Breus comentaris 260

Lideratge (1)

Fa setmanes que presto una certa atenció a com funciona tot això del lideratge. En general. I més com a conseqüència de la situació política i econòmica que no pas en relació a persones concretes. Accepto, però, que n’hi ha que són més protagonistes i al final no pots evitar avaluar, a la llum de la literatura existent, les seves pràctiques com a líders polítics.

He recuperat vells apunts que descriuen el desenvolupament i l’encaix de les teories que van elaborar diversos centres de recerca nord-americans a la segona meitat del segle XX i m’ha sorprès la seva vigència en moltes explicacions que s’imparteixen actualment a les escoles de negocis catalanes. Us apunto, en aquest primer breus de la sèrie de dos, les principals conclusions sobre com funciona un primer model de l’exercici del lideratge perquè després puguem fer l’exercici de veure com, per exemple, el nostre president català, ja ho avanço, està perdent a cabassos, no el poder formal que per això són les eleccions, sinó la seva capacitat d’influència i amb ella la condició de líder.

Som-hi. Una de les principals conclusions és que no és el mateix dirigir un grup, entre altres raons perquè la direcció normalment és escollida de forma externa, que liderar-lo. Fins aleshores, majoritàriament, els subjectes de les investigacions eren mànagers i personal executiu d’empreses i organitzacions i s’havia generat una certa confusió. No cal dir, però, que aquestes funcions poden coincidir molt sovint en la mateixa persona. La diferència, a més de que la direcció és nomenada externament al grup, és que els mànagers tenen subordinats. Els, o les, líders tenen seguidors. Fixeu-vos que a twiter, també se segueix algú.

El que realment distingeix el o la líder, del directiu és, d’una banda, si està en condicions d’activar o no un procés d’influència estable sobre el grup, de l’altra, la seva capacitat de proveir de recursos valuosos el grup de forma regular per aconseguir les seves finalitats. A canvi, els i les seguidores li proporcionen prestigi, estima i se sotmeten a la seva autoritat i influència. Aquest és el primer dels models de lideratge que va ser objecte de la majoria de recerques inicials i que es va anomenar lideratge transaccional per estar fortament associat a aquesta relació d’intercanvi.

Una dels estudis més importants que es va fer per a determinar què fa el líder respecte dels seus seguidors per a mantenir la seva condició. Per mitjà d’un ampli qüestionari passat a una extensa mostra es van classificar fins a nou categories de comportament de les quals es van extreure les dues grans dimensions de conducta del líder: consideració, el grau i la manera en què el líder s’interessa per la satisfacció dels seus seguidors; i una altra que van nomenar iniciació d’estructura, que no és més que el grau en què el líder explica i defineix el seu propi paper i permet que els seguidors coneguin què s’espera d’ells. El líder transaccional també es caracteritza perquè sempre acompleix les normes del grup i no les qüestiona ni manifesta desavinences.

Bé. Fins aquí aquestes definicions bàsiques del model de líder transaccional, o d’intercanvi. Si esteu interessats en ampliar aquesta primera part ens podeu enviar un correu i us traslladarem més informació tot i que hi ha molta literatura al respecte. De tot el que hem parlat fins ara crec que un bon exponent és Artur Mas. Va guanyar les eleccions després d’un procés de consolidació personal com a mànager i com a líder a la seva organització. És cert. I va fonamentar la seva campanya, primer en el desprestigi del govern anterior i després en la promesa de recursos valuosos i regulars per als catalans i catalanes. El pacte fiscal, no? Quin recurs millor pot haver-hi per a un electorat que ja patia la crisi que dir-li que no es preocupi, que el país s’aguantarà tal i com el coneixem gràcies al seu nou pacte fiscal que, a la manera de Convergència, era i és el nom de pila d’un concert econòmic tots sabem que impossible.

El líder transaccional Artur Mas ha deixat de ser proveïdor de recursos valuosos a la societat catalana, al contrari, els recursos han minvat i al seu propi partit ja apareixen veus crítiques que veuen com cau la seva influència regular i estable dins la seva organització. I el que més els preocupa és que també ho detecten entre la ciutadania en general. Us recomano una editorial del Xavier Rius a l’e-Notícies sobre el cansament del catalanisme.

Dit d’una altra manera, o canvien molt les coses o Artur Mas ha iniciat un procés de combustió interna de difícil diagnòstic, d’aquí que s’amagui amb eleccions anticipades en forma de mànega antiincendis. El mateix que molts dels seus consellers i conselleres. Alguns no piulen per no... ja sabeu com acaba la frase; altres sí que ho fan i de manera molt desafortunada, com el Puig o el Mas Colell que vol fer pagar 5 euros per estada diària a l’hospital o el Boi Ruiz que planteja privatitzar la nostra, i realment valuosa, sanitat pública, a empreses que estem convençuts que no han fet aportacions econòmiques al Palau de la Música amb intencions de transaccionar recursos valuosos amb el líder.

Demà seguim. Primer farem un resum de conclusions sobre l’altre gran paradigma del lideratge del qual s’ha fet força recerca més recentment, aquest que coneixem com el lideratge carismàtic o millor dit transformacional. I després anirem a França.

Nota de darrera hora. Aquest breus i el de demà es van  treballar dissabte passat. Ahir una enquesta de El Periódico indicava que Mas recull més visions negatives que positives. Efectivament ja hi ha combustió interna. Encara que el diari parli col·loquialment de líder, és justament aquesta condició la que s’està devaluant a les enquestes de valoració per la seva incapacitat de mantenir la principal transacció que va plantejar a la campanya electoral.  I El Periódico d’avui mostra que aquella promesa del gran recurs valuós que oferia CiU que és el pacte fiscal, efectivament ha calat a la societat catalana. Mas sap que va prometre, no una utopia, sinó una mentida. I està obligat a donar moltes explicacions que seran, com veureu a les pròximes hores que el problema està en l’oposició socialista que no li dóna suport  i, per suposat, la negativa del PP.

Per cert, és el mateix PP amb el que mantenen, i no ens cansarem mai de recorda-ho, importants acords econòmics a la Generalitat i amb el que comparteixen encara rellevants governs de coalició a Catalunya que ja no tenen cap sentit a l’actual escenari polític.

14 de maig de 2012

Grup Breus