesperançada no és possible construir res. Ni la legitimitat per a un pacte fiscal, ni la confiança en el govern ni en la política, ni el reconeixement de valor a la resta d’institucions econòmiques, socials i culturals. Crec, sincerament, que podem estar a les portes d’una societat que renuncia a ser un subjecte actiu. Així no hi haurà cap país possible per a construir.

És urgent un nou acord. Aquesta és la tesi principal del breus d’avui, que serà més llarg del que seria normal. Vol ser, aquest, un breus positiu. Per pragmatisme. Si la classe política, i em refereixo clarament als dos principals partits de Catalunya, els seus dirigents al govern i a l’oposició, no fan un pas endavant, la societat catalana els farà fora ben aviat a tots plegats. Necessitem respostes i recuperar un estat d’ànim social positiu, generador de confiança per a sortir d’aquesta situació. Encara que no immediatament. Però la gent ha de saber que els partits s’arremanguen, i que gràcies a la fortalesa de la unitat política i cívica que representen la majoria del país ens en sortirem.

Necessitem un acord. Primer, per aturar el discurs del pessimisme i la crisi de valors estructural que ara està en marxa. I segon perquè una societat que no ja confia en el futur ni en ella mateixa, com possiblement ja passa a casa nostra, és una societat incapaç de mobilitzar el seu talent, ni la seva capacitat d’activar el consum, i desisteix de la responsabilitat d’utilitzar els béns col•lectius amb la confiança que l’austeritat actual serà la millor garantia pel demà.

Un nou acord. Per ja! Sí, i més enllà de la justificació anterior, necessitem un acord social, polític, econòmic i moral a Catalunya que, a risc de posar receptes, es concreti en polítiques concretes i explicables, decidides conjuntament pels dos principals partits. Ens atrevim, fins i tot a posar exemples a partir del que ens diu la gent. Exemples com les que us proposarem. Abans però, els dos objectius fonamentals de la proposta del breus.

Primer. Un acord entre CiU i PSC i la resta de partits que s’hi vulguin adherir, excepte el PP al qual, em sap greu, hem d’expulsar immediatament dels governs locals de Catalunya perquè no quedi cap mena de dubte de qui és ara el nostre autèntic adversari polític. Un acord al marge de les tensions electorals del moment.

Segon. Un acord que concreti responsabilitats en la deliberació i la definició de les millors polítiques per a produir ocupació i un cicle econòmic de creixement a curt termini i el manteniment de les administracions catalanes i les seves competències i responsabilitats. Hollande ha guanyat i entre les seves primeres paraules, França mantindrà el seu estat del benestar. 

I, atrevits com som, i de vegades insconcient, us proposo alguns dels temes clau que en podrien formar part, d’aquest acord.

Defensa ferma de l’autogovern de Catalunya enfront el govern de Madrid. Defensa de les polítiques estructurals que estan anunciant des de Madrid contra les comunitats autònomes, els ajuntaments, i contra les polítiques que són de la nostra competència. Defensa política radical i defensa jurídica immediata i contundent davant de cada agressió legislativa que s’aprovi. El País Basc i Andalusia ja s’hi han plantat.

Defensa dels sistemes públics de salut i d’educació. L’acord hauria de considerar una comissió d’estudi per part d’experts, no només d’analistes, també de persones amb experiència directa en la direcció del sistema i professionals, nomenats pels dos partits majoritaris, en la recerca de mesures d’eficiència i eficàcia de la sanitat pública. Encara que s’hagin de mobilitzar equips a cada especialitat i a cada equipament L’objectiu és que ens costi menys i que trobem les formes d’organització més adequades amb menys recursos, però amb dos condicionants. No podem afectar seriosament la qualitat de l’atenció sanitària catalana en patologies de risc mitjà o alt, i  per això hem de consensuar amb els professionals i els sindicats un programa de treball, posem que com a mínim a quatre anys vista, d’esforç col•lectiu i de major productivitat. I segon, hem d’acordar no considerar les pressions econòmiques de les corporacions sanitàries privades. Un pacte de reforma per a la sanitat, segurament més austera i provisionalment amb més incomoditats, no pot estar subjecte estructuralment a l’interès particular del sector empresarial. Sí a la col•laboració útil, no a la renúncia del nostre patrimoni públic. Cal, però, que els dos grans partits de Catalunya s’ho proposin i s’alliberin dels condicionants del passat. Aquests no compten quan el que es tracta d’activar i millorar el que era un dels millors sistemes públics de salut d’Europa.

