Breus comentaris 264

Pacte fiscal

Darrerament es parla molt de la creació d’una única Administració Tributària Catalana i especialment sobre qui l’ha de governar. CiU defensa ara  l’exclusivitat de la seva titularitat per part de la Generalitat de Catalunya perquè així tindríem, figura que els catalans, la clau de la caixa. Nosaltres pensem que aquesta no és la qüestió nuclear del que hauria de ser la revisió de l’actual l’Acord de Finançament que es va formalitzar entre els governs de Catalunya i d’Espanya l’any 2009, revisió que correspondria fer abans del 2013.  Us avancem que hem trobat una petita sorpresa al darrer programa electoral de Convergència que us desvetllarem al final del breus.

Però CiU té presa. Estan en el seu dret i les enquestes els asseguren un ampli suport de la ciutadania a la consecució d’un model més just per a Catalunya. També el PSC vol més recursos per al finançament de Catalunya i comparteix aquest objectiu de reclamar més autonomia financera i de major justícia fiscal. Convé recordar que van ser el PSC i el PSOE els partits que van elaborar i acordar el pacte vigent amb una millora substancial dels ingressos. I ho van fer després de dècades del model que practicava Jordi  Pujol del peix al cove, basat en el regateig en curt, en la improvisació financera segons la  factura de la política traspassada a la Generalitat.

Sabem que aquest tema de la fiscalitat tal i com arriba a la societat, requereix, per a la majoria de la gent, un esforç extraordinari de comprensió. Per a nosaltres també. Assumptes, per exemple, com el de les balances fiscals que van aparèixer fa uns mesos, es podrien seguir amb coneixements d’economia i finances; però el gran públic no va entendre res tret del ball de xifres tan famoses de l’espoli. Tot i així, en aquell debat de les balances hi va haver diverses interpretacions i models de càlcul que donaven resultats ben diferents, la qual cosa indica que tampoc és fàcil per als que en saben.

Tornant al debat sobre l’Agència Tributària Catalana, és cert que  L’enquesta d’El Periódico de dilluns passat deixava ben clar que la societat catalana vol recaptar, per ella mateixa, els impostos a Catalunya. Nosaltres pensem que la qüestió realment important és com es distribueix la bossa de la recaptació a Catalunya. I malgrat l’enquesta, pensem que la societat catalana, no només per raons de caràcter social i cultural, sinó també per raons econòmiques i polítiques, no vol una trencadissa amb Espanya. La societat catalana, inclosa una majoria de votants de CiU, el que vol és una relació més d’igual a igual amb l’Estat, també a nivell de recaptació tributària. I aquí hi podria haver la clau per a trobar un acord de país entre els dos principals partits.

Si Catalunya, el seu govern, presideix una futura Administració Tributària a Catalunya, com ja preveu l’Estatut, permetria, certament una major autonomia a la gestió de la seva tresoreria. Aquest poder, però, no és cap obstacle per a que aquesta Administració esdevingui un consorci en el qual també participaria l’administració general de l’estat i l’administració local catalana, ajuntaments i diputacions. Un bon exemple d’ens consorciat entre administracions del qual estem tots i totes molt orgulloses és l’Hospital Clínic. Era de la xarxa hospitalària de l’Estat, es va traspassar a la Generalitat el 2008, però en els seus òrgans de govern hi ha el Govern català, el Govern espanyol, l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona. I fins fa poc la mateixa Diputació de Barcelona. El Clínic és un dels nostres hospitals de referència en investigació científica.

Tornant als comentaris sobre el debat del pacte fiscal. La qüestió és com plantegem, des de Catalunya, la distribució de la recaptació tributària. De manera molt simplificada i a risc de cometre errors, sembla que d’entrada només s’han de fer dues particions La primera, es destinaria a finançar les administracions catalanes, també les locals, l’exercici de les seves competències; l’altra és la que hauria de rebre l’Estat per les seves.

La veritat és que hi ha una tercera bossa que motiva el principal desacord. És la bossa de la solidaritat, la tercera part que no s’inverteix a Catalunya, ni per la Generalitat ni per l’Estat, sinó que s’inverteix a Castella o a Galícia. CiU proposa eliminar directament aquesta solidaritat de soca-rel. Potser si, però no crec que el seu electorat ho accepti. El PSC va afirmar en una conferència fa uns mesos que el més raonable és posar un límit temporal a la solidaritat en la mesura que aquesta pot limitar la competitivitat de Catalunya, cosa que no ens convé ni a nosaltres ni als murcians.

