Breus comentaris 258

A favor dels petits municipis, i dels grans.

Tot podria haver començat al 1812. En els treballs previs en comissió a la redacció de la Constitució de Cadis ja es va prendre acta d’un viu debat polític sobre si s’havien de crear ajuntaments a tots els nuclis de població o no, fins i tot, aleshores,  als de menys de 1.000 habitants. Qüestions com l’eficiència ja es van posar sobre la taula tot i que los servicios mínimos de l’època a fer pels ajuntaments eren efectivament molt reduïts i més abastables. Les raons per les quals el Decret de 23 de maig de 1812 ordenava la creació d’ajuntaments constitucionals a tots els nuclis de població, seguint la tradició francesa d’identificar municipi amb casc urbà, eren efectivament de caràcter polític i no es relacionaven amb la prestació de serveis municipals. Es volien abolir els poder locals de l’antic règim, els càrrecs perpetus municipals i constituir governs locals democràtics. La lògica política d’atorgar més representació a la ciutadania i el rol, no ja d’impartir justícia de l’alcalde, sinó d’agent conciliador entre els interessos locals, va prevaler sobre els encara incipients problemes de l’eficiència. Així és com es van formar la majoria dels ajuntaments que coneixem.

I fins ara. Han estat 200 anys en què els fets històrics, els successius períodes polítics, dictadures, repúbliques, més dictadura i finalment democràcia, han produït, primer una legislació constitutiva bàsica i, segon, els desenvolupaments específics per habilitar les competències, l’organització, el funcionament i el finançament del que avui coneixem com administració local.

La formalització de l’ajuntament, primer, com a ens de representació democràtica encara que no universal, segon de govern municipal i finalment amb l’obligació de garantir serveis als municipis s’ha fet en mig de diferents debats administratius i polítics orientats a la seva capacitat d’autonomia local. Les dificultats que s’han manifestat els darrers anys ho han estat en matèria de finançament i en l’encaix institucional pràctic d’aquest nivell de l’administració dins el procés autonòmic i la Unió Europea per a la prestació de serveis. Podem dir que s’ha seguit, de manera irregular, i encara està per endreçar correctament, un marc nítid de competències, i de responsabilitats entre administracions en l’execució de les diferents polítiques públiques locals .

Estàvem així, fa tres o quatre anys, encara en construcció, quan la crisi ha posat en evidència la major fragilitat del finançament dels ajuntaments – de fet com els altres nivells de l’administració- i ha pres actualitat un debat sobre les capacitats i la viabilitat dels petits ajuntaments i, de passada, una derivada sobre les funcions de les diputacions gens constructiva.

Fet aquest relat molt breu, voldria advertir que respecte de l’existència dels ajuntaments operen altres dimensions polítiques que l’esquerra no podem obviar ni posar en segon pla. La primera dimensió ja apareix en el mateix origen de la seva formació. És evident que en zones rurals, de petits municipis, el caciquisme estava a l’ordre del dia i calia enfortir la ciutadania per a fer front a les voluntats individuals dels poderosos del lloc. Som al 2012, però estic convençut que deixar sense poder local als municipis petits adobaria el terreny a la proliferació de noves relacions perilloses basades en el poder econòmic que afegirien tensió social i política al si de la comunitat local.

La segona dimensió, encara més política, és la funció transformadora dels ajuntaments, petits i grans. Europa ja va reconèixer i aprovar els principis de subsidiarietat i de proximitat associats a la presa de decisió política. Diu més o menys que les decisions de les administracions s’han de prendre des de la màxima proximitat al govern de la ciutadania implicada. I és justament la proximitat, el coneixement de la realitat i de les necessitats de la comunitat local, el que activa mecanismes de transformació i de millora que inevitablement són de caràcter col•lectiu. I l’esquerra sempre ha sabut aprofitar aquesta dimensió de progrés per a posar en marxa programes de canvi i fins i tot tan estratègics com el que ha desenvolupat la ciutat de Barcelona.

Sí, Barcelona  no és el municipi petit, però la ciutat i la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya que han tingut al davant liderats progressistes, han estat els principals motors de desenvolupament del país. La renúncia, ni que sigui, al poder local d’un municipi de 50 habitants, és un precedent que acabarà afectant a aquesta lògica que tant ens interessa a l’esquerra. El PP, que ho sap, i que ha estat el partit expert en desacreditar la política municipal a cop d’escàndols urbanístics, en gran part protagonitzats pels seus electes, aprofita el moment actual per retirar poder i capacitats al món local. El darrer exemple, el programa del deute municipal d’aquestes setmanes. Amb ell, per la via de la pràctica financera, està descapitalitzant part del lideratge dels ajuntaments. Madrid intervindrà, ja ho està fent, en els plans d’ajust municipals i no permetrà la continuïtat de la cultura de la innovació que hem practicat tots aquests anys. Al contrari, proposa una forta contracció de l’autonomia local.

Reconeixem que el model general no estava ben enllestit i que calia una reforma, sempre pendent, sobre els recursos i l’abast de les competències directes locals. Però la tempesta financera sembla passar per davant tot el treball de reflexió, d’estudi, d’anàlisi que s’estava realitzant per a la millora del sistema local.

El debat present no és exclusivament jurídic ni econòmic. És principalment polític. Per això les posicions entre esquerra i dreta són confrontades al si de la FEMP. A Catalunya hi ha més consens entre CiU i el PSC sobre com organitzar el món local, ara en temps de crisi, demà en temps de creixement. Veiem molt visiblement al PSC posat seriosament en aquest debat i, en canvi no veiem tant a altres formacions d’esquerra que podrien sumar el seu esforç. Per això ens preocupa que el món local passi a un segon pla en aquesta recentralització que promou el PP envers la resta d’administracions de les quals sembla que, a casa nostra, nom´s afecti a l’autogovern català. És important, però que seguim actuant, amb els partits, amb les entitats municipalitzes, també a favor dels petits municipis. El desprestigi del petit ajuntament ens poc costar la pèrdua d’un instrument d’acció política de primera magnitud.

10 de maig de 2012

Grup Breus