Educació. Sembla que els pressupostos per a l’educació sempre han gaudit d’una alta elasticitat. I ha estat cert quan ha calgut invertir en equipaments o en reformes com la tecnològica que malauradament ha quedat aturada. Però sense educació no hi ha talent, sense talent no hi ha empreses, sense empreses no hi ha ocupació i sense ocupació no hi ha país. L’acord també ha de passar per un nou marc del sistema educatiu en aquest nou context. Tenim un cos docent compromès, amb un sector renovat, jove, amb ganes, disposat a fer un esforç per mantenir i aixecar el sistema educatiu sempre que no se’ls tracti com a moneda de canvi de retallades absurdes d’horaris i d’interins. Hem de liderar una nova revolució educativa com ja la vàrem impulsar amb el guiatge de la Marta Mata i tanta altra gent que va saber trencar les estructures educatives franquistes. Només un acord CiU i PSC ho farà possible com vàrem fer amb la immersió lingüística de la qual ara tots ens hem sentim orgullosos.

Pobresa. CiU va eliminar la darrera xarxa de protecció contra la pobresa l’estiu passat. La renda mínima d’inserció, certament, havia estat el programa per a la gent que ja feia massa temps que estava fora del sistema. I calia, segur, una revisió a fons. Es van detectar casos de frau, però menys dels que el conseller Cleries es va imaginar. Ja està fet. Però a Catalunya no tenim un programa contra la pobresa. Tenim més menjadors socials que fa un any, més gent dormint al carrer i mes barraques, més famílies a punt de ser expulsades de casa seva després de pagar religiosament la seva hipoteca durant anys, i cap xarxa. CiU la va eliminar. Però no patim, TV3 farà una de les seves lacrimògenes maratons contra la pobresa per apaivagar les consciències de les classes mitjanes. No. No n’hi ha prou. Cal crear un programa contra la pobresa, potser temporal, i amb procediments d’equitat innovadors, però Catalunya no podem deixar a tanta gent fora, és l’antesala del suïcidi de la convivència.

Banca pública. Necessitem una banca pública catalana. Sense pal•liatius. A més, amb la voluntat expressa d’acollir amb seguretat econòmica els estalvis populars i la funció de capitalitzar el desenvolupament econòmic i territorial. Ara està en subhasta Catalunya Caixa. Si la perdem a favor d’una entitat bancària a l’ús, perdrem la millor oportunitat de tenir una eina de progrés econòmic que, a més, per la seva trajectòria en el territori, i la seva implantació, gaudeix de la confiança de la gent. CiU i PSC haurien de prendre una decisió seriosa abans no acabi el temps de subhasta. Una recent declaració institucional per unanimitat a la Diputació de Barcelona, no tan agosarada, comparteix els arguments i les funcions que aquí es proposen.

Creació d’un consell de promoció de l’economia catalana. Però no el consell típic de trobar-se al palauet de torn un parell de dies. No, si us plau, un consell permanent, quasi de guerra, que avaluï i monitoritzi les nostres fortaleses sectorials. Que dissenyi polítiques de risc i d’inversió. Sense oblidar la necessària agenda verda. Necessitem que Catalunya guanyi autonomia energètica, capacitat productiva alimentària, producció de ciència pura i aplicada al desenvolupament de patents industrials pròpies. Sempre diem que som una societat emprenedora, valenta, i ara, amb una generació de joves amb les millors acreditacions acadèmiques de la nostra història resulta que no els podem retenir i han de marxar. El nostre acord ha de promoure programes d’emprenedoria i de beques salari risc per aquests joves que tenen projectes, per a esdevenir el motor de creixement pel futur.

Un acord que passi per un compromís amb els grans poders econòmics del país. Si ells operen exclusivament amb les lògiques dels mercats internacionals, ens hauran abandonat a la nostra sort. Hem de confiar que la internacionalització de les empreses catalanes dels darrers anys, en un context de màxima liberalització dels mercats i de l’economia, i això és una categoria purament econòmica, no hagi trencat del tot la voluntat de servei al país que les ha fet créixer amb el seu treball i el seu estalvi. Ara introduïm una categoria ètica que sovint els empresaris obvien. Però la volem recuperar donat l’actual context d’emergència econòmica.

I un acord que injecti confiança a la gent per a viure una nova vida quotidiana sense sobresalts. Sabem que des de fa un temps, el nivell de despesa i de consum, és molt més auster i encara més dramàtic a les famílies de tots els seus membres en atur. A partir d’ara, el que volem saber és que la nostra austeritat està al servei d’un programa seriós i estratègic de futur liderat per govern de concentració, o de gran coalició, com vulgueu, que deixa de banda la retòrica política de vol gallinaci i sap alinear les voluntats de sortir d’aquest forat de la majoria de catalans i catalanes.

Proposem un acord social, polític i moral, com el que altres països europeus, en situacions molt semblants a la nostra van tenir els pebrots de fer. Un bon exemple, a Alemanya els socialistes i els conservadors, quan la situació ha estat greu, ho vàren fer i s’han sortit prou bé.

Parleu, si us plau.

7 de maig de 2012

Grup Breus