A nosaltres em sembla molt raonable aquest plantejament que va fer el Pere Navarro i del qual ara es parla poc. Desconeixem l’estat de les converses entre els partits però la solidaritat és un dels més rellevants. Hem de destinar per sempre més una part de la recaptació catalana a ajudar a desenvolupar altres comunitats autònomes? El PSC ja va preveure que a la revisió del 2013 s’ha de limitar aquesta solidaritat. Bàsicament per a garantir mes justícia a l’esforç fiscal dels catalans i per destinar aquests recursos a millorar la la nostra economia que, en el fons, és actuar a favor de l’economia espanyola a partir del fet que Catalunya és un dels seus principals motors de desenvolupament.  Podem establir un calendari en el qual anem reduint la bossa de la solidaritat i en creem una de nova per a reforçar la competitivitat catalana. Això vol dir poder destinar recursos a millors infraestructures, millors transports i també millor educació, més centres de recerca, més suport a l’ocupabilitat de les persones en atur i també incentius a l’emprenedoria. Tots ho volem. Però en un marc de racionalitat i de sentit comú, i no de llençar-nos al buit amb propostes, com el concert, que no tindria viabilitat a l’actual marc constitucional i estatutari.

Potser, al final, en aquest debat sobre el pacte fiscal, i amb el permís dels experts, ens podem trobar tots, o fonamentalment CiU i PSC, en un acord a partir d’acceptar, en primer lloc, una única Administració Tributària Catalana consorciada que faci la recaptació i en gestioni la tresoreria; en segon, un acord bilateral amb l’estat sobre les magnituds de les dues primeres bosses a partir de les competències reals i vigents de cada govern, i un compromís respecte de la tercera bossa, de fixar un horitzó temporal de reducció de la solidaritat i en paral·lel, la creació d’un fons estratègic de desenvolupament econòmic per a Catalunya.

El que està clar és que en la situació actual CiU no pot forçar una trencadissa que la societat catalana no entendria. I nosaltres no entenem com poden afirmar posicions extremes i al mateix temps pactar amb un PP que nega qualsevol possibilitat de revisió de l’actual marc de finançament.

La sorpresa que us hem anunciat. Si aneu al programa electoral de les darreres eleccions al Parlament de Convergència  heu de mirar dues pàgines. La 69 en la que llegim quasi literalment el mateix que proposa el PSC. Mireu, Convergència diu,  488. Constituirem el Consorci Tributari Únic, previst en l’article 204.2 de l’Estatut, amb representació paritària de l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Tributària Estatal, que acabarà esdevenint l’Administració Tributària a Catalunya.

I el PSC diu, a la seva proposta de Pacte Fiscal Federal. 1.1 S’ha de demanar la creació immediata del Consorci entre l’Administració Tributària de l’Estat i l’Agència Tributària de Catalunya, tal i com disposa l’article 204.2 de l’Estatut, presidit per l’Administració Autonòmica i en condicions d’igualtat efectiva, per tal de compartir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos pagats a Catalunya. Aquest Consorci ha de permetre establir una única Administració Tributària a Catalunya.

I també heu de fer una ullada a la pàgina 82 del programa convergent, en la que parlen d’autogovern. Allà hi ha més literatura i més eufemismes per explicar el que apareix com una intenció general, no com una proposta concreta. I a més es contradiuen amb el dictat de la pàgina 69. Concretament llegim; “Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic. I afegeixen, 594.- Ens proposem que Catalunya disposi d’un model de finançament propi – com ho és el concert econòmic- amb l’objectiu de poder gestionar i decidir sobre la totalitat dels recursos tributaris de Catalunya.

Fals. El concert econòmic no atorga al País Basc la decisió sobre la totalitat dels recursos, cada cinc anys s’ha de pactar amb l’estat una sèrie de variables que inclouen el pagament de les despeses efectuades des de l’estat en territori foral i l’aportació solidària al Fons de Compensació Interterritorial entre comunitats autònomes.

Si fem cas del programa d’acció política concret que ens va proposar Artur Mas, diu el mateix que el PSC, fins i tot els socialistes van més enllà en les seves precisions. Si només fem cas de les intencions generals ens situaran sempre en l’ambigüitat dels carrerons sense sortida i sense possibilitat d’acords seriosos amb els altres partits. Ha estat una constant històrica en les seves relacions amb les altres forces polítiques, el regateig en curt.

18 de maig de 2012

Grup Breus